El passat dilluns 15 de desembre, en plena borrasca Emília, amb classes suspeses i en estat d'alerta a diverses zones de la costa mediterrània valenciana i andalusa, vaig rebre diverses precioses fotografies del pantà d'Oliana. Venien acompanyades d'un comentari tan espontani com revelador: “Per sort hi ha molta aigua i continuarà plovent”.

La imatge i, sobretot, la frase em van portar a recordar que fa tot just tres anys vivíem una situació radicalment oposada. Una sequera extrema que, mesos després, va derivar en restriccions severes al consum humà, a l'agricultura i a nombroses activitats productives.

Avui, afortunadament, l'escenari és un altre. Segons dades del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (Miteco), les reserves d'aigua a Espanya superen el 54% de la capacitat total dels embassaments, i en el cas de les conques internes de Catalunya arriben a prop del 70%. Tanmateix, aquesta millora conjuntural no hauria d'induir-nos a una perillosa amnèsia col·lectiva.

La sequera no és una anomalia a l'àrea mediterrània, forma part estructural del funcionament del clima mediterrani. El que sí que ha canviat és la seva intensitat i la seva freqüència, amplificades pel canvi climàtic, que converteix els episodis d'escassetat en fenòmens més llargs, més recurrents i molt més difícils de gestionar.

La fotografia del pantà d'Oliana, ple en més del 65,48%, em va recordar quelcom que encara no s'ha integrat del tot en les polítiques públiques: l'escassetat d'aigua no s'hauria d'abordar com un problema circumstancial, sinó com un repte estructural.

L'aigua cobreix prop del 80% de la superfície del planeta, tot i que només al voltant del 2% és directament apta per a usos domèstics, agrícoles o industrials, i disposem des de fa dècades de tecnologia per dessalinitzar aigua marina a costos cada vegada més competitius. Com ja afirmava fa més de vint anys el Cercle per al Coneixement, avui integrat a Amics del País, al planeta no li falta aigua; en tot cas, li sobra sal.

La manca d'aigua en països marítims es converteix en un problema crític quan no s'han aplicat les polítiques, prioritats i inversions necessàries per potabilitzar l'aigua de mar i transportar-la allà on es necessita. I aquesta no és una discussió per al futur, sinó per al present.

Precisament ara, quan les pluges omplen els pantans i ens proporcionen un respir, és quan s'haurien d'accelerar la planificació i construcció d'infraestructures hídriques estratègiques. Altres països ho estan fent, no només aplicant tecnologies existents, sinó millorant-les, adaptant-les i desenvolupant solucions pròpies que reforcen la seva sobirania tecnològica i industrial.

En aquest context resulta especialment il·lustratiu un exemple recent que vaig conèixer, de la mà del professor Esteve Almirall, relacionat amb una nova planta dessalinitzadora instal·lada a la província xinesa de Shandong. Es tracta d'una instal·lació de nova generació que introdueix millores substancials tant en costos com en eficiència i aprofitament de subproductes.

Aquesta planta és capaç de produir aigua potable a un cost aproximat de 0,28 dòlars per metre cúbic, gairebé un 50% inferior al de moltes instal·lacions actuals basades en osmosi inversa convencional. Però el seu interès no es limita al preu. El disseny integra el procés de dessalinització amb la producció d'hidrogen verd i la valorització de la salmorra residual.

Segons les dades disponibles, a partir de 800 tones d'aigua de mar s'obtenen aproximadament 450 metres cúbics d'aigua potable, juntament amb uns 192.000 metres cúbics d'hidrogen i al voltant de 350 tones de salmorra, que no es vessa com a residu, sinó que es destina a la producció de compostos químics de valor afegit.

Ens trobem, per tant, davant d'una instal·lació que no només redueix l'impacte ambiental del procés, sinó que el transforma en una plataforma industrial integrada d'aigua, energia i matèries primeres.

Aquest enfocament canvia radicalment el paradigma de la dessalinització: deixa de ser un sistema intensiu en energia i residus per convertir-se en una infraestructura estratègica, alineada amb la transició energètica i l'economia circular. Un model que demostra que la tecnologia ja no és el coll d'ampolla; ho són, en molts casos, la manca de visió a llarg termini i la inèrcia política.

Vist des de Catalunya, el debat és encara més inajornable. Som un territori amb una forta concentració industrial, agrícola i turística en un espai reduït, i estructuralment deficitària en recursos hídrics. Depenem d'unes conques internes altament vulnerables a la irregularitat climàtica i d'un règim de pluges cada cop més erràtic.

Les sequeres dels darrers anys no han estat una excepció, sinó un avís. Un avís que el model actual, basat en gran part en esperar que plogui, és fràgil i cada vegada menys viable.

Catalunya disposa de coneixement científic, capacitat tecnològica, teixit industrial i potencial en energies renovables suficients per liderar un nou model de gestió de l'aigua al sud d'Europa. La dessalinització avançada, integrada amb producció energètica i valorització de subproductes, i la interconnexió de les conques, no s'hauria de veure com un recurs d'emergència, sinó com una infraestructura estratègica de país, al mateix nivell que les xarxes elèctriques o les de telecomunicacions.

Cada euro invertit a garantir aigua és una inversió en competitivitat, cohesió social i resiliència econòmica.

Cal assumir que les intenses pluges passaran, que els pantans tornaran a buidar-se. El que està en joc és si, quan arribi la següent sequera, Catalunya haurà decidit deixar de dependre del cel i començar a confiar en la ciència, la tecnologia i la planificació a llarg termini. No fer-ho no serà una fatalitat climàtica, sinó una decisió política.