2025: inflexió a Espanya, transició a Catalunya
"Després dels anys del procés, la Generalitat ha recuperat la cultura de gestió: menys soroll identitari i una relació funcional amb l'Estat"
En la política espanyola, el 2025 ha marcat un punt d'inflexió en l'esgotament del sanchisme; en la catalana, en canvi, ha estat un any de transició continguda, de baixa intensitat institucional, encara que amb algunes novetats rellevants.
En l'àmbit nacional, l'any ha confirmat que el projecte polític de Pedro Sánchez ha entrat en una fase terminal. El desgast no és puntual, sinó acumulatiu. Els escàndols de corrupció a l'entorn socialista, les denúncies d'assetjament sexual contra dirigents del PSOE, la pèrdua d'una majoria parlamentària operativa i la pròrroga per tercer any consecutiu dels Pressupostos Generals de l'Estat dibuixen un escenari inequívoc de fi de cicle. No es governa: se sobreviu.
L'acció política s'ha reduït a una gestió defensiva. Cada votació és agònica; cada decret, un pedaç. La impossibilitat d'aprovar nous comptes no és conjuntural, sinó la prova que la coalició d'investidura ha deixat de funcionar com a majoria real.
Les eleccions a Extremadura, celebrades al desembre, van actuar com a símptoma: van anticipar l'erosió territorial del PSOE i un canvi de clima polític que transcendeix el local. En paral·lel, Vox ha consolidat la seva posició com a tercera força nacional, intensificant la polarització.
El PSOE acusa el PP de "blanquejar" l'extrema dreta; el PP replica que l'estratègia de confrontació del sanchisme i les seves aliances amb l'esquerra radical i l'independentisme han alimentat aquest vot. El resultat és un clima cada cop més enrarit. A això s'afegeix una degradació institucional evident. La condemna del Tribunal Suprem a l'exfiscal general de l'Estat Álvaro García Ortiz ha evidenciat fins a quin punt la neutralitat institucional ha deixat de ser un valor compartit.
Catalunya ofereix un contrast clar. El 2025 no ha estat d'inflexió governamental, sinó un altre temps d'espera. S'ha imposat una política de baixa intensitat, sense grans conflictes ni decisions de fons, encara que amb indicadors econòmics força positius. El Govern administra el temps.
La clau de la paràlisi és coneguda: Catalunya tanca el 2025 amb pressupostos prorrogats —els de 2023— perquè ERC condiciona el seu suport a avenços en el finançament singular, ajornats fins al 2026. Mentrestant, la principal eina política de qualsevol Executiu continua bloquejada per pur càlcul estratègic.
Així i tot, convé reconèixer un mèrit al Govern de Salvador Illa. Després dels anys del procés, la Generalitat ha recuperat la cultura de gestió: menys soroll identitari i una relació funcional amb l'Estat. Així mateix, la màxima del president és la prudència, no molestar ningú, ni incomodar a Madrid ni contravenir els independentistes.
La gran novetat política de l'any ha estat la irrupció d'Aliança Catalana. El seu creixement apunta a un possible sorpasso sobre ERC i Junts a l'espai separatista i confirma un gir a la dreta que connecta Catalunya amb una tendència més àmplia. L'independentisme ja no es recompon mirant cap al centreesquerra, sinó que es desplaça cap a posicions més dures en sintonia amb el que està passant a la resta d'Occident.
La nota més positiva de l'any es troba a Barcelona. Després de l'etapa polaritzadora de l'alcaldessa Ada Colau, Jaume Collboni s'ha assentat com a alcalde tot i governar en clara minoria. Sense grans gestos ni retòrica, ha retornat a la ciutat una gestió previsible, institucional i allunyada de l'agitació ideològica. En el context actual, aquesta normalitat ja és un actiu polític.
Així, mentre a Espanya el 2025 apunta al final d'una etapa, a Catalunya ha estat un any de trànsit institucional i de reordenació ideològica. En ambdós casos, el denominador comú és el mateix: una política que ha substituït l'ambició per la supervivència i la claredat pel càlcul. I això, abans o després, passa factura.
