M'ha recordat al gran Ovidi Montllor: Per ordre de l'alcalde/ Es fa saber a tothom/ Que una fera ferotge/ Del parc s'escaparà/ Es prega a les senyores/ Compren força aliments/ I no surten de casa/ Fins que torne el "bon temps...". Sí, la cançó titulada La Fera Ferotge; és a dir, els immigrants desallotjats per Xavier García Albiol.

Quina por fan aquests okupes, oi? Els poso sota un pont i ja s'espavilaran amb ells els veïns. Si us plau, alcalde, això és vergonyós. Angoixant. Sufocant. Esfereïdor. Acabi com acabi, el desallotjament és una gesta fundacional. Una profilaxi racial. Un aquí mano jo, mentre “no canviïn les lleis ni controlem les fronteres”. Tiro la pedra i amago la mà.

El seu govern municipal és sensible i ajuda les persones “independentment d'on hagin nascut”, afirma l'edil. Però si se'ls proporciona sosteniment als 400 desallotjats, “l'any vinent en vindran 4.000”. Apotegma malthusià. I per què no 40.000 ara que la població immigrada creix en progressió geomètrica? Venen, travessen mars i deserts i tenen els seus motius: fam, guerra, atur crònic i canvi climàtic.

Albiol: el control de les fronteres no és de la seva competència, però la gent és de la seva incumbència. Quants milers d'aporos viuen entre nosaltres? Ells no tenen paisatge, ni camí i no mereixen el menyspreu. El cop institucional del desallotjament està a la retina dels ansiosos per desfer-se dels migrants; aquests últims posseeixen la qualitat indestructible dels records lligats a la infància.

L'amor no pot estar-los vedat perquè els extrems del temps es toquen embolcallats per un vel transparent. Amb papers o sense, viuen a Europa, un entorn democràtic, els valors del qual avui es posen en escac davant els daus del destí.

La bella Badalona llueix capvespres que recorden l'efecte sobrenatural de l'Egeu. Però ells, gelats a la nit gèlida, no ho saben. No els queda alè per trepitjar la sorra de la nostra platja. Euràsia no comença a l'Adriàtic; comença a Badalona.

“Que bonica és Badalona a l'hivern i a l'estiu, amb mantellina i barretina, a l'ombra i al solà...”. Aquell pasdoble que tantes vegades se sent a les campanyes electorals i s'ignora a les nits de catacumba dels criminalitzats sense sostre. Albiol descarta oferir-los ajuda: “És inviable”.

El pal que no s'atreveix a utilitzar Junts amb Sílvia Orriols és el fuet d'Albiol; com sempre, ell fa el pas ultra, encara que sigui nacionalpopulista. Albiol s'ha infiltrat entre la xenofòbia i la ineficàcia del Parlament, que porta diversos anys amb el reglament legislatiu dels sensellar, encallat en les deliberacions.

L'alcalde té bona mà. Els seus emblemes nadalencs són més que els de la plaça de Sant Jaume, pensant en el futur que li promet Feijóo, el de la falsa moneda.

La nit del 24, Missa del Gall; el 25, fum, fum, fum... i als desallotjats que els donin carn d’olla. Albiol és un home altívol, en doble sentit, perquè fa dos metres. És astut i aspre. Difon l'odi al pobre, la maleïda aporofòbia.