Fa anys que patim, primer a Catalunya i ara al conjunt d'Espanya, una situació de deteriorament institucional galopant. El populisme guia, en un grau o un altre, les actuacions dels principals actors polítics, provocant una polarització que crispa clarament la convivència, com acaba de posar de manifest un estudi de l'organització More in Common.

Juntament amb la pudor que desprenen els casos de corrupció que van esclatant dia a dia (i que impliquen ni més ni menys que el portaveu socialista en la moció de censura al Govern de Rajoy i al negociador amb el pròfug Puigdemont), s'observa un irritant menyspreu al sentit institucional que vull subratllar, perquè és possiblement l'exemple més nítid de com estan saltant pels aires les costures del pacte de la transició.

No es guarden les més mínimes normes del decòrum especialment exigible a qui gaudeix de responsabilitats públiques. Les sessions parlamentàries són insuportables. Des de diferents forces polítiques, incloses les que integren el Poder Executiu, s'ataca, de manera visceral, jutges i mitjans de comunicació.

Costa diferenciar entre la portaveu del Govern i la del PSOE. L'Executiu fa marxa enrere a una reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial (empresa per ell mateix) per així poder nomenar com a magistrats del Tribunal Constitucional un exministre i una exassessora de la Moncloa.

Es normalitza i es defensa sense vergonya governar prorrogant pressupostos sense ni tan sols presentar al Congrés uns de nous, com mana clarament la Constitució. El president Sánchez proclama la innocència del fiscal general de l'Estat, nomenat pel seu Govern, abans que es conegui la sentència del Tribunal Suprem que finalment l'ha condemnat per revelació de secrets.

Quatre ministres són, alhora, candidats del Partido Socialista a Andalusia, Aragó, Comunitat Valenciana i Madrid, sent habituals les batalles campals entre membres del Govern d'Espanya i dels autonòmics, per interessos purament partidistes. Es fa política constantment amb víctimes mortals de diferents catàstrofes o xacres socials.

Els exemples serien infinits i es podrien estendre a l'àmbit autonòmic si bé el gran circ nacional ha aconseguit gairebé eclipsar el que allà/aquí succeeix, excepte en situacions tan sagnants com la dana o els cribratges de càncer de mama, que han portat, com acabo d'apuntar, a fer política amb els drames personals. Recordem a Rufián mostrant a l'exconsellera valenciana Salomé Pradas la corda a la qual suposadament s'havia aferrat una nena abans de ser arrossegada per la riuada.

En definitiva, un fangar en què conviuen fanatismes diversos, degudament amanits amb la inseparable mala educació que els caracteritza. I una perspectiva desoladora en què s'entreveu un canvi polític que, vist el que s'ha vist, dubto que sigui capaç de revertir els despropòsits del sanchisme amb la intel·ligència imprescindible perquè no es tensionin encara més les coses.

En escriure aquestes línies, pensant en referents per apaivagar aquesta crispació tan insuportable, és obligat mirar a la Transició, perquè, amb tots els matisos que es vulguin apuntar, particularment la brutal violència terrorista, la veritat és que els acords d'aquells anys van donar pas al període de més prosperitat de la nostra història.

No debades, hi ha una perillosa operació en marxa per intentar deslegitimar aquell procés, conduïda per agents desestabilitzadors que no deixen d'embrutar la nostra vida pública.

També penso que no cal ser ingenus i sí reconèixer que les dues Espanyes mai no es van diluir del tot. Jo mateixa vaig rebre en els meus anys joves molts inputs que em van apropar a una d'elles, la dels perdedors. Més tard en vaig rebre d'altres que m'han fet reflexionar sobre la complexitat de la nostra història.

En aquest sentit, llegia recentment el discurs d'entrada a la Real Academia de la Historia (Numancia errante. La idea de España en el exilio republicano) d'un dels meus mestres, el catedràtic d'Història Contemporània de la Universidad Complutense, Juan Francisco Fuentes. Allà s'explica, per exemple, com el terrible drama de la Guerra Civil va portar el socialista Vidarte a titular les seves memòries Todos fuimos culpables.

Així les coses, crec que urgeix una reflexió sobre el risc d'atiar tant aquesta Espanya de blocs. Em direu que és una cosa òbvia, però fem alguna cosa, a més de queixar-nos, per revertir-ho? En les nostres mans està intentar generar, dia a dia, en qualsevol moment i lloc on tinguem una certa capacitat d'incidència, espais de consens. I per fer-ho, una clau: assumir que val la pena alentir la concreció del nostre programa màxim per avançar amb pas ferm al costat de persones dialogants, amb les quals no ho compartim tot, però sí l'essencial.

Després vindrà l'àrdua tasca d'articular una alternativa política viable que representi aquesta manera d'entendre les coses. Mentrestant, si més no, no ens deixem arrossegar a les trinxeres i sí amarar-nos dels matisos. Avui és el veritablement revolucionari.