Les eleccions, siguin generals, municipals o autonòmiques, s'han d'analitzar des de tres perspectives fonamentals: els resultats obtinguts, les expectatives prèvies i el nivell d'abstenció. En aquestes categories, en els comicis celebrats a Extremadura el 21 de desembre, els guanyadors i perdedors han estat diferents, ja que els diferents partits tenien objectius dispars.  

Des de l'òptica dels resultats, la dreta ha noquejat l'esquerra, en aconseguir 24,1 punts més de suport popular. A Extremadura, els partits conservadors han obtingut els millors números de la seva història i els progressistes, els pitjors. Els primers han concentrat el 60,1% dels vots i el 61,5% dels escons. El partit vencedor ha estat el PP, amb el 43,2% dels sufragis i 29 representants a l'Assemblea.

En comparació amb els anteriors comicis autonòmics, el PP ha millorat més en percentatge de vots (4,3 punts més) que en nombre d'escons (un d'adicional equivalent a 3,6 punts), ja que la Llei D'Hondt l'ha afavorit menys que el 2023. No obstant això, els seus sufragis no han augmentat, sinó que han descendit en 7.935 vots respecte a dos anys enrere.

Si els dirigents del PP celebren els resultats obtinguts, cometaran un gran error. En primer lloc, perquè ha existit una transferència neta de vots des del PP cap a Vox. En segon, perquè el partit no ha aconseguit atreure una part substancial dels antics votants del PSOE. En tercer, perquè la gestió de María Guardiola no ha convençut molts dels abstencionistes de la convocatòria electoral anterior que donar suport al seu projecte val la pena. 

En les recents eleccions, i atenent únicament al repartiment d'escons, l'única formació derrotada va ser el PSOE. En comparació amb els anteriors comicis, va perdre el 43,9% dels vots, deu seients a l'Assemblea i va obtenir a Extremadura el pitjor resultat de la seva història. El desenllaç no ha estat una sorpresa, ja que el partit socialista ha fet tot el possible per caure derrotat per golejada. Si deliberadament hagués intentat buscar el seu sòl electoral, difícilment ho hauria fet millor.

El primer gran error va consistir en l'elecció del candidat. La magnitud de l'errada va ser de tal calibre que l'única explicació racional són els interessos personals del president del Govern. Les enquestes prèvies ho deixaven clar: Miguel Ángel Gallardo, el cap de llista, no proporcionava vots al partit, sinó que els restava.

Des del retorn de la democràcia, per primera vegada un candidat a la presidència d'una comunitat autònoma concorria a unes eleccions estant processat per la justícia. Un polític acusat d'haver afavorit l'accés a una plaça de funcionari públic al germà del president del Govern. En concret, a la de cap de l'Oficina d'Arts Escèniques de la Diputació de Badajoz. 

En el passat recent, Miguel Ángel Gallardo va intentar convertir-se en membre de l'Assemblea d'Extremadura, dos anys després de les eleccions autonòmiques, per beneficiar-se de l'aforament que protegeix els diputats. Si aconseguia el seu propòsit, aconseguia retardar el judici al germà de Pedro Sánchez, traslladant-lo des d'un Tribunal ordinari al Tribunal Superior de Justícia de la comunitat autònoma. 

D'entre els principals problemes econòmics d'Extremadura, destaquen unes deficients infraestructures de transport i una escassa indústria. En l'actual legislatura, a causa de l'aritmètica parlamentària, el Govern central ha realitzat una gestió destinada a afavorir els interessos de Catalunya i el País Basc i s'ha oblidat d'Extremadura, una de les comunitats que més suport mereixen rebre. Una situació que ha llastat de manera considerable les expectatives electorals del PSOE a la regió. 

Actualment, Extremadura posseeix les pitjors infraestructures de transport d'Espanya. En primer lloc, una deficient connexió ferroviària amb les principals ciutats del país. En segon, una xarxa d'autovies nacionals deteriorada com a conseqüència de la insuficient inversió destinada a la seva conservació. En tercer, un aeroport amb grans problemes operatius a causa del recent descart per part d'Aena (el principal accionista de la qual és l'Estat) de la instal·lació d'un sistema anti-boira a l'aeroport de Badajoz. 

Durant la campanya electoral resultava sorprenent comprovar com el Govern central mancava d'un pla sòlid per impulsar la indústria a la regió, però sí que en tenia un de definit per desmantellar la seva principal instal·lació productiva: la central nuclear d'Almaraz. Malgrat la favorable conjuntura macroeconòmica, l'economia no només no aportava vots al PSOE a Extremadura, sinó que li'n restava. 

En primer lloc, perquè era contrària al seu tancament la major part de la població extremenya, ja que la central nuclear proporciona molts i ben remunerats llocs de treball als treballadors dels municipis propers. En segon, perquè és la major instal·lació generadora d'electricitat a Espanya, en satisfer el 7% de la demanda elèctrica nacional. 

