'Hermano, yo no es que no te CREA'

Per descomptat, si, com ha assegurat Flecha en repetides ocasions, totes aquestes acusacions al llarg de més de 20 anys són fruit d'una conspiració orquestrada per un sol cervell, es tracta d'un cervell, no només amb gran capacitat de persuasió per mobilitzar coordinadament (repeteixo, més de 20 anys) gent que pot arribar a ser molt espavilada (periodistes, per exemple), sinó també amb capacitat de filar molt prim en l'anàlisi del discurs.

La veritat és que, no sé si influït pel que he llegit al “lobby d'assetjadors” (així, saltant-se excepcionalment el llenguatge inclusiu, sol referir-s'hi Flecha al seu particular col·lectiu organitzat de detractors i detractores), el que percebo en la gent (fonamentalment dones) que el defensa incondicionalment és, com a mínim, molt convenciment (1) (per exemple, que s'ataca CREA en general i no a ell en particular, que ell parla ex catedra, que tot el que surt de la factoria CREA és infal·lible, que la resta només té “ocurrències”…), i l'expressió d'una seducció (3) que podria qualificar-se, com a mínim, de teresiana.

Avui no podré posicionar-me sobre si darrere d'aquest fervor incondicional a favor de Flecha per part de dones joves i no tan joves hi ha intimidació (2) o manipulació (4), però sí que subratllaré l'obscena necessitat exhibida per aquesta camarilla fervorosa de sentenciar contrincants per la força, per exemple, al·ludint a les preteses excel·lències del CV, a l'onírica amistat amb gent respectable, o a la suposada pertinença a institucions ampul·loses, en el que representa la clara confirmació d'un procedir certament perlocucionari, que va fer de CREA, per què no dir-ho, un col·lectiu dependent del frau acadèmic.

D'això últim no podem ocupar-nos avui tampoc, encara que sí que lamentaré profundament que aquests vergonyosos arguments d'autoritat impostats (que si Cambridge, que si Harvard…) els hagin bastat durant dècades per estalviar-se les rèpliques, sobre el buit de les quals s'han propulsat per adquirir carta blanca a la vida “terrenal”, tot això, a més a més, sense necessitat de demostrar ni tan sols la capacitat de fer concordar subjecte i verb.

Perquè a CREA tot sembla redactat o dictat per una mateixa persona, que a més s'expressa rematadament malament, en l'exemple més clar que aquests ulls han vist de ventrilòquia bajtiniana (Bajtín és, per cert, el veritable pare de la teoria dialògica, ho dic perquè també Flecha se l'atribueix).   

Tot això pel que fa a la suposada identificació de CREA amb una secta. Però, és clar, aquí hi ha una cosa que no s'ha dit i que molta gent no sap: a Espanya les sectes gaudeixen d'un estatus d'“alegalitat”! Dit d'una altra manera, una secta ben muntada et pot sortir de franc.

Compte, jo no dic que Ramon Flecha s'hagi muntat una secta, ni que la difunta CREA fos una secta, Déu me'n guard. Jo el que dic és que estranya que s'hagi emprat amb tant d'afany a perseguir qui han unit les paraules màgiques en una mateixa frase, desatenent causes més urgents com la del misteriós sacerdot ortodox al qual va recórrer oportunament el mateix 2 de juliol, alhora que es feien públiques les primeres denúncies de la tercera onada.

El normal és que tothom donés per fet que l'Einstein de l'educació —així se l'anomenava de portes endins segons alguns testimonis (també és veritat que el Mozart ja estava agafat)— no necessitava juristes per comprendre que l'alegalitat de les sectes a Espanya es desprèn del llegendari encaix de la confessió catòlica dins i fora de l'aparell de l'Estat.

Una altra cosa és que la secta no sigui la finalitat i sí una eina indispensable per cometre delictes tals com l'abús sexual, com exemplifica l'extraordinària investigació de Hava Dayan (2018), publicada sota el títol Sexual abuse and charismatic cults, la qual reserva un apartat als entorns acadèmics.

