La llista interminable

Fa poc em vaig trobar a la papereria del poble amb un antic company de l'escola, en Sergi, amb qui vaig compartir aula des de quart fins a vuitè d'EGB.  Quan va entrar per la porta estava intentant convèncer el meu fill que era millor comprar una revista infantil d'animals salvatges que una altra joguineta. “Intento culturitzar-lo com puc”, li vaig dir a en Sergi. Ell va riure, i després em va deixar anar que “empollona com eres tu, no em preocuparia”.

És cert que durant molts anys vaig ser una empollona de campionat. Però era una empollona simpàtica, d'aquelles que sempre deixava copiar als exàmens i no deia allò de “ai, m'ha anat fatal l'examen” per després treure un excel·lent. Aquest tipus d'empollons feien més ràbia.

El que em passava a mi, per una banda, és que tenia una gran capacitat de concentració —degut al fet que sentia malament, em sembla— i el meu cervell retenia els conceptes nous sense gaire esforç. Per altra banda, tenia —i segueixo tenint— una forta aversió a la procrastinació: no suporto tenir tasques pendents, especialment aquelles que em semblen feixugues i avorrides, és a dir, gairebé totes les que tenen a veure amb temes domèstics, estudiar, organitzar o treballar en projectes que no em motiven. Recordo que, els divendres, quan arribava a casa de l'escola, procurava treure'm de sobre els deures, i així no haver d'arrossegar la càrrega mental d'haver-los de fer durant tot el cap de setmana.

Ara, de gran, més del mateix, o pitjor. Aquesta setmana, sense anar més lluny, ha estat una marató d'acabar “deures” per la maleïda UOC, una universitat a distància que concep les assignatures com a gimcanes digitalo-burocràtiques on el principal repte és seguir pas a pas la guia d'instruccions indicades pel professor. Qualsevol intent de creativitat o d'anar per lliure és garantia de suspens.

Les meves maratons són sovint innecessàries: com que tenir entregues pendents em provoca estrès mental, en els treballs en grup avanço pel meu compte o els acabo sense que ningú m'ho demani. Si és passada la mitjanit i encara no he acabat una activitat, em resisteixo a deixar-la a mitges, encara que faltin deu dies per a l'entrega.

En la vida diària tampoc porto bé les tasques pendents. Si cal comprar un regal de Nadal al professor i al grup de pares ningú pren la iniciativa, ho faig jo: un assumpte menys a la meva llista de coses per fer. Si cal anar a sopar amb els meus germans la setmana vinent, reservo en tres o quatre restaurants per no haver de pensar en el tema a l'últim minut. Si m'encarreguen un llibre per d'aquí a sis mesos, començo a investigar aquell mateix dia. L'objectiu: alliberar-me de temes que no considero ociosos ni plaents tan aviat com sigui possible. El cost: moltes vegades em precipito, vaig massa embalada, i les coses no em surten tan bé com podrien.

“Estaré sonada o és que hauria d'haver estat secretària?”, li vaig preguntar a un amic mentre li explicava tot això. Resulta que la meva conducta respon a un fenomen encunyat el 2014 pel psicòleg David Rosenbaum, investigador de la Universitat de Pennsilvània: precastinació. “El fenomen consisteix en la necessitat compulsiva de realitzar totes les tasques pendents abans que realment sigui necessari, encara que això signifiqui un esforç addicional”, explica la psicòloga Eva María Rodríguez, del Centre de Psicologia Vitei (Ferrol, la Corunya), a la revista SModa. Segons aquesta professional, la persona que precrastina “necessita realitzar ràpidament les tasques de la seva llista, sense aturar-se, per exemple, a discernir l'urgent de l'important, valorar l'esforç necessari, el moment o els recursos disponibles”.

Crec que el meu cas no és tan exagerat —sé discernir la importància i urgència de cada assumpte — però li dono la raó que precrastinar és per a mi una manera de deixar de sentir ansietat o angoixa de manera puntual.

“La precrastinació implica prendre una decisió basada en què ens faria sentir millor en aquell moment en comptes de pensar en què ens interessaria o beneficiaria a llarg termini”, assenyala en el mateix article Juan Carlos Fernández Rodríguez, professor del Grau en Psicologia de la Universitat Internacional de La Rioja (UNIR). No només no cal respondre a un WhatsApp o a un email en el moment en què el rebem, sinó que tota “aquesta energia la podríem destinar a qüestions més importants i complexes”, afegeix l'expert. Quanta raó. Quantes ficades de pota m'hauria estalviat.