En tercer, per la seva aportació fiscal: paga impostos per un valor aproximat de 400 milions d'euros, dels quals uns 100 milions d'euros van directament a les arques de la regió. En quart, perquè no existeix cap problema tècnic rellevant que impedeixi prolongar la seva vida útil alguns anys més i, després del gran apagada, no resulta sensat prescindir d'una font de producció d'energia tan estable. 

Des del punt de vista de les expectatives, el PP ha fracassat i el PSOE ha aconseguit el resultat esperat. María Guardiola va avançar les eleccions per aconseguir una majoria absoluta d'escons i evitar la dependència de Vox. Ni l'ha aconseguida ni s'hi ha acostat significativament. Una deficient campanya, especialment durant la darrera setmana, va fer impossible la consecució d'un objectiu gens fàcil d'assolir en una comunitat on gairebé sempre han governat els socialistes. 

Els vencedors han estat Vox i Unidas por Extremadura. A diferència del PP i PSOE, ambdues formacions han aconseguit augmentar els seus vots en un 80,9 i 49%, respectivament. El primer partit ha aconseguit mobilitzar antics abstencionistes, atreure força votants del PP i fins i tot captar una petita part de l'electorat socialista. En una mesura substancial, el creixement dels seus vots està sustentat en la desconfiança de la població, especialment entre els joves, envers els dos principals partits polítics del país. 

Per la seva banda, Unidas por Extremadura ha tingut tres grans encerts: concentrar en una única opció electoral totes les formacions a l'esquerra del PSOE, disposar d'una candidata solvent (Irene De Miguel) i desvincular-se completament de les mesures adoptades pel Govern progressista de la nació. Sens dubte, l'enfonsament del partit socialista ha contribuït decisivament al seu bon resultat. 

Des de la perspectiva de l'abstenció, les dades de les passades eleccions resulten descoratjadores. En relació amb els anteriors comicis autonòmics, la participació va caure 9,9 punts, es va situar en el 62,7% i va suposar el nivell més baix registrat a la regió des de 1977. Un reflex evident del creixent cansament d'una part de la ciutadania envers la política. 

No obstant això, he de reconèixer que la data escollida no era la més idònia, donada la proximitat del Nadal. En l'elevada abstenció, també va influir decisivament la desmoralització de molts antics votants del PSOE, que van preferir quedar-se a casa abans que votar en blanc o donar el seu sufragi a una altra formació. Finalment, María Guardiola no ha sabut convèncer els ciutadans de la importància d'aquestes eleccions. En concret, de com un suport excepcional al seu partit hauria millorat la seva vida quotidiana.

En definitiva, el PP ha guanyat clarament els comicis, però no ha aconseguit el seu objectiu principal: la majoria absoluta dels escons. En canvi, el PSOE sí que ha assolit el seu, encara que sigui un d'insòlit: conèixer quin és el seu sòl electoral a Extremadura. En el passat recent, les mesures adoptades pel Govern central i les decisions preses pel seu líder regional semblaven orientades a convidar el seu electorat a deixar-los de votar.

L'augment de l'abstenció ha beneficiat Vox i Unidas por Extremadura, tal com generalment succeeix amb els partits minoritaris. També la deficient campanya del PP i PSOE i el creixent cansament ciutadà davant la corrupció. El primer ha capitalitzat a favor seu l'onada favorable a la dreta que recorre la Unió Europea i el segon s'ha vist impulsat per l'enfonsament del partit socialista. 

El resultat electoral ha perjudicat el PP, si el seu veritable propòsit era assolir la majoria absoluta. No obstant això, l'haurà beneficiat si l'objectiu era un altre: evidenciar la manca de suport ciutadà al PSOE en una de les comunitats on gairebé sempre ha governat. Una situació que inquietarà una part substancial dels seus quadres, si al pitjor resultat de la seva història a Extremadura li seguís un altre de característiques similars a Aragó. 

A la primera comunitat ha estat vençut el candidat del PSOE que ningú volia, però a qui el president del Govern havia de recompensar amb el lideratge electoral pels sacrificis realitzats. A la segona, si la formació cau derrotada amb estrèpit, el perdedor serà Pedro Sánchez, atès que Pilar Alegría és una de les seves col·laboradores més properes. 

Si així succeís, el foc amic podria provocar la convocatòria d'eleccions generals anticipades. Un gran nombre de dirigents municipals i regionals preferirien que Pedro Sánchez perdés el seu càrrec abans que arriscar el seu més del necessari. No obstant això, el detonant difícilment serà la pressió exercida des dels principals òrgans del partit, donat el temor generalitzat a oposar-se a qualsevol decisió del secretari general del PSOE.

En canvi, el desencadenant sí que seria la filtració als mitjans de comunicació d'algun assumpte que afecti molt negativament el president del Govern o el seu entorn familiar. Giulio Andreotti, set vegades primer ministre d'Itàlia, ho va dir molt clarament: “Hi ha amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i companys de partit”.