Si us parlo de John Quincy Adams poca gent sabrà que es tracta del sisè president dels Estats Units i que va passar a la història com el “president més activista abolicionista de l'esclavitud”. Republicà, va governar cap a finals dels anys 20 del segle XIX (de 1825 a 1829), per això cal posar en context la paraula “activista” a l'Amèrica de fa just 200 anys.

Però l'autèntica raó per la qual avui us he recuperat aquest personatge històric és perquè, de tota la llista de tots els presidents dels Estats Units, ell és l'únic fins avui que ha jurat el seu càrrec sobre un llibre de lleis. Sí, l'únic. La resta ho ha fet sobre la Bíblia, i algun sobre l'Alcorà. Però només el president J. Quincy Adams va tenir l'osadia de fer-ho sobre un llibre de lleis, que és com jurar sobre la voluntat del poble mateix, la mateixa que el va escollir com a president.

No em sorprèn la coincidència d'aquesta estima per la llei amb l'ideari i la política activa abolicionista de l'esclavitud d'aquest president, ja que és la llei natural més bàsica la que ens dicta que l'esclavitud no té cabuda en una societat respectuosa amb els drets humans, i que en l'imperi de la llei, les lleis són el refugi dels més febles. Les regles del joc que igualen. Per això avui seguim lluitant per aquesta part de l'esclavitud mai abolida que és la prostitució. Per dret.

Però avui no us vull parlar de prostitució, sinó de lleis humanes i divines i de juraments impossibles de complir.

A aquestes alçades de la vida ja tenim tots la certesa que cap societat que no practiqui el laïcisme institucional ha estat pròspera i que la separació “religió/Estat” (qualsevol religió i qualsevol Estat) és la base mínima per construir una societat en què es respectin els drets humans.

Tanmateix, just 200 anys després del jurament del president Adams sobre un llibre de lleis, veiem el nou alcalde de Nova York jurant el seu càrrec sobre l'Alcorà i fent show business de l'assumpte.

Les primeres coses que fa un càrrec públic, sense dubte, són les que més el donen a conèixer. Com, per exemple, quan l'anterior president de Mèxic, López Obrador, poc després de ser escollit, va tenir una “trobada casual” amb la mare del súper narcotraficant Chapo Guzmán, i no va dubtar a baixar de la seva camioneta per fer-li un petó a la senyora i presentar-li els seus respectes. Vegeu com porten l'idil·li el poder mexicà i el narco ara.

Per tant, Zohran Mamdani es reitera en el que ja va fer en tota la seva campanya, que és posar en un lloc central de la seva vida la seva creença religiosa i, ara, traspassar-la a la vida i la gestió pública.

La qual cosa vol dir que, en el mateix acte de jurar el càrrec d'alcalde, ja està cometent perjuri, ja que supedita el seu càrrec a unes lleis divines que, per començar, tracten tots els que no comparteixen la seva confessió religiosa com a pecadors, contra els quals cal lluitar. I a les dones com a infrasers de tercera a qui cal fer desaparèixer rere vels i altres objectes de tortura similars.

Doncs no cal oblidar que una de les cinc obligacions que decreta l'Alcorà per al bon feligrès, a més de l'almoina, la pregària diària, el viatge a la Meca i el dejuni al Ramadà, és la Shahada ("Testimoni de Fe"), que és la defensa de la declaració "No hi ha més Déu que Al·là, i Mahoma és el seu missatger", i el seu predicament.

Això és absolutament incompatible amb la Constitució dels Estats Units, la primera Constitució com a tal, la més liberal, la de l'individu, la que no ha canviat ni una coma des de la seva aprovació el 1776, i l'única al món que consagra el dret constitucional a buscar la felicitat per cada persona, textualment. I la primera que consagra que l'únic Déu comú és la llei. Per tant, o Mamdani perjura com a bon musulmà o perjura com a bon alcalde.

Els Estats Units avui són una societat malalta, en la classe política de la qual es veu clarament que està en procés d'implosió. I els dos exemples més clars d'aquesta descomposició són el seu president Donald Trump i l'alcalde de Nova York, Zohran Mandani, ambdós les dues cares de la mateixa moneda del fanatisme i la decadència ètica i social d'aquest país. I de tot Occident.

Penso, sincerament, que molt millor li hauria anat als Estats Units, i per tant, a tota la civilització romanitzada directa o indirectament, si tots els presidents haguessin pres exemple de J. Quincy Adams, en lloc de deixar-lo sol a la honorable vitrina de la laïcitat institucional. Per desgràcia de tots, van tornar als textos sagrats i així ens llueix el pèl.

Mentrestant, no puc deixar de pensar en l'Iran i en la lluita titànica de moltes persones, especialment de milers de dones, represaliades i moltes torturades i assassinades, contra el règim teocràtic dictatorial i criminalment misògin dels aiatol·làs. Allà on just tot va començar sobre un Alcorà.