La política, com en qualsevol altre àmbit de la vida, està impregnada del masclisme en què vivim tots. Només que en la política se li afegeix l'ingredient diferencial del poder, cosa que fa que aquest masclisme muti fàcilment en abús, sent l'assetjament sexual una de les seves expressions més comunes.

Perquè el masclisme és això, l'intent de dominació i sotmetiment. La idea d'alguns (tristament, no pocs) homes, que tenen més drets que les dones, o més concretament encara, dret sobre les dones, en qualsevol sentit que això es vulgui aplicar.

Per això la política, que és on viu i es reparteix el poder, és un terreny tan abonat a l'abús i a l'assetjament sexual. Perquè és un dels àmbits de la vida pública on la bretxa de poder entre homes i dones és més evident. I a Espanya encara més.

I si no em creuen, vegin. Mentre que cada cop més països al món tenen o han arribat a tenir una presidenta, com Itàlia, Mèxic, Regne Unit, o candidates molt serioses a la presidència en diverses ocasions com el cas dels Estats Units, les dones en política a Espanya no hem tocat bola mai.

Per anar més enllà, ha estat la dreta espanyola la que gairebé sempre ha avançat la nostra sempre renquejant esquerra a l'hora de “posar” dones en llocs amb més visibilitat, que no necessàriament poder. I sense oblidar mai que l'esquerra en bloc es va oposar a Espanya al vot femení i que Clara Campoamor va haver de marxar del partit socialista per aconseguir que s'aprovés. Però com que el patriarcat sempre és agraït i la història l'escriuen els homes, encara hi ha associacions de dones amb el nom de Victoria Kent, una cosa increïble per a mi.

Mentrestant, no hi ha hagut cap dona a l'esquerra que arribés a pintar res en política en aquest país a nivell institucional i molt menys a nivell orgànic, ni del PSOE, ni de la pràcticament extinta Esquerra Unida. A Podem encara recordem aquella foto d'“unides” en què sortien quatre maromos. I somrient. D'ERC, encara recordo aquell àudio entre dos alts dirigents en què literalment, un preguntava a l'altre si “no hi havia cap dona amb els pits grossos per posar-la de consellera”, entre rialletes. I segueix.

I per a mi aquesta és la clau per fer canviar tot. De res serveixen les llistes paritàries (de les quals estic totalment a favor) si la meitat de càrrecs s'ocupen per dones que, en lloc de defensar la causa de les seves congèneres quan entra en conflicte amb el benestar i la tranquil·litat dels caps del seu partit, es dediquen a cuidar-los a ells en lloc de lluitar per elles mateixes i per totes les altres.

La qual cosa ens porta al problema del poder de la partitocràcia, concretament de les direccions dels partits polítics, on les dones ni tan sols existim.

A les dones se'ls ha permès arribar i ocupar espais en la política institucional perquè, al cap i a la fi, ha passat com en la vida quotidiana. Els rols de gènere es repeteixen en la política igual que en la vida mateixa, i a les dones se'ls permet “ser-hi”, però mai manar. Per això, en els llocs de poder real, en aquests despatxos on quatre o cinc senyors decideixen el destí de milions de persones, les dones no hi entren mai, i si hi entren, ja veiem per a què són cridades a la vista dels últims esdeveniments al PSOE.

I això només té una sortida tan òbvia com irremeiable i és que les dones finalment es decideixin a deixar de cuidar els homes també en política i ocupin, sense demanar-los permís ni perdó, la meitat de tots els llocs de poder real, que no és el mateix que els llocs de representació institucional.

El problema és que això només passarà quan la majoria de les dones siguin capaces de processar la realitat incòmoda que la igualtat no existeix, ni tan sols hi estem a prop, i molt menys on es prenen decisions. I que aquesta és la raó per la qual en cap decisió política prima el benestar de més de la meitat de la població, que som nosaltres.

Si un desgraciat porc assetjador que actua impunement en la comoditat del seu despatx oficial tingués la seguretat que està envoltat de dones que no passaran per alt el seu comportament, en lloc de sentir-se protegit per l'omertà de la fatria, s'ho pensaria dues vegades abans d'obrir la seva pudenta bocassa. I perquè qui hi ha a les institucions es decideix en els apartats dels partits polítics, és aquí on cal ser-hi,

Així que senyores meves, no els queda més remei que obrir els ulls i desenvolupar un instint de supervivència que, encara que els pugui resultar incòmode al principi, és l'únic remei efectiu per a aquesta malaltia mortal social que es diu masclisme.