La tradició literària sempre ha estat prolífica en històries d'entreteniment amb moralitat educativa. Tant les historietes de Goscinny i Uderzo d'Astèrix i Obèlix, que van començar a publicar-se a finals dels anys cinquanta del segle passat, com el conte de la Caputxeta Vermella en les versions de Perrault (1697) i dels germans Grimm (1812), mostren com, de manera cíclica, sorgeixen adaptacions, referències i reinterpretacions inspirades en aquests grans clàssics de la literatura, suposadament infantil.

L'advertència que ve el llop sempre ha estat un relat destinat a provocar por, a alertar, a mantenir desperta la prudència col·lectiva per no confiar-nos, per recordar que l'enemic és a prop, a l'aguait. Mentrestant, nosaltres —feliços humans— anem cantant alegres per valls i carrers, donant menjar a tots els animals, inclosos els senglars, als quals fins i tot arribem a trobar simpàtics. Els volem adoptar, sense adonar-nos que s'han convertit en el nostre llop modern, hàbilment camuflat.

El senglar deixa de ser simpàtic i passa a generar preocupació: creix, s'acosta, envaeix les nostres granges i provoca destrucció. Però aquestes pàgines del conte solem saltar-nos-les. Per sort comptem amb l'Obèlix, que no necessita les pocions miraculoses de l'Astèrix: ell sol es bastaria per menjar-se tots els senglars.

Sona irònic, però últimament fem coses força curioses: castiguem l'Obèlix i protegim el senglar. El llop ha decidit marxar; ja no necessita venir a sembrar temors ni alimentar la literatura fantàstica, perquè ara ens emboliquem nosaltres mateixos. Tot passa per demanar permís a la Unió Europea, curiosa institució que comença a generar desafecció a força d'explicacions interminables i autoritzacions basades en estudis que potser mai no han vist directament la realitat.

Sempre ens queda, això sí, la literatura conspirativa: laboratoris secrets, complots foscos, llocs invisibles i malignes que venen a substituir el vell llop del conte, com el mercat de Wuhan, la Xina, suposat lloc d'origen de la Covid-19. I, mentrestant, l'Obèlix continua sense poder menjar.

Convé recordar que un Obèlix enfadat és perillós: millor donar-li senglars per saciar-se que permisos per eternitzar estudis.