Si no permeten robar ni ficar mà, a veure qui es ficarà en política. A Espanya, la política sempre ha estat agafar el que es pugui i pillar per l'entrecama la primera despistada que passi per allà, no ho canviarem a aquestes alçades. I si intentem canviar-ho, com deia al principi, ningú no tindrà vocació de servei públic. Perquè el servei públic està bé sempre que es combini amb el servei púbic, si no, més val dedicar-se a altres menesters. Almenys a Espanya.

El del PSOE era d'imaginar, no cal més que veure l'aspecte dels seus dirigents per deduir que pocs culs i bitllets de cent euros han tocat a la seva vida, es van afiliar al partit per veure si, pujant pujant, podien ficar mà a diners aliens i a natja igualment aliena. Un veu Ábalos, Cerdán, Salazar i els alcaldes i dirigents que aquests dies van sent notícia, i al seu costat fins i tot Torrente sembla Alain Delon. Aquesta gent no enganya, es veu d'una hora lluny que, de no haver ostentat càrrec, el sexe i els diners haurien estat entelèquies per a ells, quelcom del que sentir parlar a gent més afortunada. No ens ha de sorprendre que, a la que han tingut l'oportunitat, se'ls hagin anat les mans darrere els bitllets i les tetes, és el que faria qualsevol al seu lloc. Cal comprendre'ls, qui ha passat gana tota la vida, és normal que quan sorgeixi l'ocasió intenti atipar-se, qui sap quan podrà tornar a menjar calent.

Tinc per a mi que Pedro Sánchez sabia el que es coïa però, generós com és, va deixar que els seus deixebles fiquessin mà per tot arreu, fossin carteres o escots. No tothom té la sort de ser tan guapo com el líder suprem, i és bo que aquest els deixi ni que siguin les engrunes, preneu i mengeu, que aquests són els cossos de les nostres afiliades, amén. Quan Pedro Sánchez assegura que no coneixia personalment a qui formaven el seu cercle més estret, només ens està dient que els respectava la intimitat i que, per tant, evitava indagar quant robaven i a quantes ultratjaven, no li interessaven els detalls. Sánchez ignorava expressament les postures sexuals preferides dels seus amiguets, així com si preferien cobrar les mossegades en bitllets grans o petits, en això el president no s'hi ficava, el PSOE defensa la llibertat.

Qui no ha estat mai ningú, tant pel que fa al pecuni com pel que fa a les dones, pot sortir d'aquestes dues misèries afiliant-se al PSOE, una entitat on els diners i el sexe mai no han de faltar. Amb no alçar la veu, no contradir mai el líder i recordar-li de tant en tant que no hi ha al món un president tan guapo com ell, s'assegura un d'anar pujant en l'escalafó, i a partir d'aquí, se li obren les portes d'empreses i societats, per una banda, i de motels i meublés per l'altra: diners i dones, que per això ha empassat gripaus des que va ingressar al partit. Ara hem sabut que la tan cacarejada paritat no tenia cap altre objectiu que tenir al partit prou dones per saciar el priapisme de tant alt càrrec socialista.

Tot això, que estava assumit i acceptat, pot anar-se'n ara en orris. Qui voldrà afiliar-se al PSOE a partir d'ara, sabent que no se li permet ni insinuar-se a la secretària ni exigir-li un percentatge a un contractista? Tots aquests joves que militen a les joventuts del partit amb la vista posada en expectatives tan suculentes, es donaran de baixa en saber que -incomprensiblement- això ara està mal vist. A tot Espanya milers d'alcaldes, regidors, directors generals, subsecretaris, senadors, diputats, presidents de diputació, periodistes del règim, presidents de corporacions i fins i tot algun director de biblioteca, trencaran el carnet del partit. Ni diners ni dones? És la fi del PSOE.