I tanmateix, res d'això havia de preocupar en principi a Flecha: és veritat que en diversos fils dels fòrums d'Indymedia, que ja han fet més de 20 anys en línia, se li atribuïa anònimament una frenètica activitat sexual que, en aquells temps en què no existien les xarxes socials, impactava la seva imatge pública; tanmateix, allò quedava clarament contrarestat, sobretot a partir de 2016, amb un percentatge elevadíssim de dones de CREA empoderades fins al punt d'arrogar-se el mèrit d'haver trencat el silenci en múltiples categories de la violència sexual (comproveu-ho pels vostres propis mitjans, poseu a Google sense cometes “crea barcelona rompi el silencio”).

L'obra del catedràtic jubilat Ramon Flecha, dipositat de forma flamant fa uns dies en mans de la fiscalia per la qual va ser la seva universitat (el que va ser admès a tràmit fa escassos dies), no destacaria per res, més enllà d'un esforçat, sobreactuat, vergonyós, màrqueting grotescament personalista.

Tant és així que, mentre va tenir la premsa a favor seu, que va ser gairebé sempre, li agradava insistir durant les entrevistes perquè el posessin com a “gurú d'alguna cosa honorable” sobre grandiloqüents titulars (titulars, per cert, dels quals ara reneguen qui li regalaven entrevistes a la seva major glòria, n'hi ha prou de comprovar alguns “abans” i “després”).

Sembla que s'afanyava amb això a sepultar aquells resultats que donaven Google i similars presentant-lo com a gurú d'una secta, de la qual CREA seria només la seva matriu. I, en efecte, tenint en compte les repetides denúncies que va interposar contra mitjans de comunicació com El Confidencial, Catalunya Ràdio o Ara (aquesta última, que en realitat són dues, encara no resoltes) per, simplement, haver cobert la informació de la segona onada de denúncies contra ell, farà ara 10 anys, la seva identificació pública amb el lideratge d'una secta era quelcom que l'havia de turmentar.

Per descomptat, és comprensible que algú consideri una afronta que se li atribueixi el lideratge d'alguna cosa que pot resultar tan etèria i fosca com una secta, sobretot si té certa exposició pública. El cas és que, en la cobertura de l'onada de denúncies de 2016, que era com dèiem la segona (la primera va tenir lloc el 2004), no conec cap mitjà que fes cap acusació. Tot el contrari, en un exemple de bona pràctica periodística, es va donar veu a persones que denunciaven un funcionament que, la veritat sigui dita, res té a veure amb el d'un grup de recerca, donant també a la part que es pogués sentir agreujada la possibilitat de donar la seva versió (per exemple, aquí).

Aquesta actitud, sens dubte, no acaba de casar amb el que s'espera d'un acadèmic, José Ramón Flecha García, que s'ha presentat històricament com a encarnació ibèrica de Jürgen Habermas, influent autor que és precisament considerat pare de l'anomenada “democràcia deliberativa”.

Què podria portar una persona la bondat de la qual ha quedat ressenyada als seus propis mitjans de comunicació per un exèrcit de fidels, a intentar passar per sobre de l'article 20.1.d de la Constitució de 1978, de l'article 11 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, de l'article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans, de l'article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans de l'ONU, tots ells relatius al dret a la llibertat d'opinió, expressió i informació?

Un tipus, Flecha, que, no ho oblidem, no ha dubtat a instrumentalitzar de manera retorçada la seva llibertat d'expressió per als seus assetjaments ad hominem a intel·lectuals clarament superiors, com és el cas de Foucault, Althusser, Arendt, De Beauvoir, Heidegger, Ausubel, Bourdieu o Fernández-Enguita (amb la tremendament influent sociologia “d'àmbit català”, per la raó que sigui, mai s'hi ha atrevit).

En efecte, des del prisma conceptual que proposa Habermas (que al seu torn s'inspira en altres autories) en el marc de la seva antiautoritària Teoria de l'Acció Comunicativa, el procedir atribuït a Flecha pels qui l'assenyalen encaixaria de manera flagrant amb el que anomena “acte de parla perlocucionari”, que és per a l'autor alemany el menys desitjable per al funcionament democràtic, ja que la seva vocació és la d'impactar per la força (autoritàriament) sobre les altres persones; sent antagònic del desitjable “acte il·locucionari”, el qual busca comprendre l'altra persona per buscar el consens amb ella, el que és consubstancial a tenir veu pròpia i poder utilitzar-la per expressar-se lliurement.

