La Unió Europea és avui una de les majors potències econòmiques del món i un actor tecnològic de primer ordre en àmbits com la indústria, l'energia, les telecomunicacions o la transició ecològica. Tanmateix, aquesta realitat contrasta amb una feblesa persistent: la seva limitada capacitat per decidir i actuar de manera autònoma en matèria de seguretat i defensa. La guerra a Ucraïna ha tornat a posar aquesta contradicció en primer pla.

Durant dècades, la UE ha confiat la seva seguretat fonamentalment al paraigua de l'OTAN i, en particular, al lideratge dels Estats Units. Aquest model ha funcionat en termes de dissuasió, però ha generat una dependència estratègica que avui resulta problemàtica. La inestabilitat de l'ordre internacional, el retorn de la guerra convencional a Europa i la creixent competència entre les grans potències obliguen a replantejar aquest equilibri.

L'actual administració nord-americana veu la Unió Europea com un subjecte polític que ha de ser reduït a la seva mínima expressió, com a molt Mercat Comú i poc més. Una Europa afeblida permet a la gran potència nord-americana negociar directament els seus interessos amb cadascun dels països europeus per separat, comptant amb la complicitat de la Rússia de Putin, que a canvi pretén recuperar les seves antigues zones d'influència.

Autonomia estratègica no significa aïllament ni ruptura amb els aliats transatlàntics. Significa tenir capacitat per decidir. La UE ha de poder definir quan, com i amb quins mitjans protegeix els seus interessos i valors. Una potència econòmica que no controla la seva seguretat és, en última instància, vulnerable.

En l'àmbit industrial i tecnològic, Europa disposa d'una base sòlida: empreses de defensa, tecnologies avançades en aeronàutica i de l'espai, ciberseguretat i sistemes duals, que poden servir tant per a ús civil com militar. Tanmateix, la fragmentació nacional, la duplicació de programes i la manca d'una planificació comuna redueixen l'eficàcia i encareixen els esforços. Avançar cap a una veritable defensa europea exigeix coordinació, compres conjuntes, interoperabilitat i una estratègia industrial compartida.

També existeix una dimensió política clau. La ciutadania europea ha de comprendre que invertir en material de defensa no és militarisme, sinó condició per preservar la pau, l'estabilitat i l'autonomia política en un entorn cada cop més incert. La seguretat compartida és una necessitat de primer ordre. En un món de blocs i tensions creixents, la capacitat de decidir per un mateix és la base de qualsevol projecte polític creïble.

Un element a tenir en compte, des del punt de vista de l'estratègia de seguretat europea, són les seves infraestructures, com seria el cas del sistema ferroviari, que pot i ha de jugar un paper important en moments de tensió internacional.

Depèn de com evolucioni la invasió russa d'Ucraïna que podria conduir-nos, esperem que no, a una mobilització de personal militar, així com el transport de material, la qual cosa planteja un doble desafiament: tècnic-logístic i institucional.

A Espanya existeix un marc institucional explícit per canalitzar aquesta activitat: el Ministeri de Defensa i Renfe van signar un conveni marc per facilitar el transport de mercaderies i personal militar, vigent des de 2022 i amb pròrrogues i addendes posteriors que regulen els termes i finançament d'aquests serveis. En el cas espanyol, Renfe es presenta com l'operador ferroviari nacional amb experiència en el transport de mercaderies i connectivitat internacional, oferint traçabilitat i serveis integrats que poden ser aprofitats per a missions i activitats logístiques de l'Estat.

No obstant això, el transport militar exigeix requisits diferents al comerç civil: custòdia i cadena de responsabilitat, permisos especials d'exportació, control del material de defensa, i coordinació amb autoritats duaneres i de seguretat. A Espanya aquest control està regulat per normativa específica sobre comerç exterior de material de defensa i doble ús, que condiciona les transferències i exigeix llicències i controls previs.

En la pràctica, hi ha tensions inevitables entre rapidesa operativa i transparència pública. Una resposta eficaç requereix procediments que permetin una mobilització àgil sense eludir controls legals ni la rendició de comptes, es necessiten protocols entre Defensa, Renfe i forces de seguretat, sotmesos a controls parlamentaris i auditories per evitar abusos o erosió de garanties civils. L'acord entre Defensa i Renfe (amb un important volum econòmic assignat) subratlla la necessitat de supervisió i d'explicacions públiques sobre cost, abast i garanties. En cap cas suposaria "militaritzar" la xarxa ferroviària.

Cal millorar la interoperabilitat de la xarxa ferroviària europea actualment condicionada per limitacions tècniques: diferents amplades de via, tensions de catenària, senyalitzacions, centres de control no coordinats... Europa necessita un sistema ferroviari que actuï com a instrument de cohesió territorial i que faciliti la interconnectivitat.

Garantir el suport logístic als aliats europeus en situacions de tensió és legítim i necessari, però ha de conjugar-se amb la llei, la transparència i la protecció de la infraestructura civil. Espanya necessita una estratègia pública —no només tècnica— que expliqui com s'activen aquests mecanismes en emergència, qui supervisa, i quines garanties existeixen perquè la resposta sigui eficaç sense sacrificar controls democràtics ni la seguretat de la ciutadania.