Més concretament, els actes perlocucionaris són ideals per al traçat d'estratègies orientades a influir autoritàriament en la conducta, les creences o les emocions dels altres, per presentar efectes causals com els que tenen a veure amb 1) convèncer, 2) intimidar, 3) seduir, 4) manipular, quedant aquests certificats per la nul·la capacitat de rèplica de les persones destinatàries de la comunicació davant les pretensions de validesa de qui exerceix de subjecte: dit d'una altra manera, parlant que acabarà imposant com a vàlid el que sigui que pretengui (aquí el fals amic de l'anglès, pretend, ja no ho és tant).

Però és clar, bé se sap que les dones difícilment són capaces de fer coses per si soles. Potser per això, en aquests relats apareixia (i apareix) gairebé sempre Flecha com un líder providencial, no només brillant com Albert Einstein, també implacable com Chuck Norris.

Això sí, la manca de denúncies i de proves que ho corroboressin posava en risc d'entelar tan ingent tasca, la qual cosa podia fins i tot comportar, sembla mentida que hagi de dir-ho jo al que va ser número 1 del món en gender violence (sic), una cosa tan terrible com és la banalització de la violència sexual. Una cosa que sembla casar, i lamento profundament haver-ho de dir, amb les argúcies emprades per silenciar les dones que ara assenyalen Flecha.

Volia culminar el meu debut en aquest mitjà obrint-me en canal davant qui hagueu arribat fins aquí, reconeixent un parell de coses que hauran de servir com a prova irrefutable de la meva transformació dialògica: 1) no poder fer-me a la idea del que és que se m'aboquin les dones a sobre ni encara que em posi un diumenge el xandall amb les sabates, 2) de vegades afloren, molt endins meu, les gelosies ètiques. Per això no hi ha més remei que fugir de solemnitat per intentar posar-me a la pell del Ramon Flecha més humà, i així llançar-li un missatge més directe:

Mira, homònim, tothom en aquesta vida s'equivoca. No gosaré insinuar que tu t'equivoquessis en el seu moment, però sí que crec que et vas posar una mica nerviós. Fins i tot una pelleringa acadèmica com jo, a sobre andalús, entén que la barreja entre el fòrum d'Indymedia de 2004 i les acusacions de ser el gurú d'una secta plena de dones joves seria caviar per al periodisme del fang.

En aquestes circumstàncies, va ser humà, encara que errat, fugir cap endavant i intentar parapetar-se en conceptes “científics” produïts ad hoc per tu mateix, ja que semblava enterament que intentaves justificar davant de gent ja de per si malpensada les pràctiques que es podien desprendre del citat còctel. Ai, quina dèria t'ha agafat amb la cosa científica, com si fos un argument definitiu, irrefutable!

Quina llàstima que no llegissis Kuhn abans que es fes darwinista social. Permet-me, això sí, que et tibi lleugerament de les teves lluents orelles per haver posat tantes vegades dones joves de mur: les noves masculinitats alternatives afrontem les acusacions com Déu mana, tota la gent que hagi estat número 1 en alguna cosa que tingui a veure amb la ciència social sap que intentar ofegar les responsabilitats individuals en el col·lectiu mina la credibilitat per molt incorruptible que siguis! I això de tapar la boca amb denúncies als mitjans i aprofitar que no poden parlar per crear-te els teus propis pseudomitjans, des d'on després difamar-los…, perquè molt democràtic no és, què vols que et digui?

Com tampoc ho és això de prolongar els procediments fins al Suprem alhora que et fas “expert exprés” en violència de gènere…, aquí t'has passat una mica: més de la meitat dels articles acadèmics rellevants que signes sobre gènere són des de 2022, que és l'any en què et vas fer emèrit! En canvi, això de muntar-se una editorial pròpia va ser un bon punt, les coses com són.

Ara bé, amb aquesta moda del feminisme per tot arreu, a qui se li acut posar-se al centre del Me Too Universitat? Però home, no veus que aquestes radicals van contra tots nosaltres? Si és que a vegades de bo sembles… (cobreixi's amb un qualificatiu suau que expressi benevolència amb un punt d'ingenuïtat).

Per tot això, no em queda altra opció que acabar com començava: hermano, yo no es que no te CREA…