El bo dels animals és que ni parlen ni protesten ni s'ofenen, així que podem carregar-los el mort tranquil·lament sense por que ens contradiguin. Abans de saber que havia estat l’error d’un laboratori, tots vam donar per bona la versió segons la qual la Covid es va propagar per culpa d’un pangolí, animal del qual, per cert, jo no n’havia sentit a parlar en la meva vida.
Un pangolí que vivia tan tranquil a la llunyana Xina, es va convertir en el màxim responsable d’una pandèmia que es va endur centenars de milers de vides humanes. I és clar, com que els pangolins no estan ni sindicats ni organitzats en associacions, no tenien cap representant que sortís a defensar el pobre animal, així que tots ens vam creure aquesta versió i l’animal va carregar amb tota la culpa.
Em fa l’efecte que el mateix està passant amb la pesta porcina. La versió que un senglar es va cruspir un entrepà d’embotit que va trobar tirat i a partir d’aquí es va propagar la malaltia entre els porcs catalans, em sona a un nou pangolí. Un entrepà, ens van precisar, que havia estat d’algun estranger, suposo que això ho van deduir perquè no era de pa amb tomàquet, com correspondria a tot català de bé a l’hora de berenar.
Els senglars, igual que els pangolins, no tenen cap representant legítim que els defensi, així que un d’ells –es desconeix per ara la seva identitat– ha carregat amb la culpa d’aquesta nova epidèmia que, tot i que no posa en perill la vida humana, provocarà pèrdues milionàries al sector porcí català. Més val que el presumpte culpable es mantingui discretament en l’anonimat, o serien capaços d’exigir-li responsabilitats econòmiques, per molt senglar que sigui.
Com que la ciutadania ens empassem tot el que ens expliquen des de l’administració, ens vam creure a ulls clucs el conte del pangolí, i ara ens hem de creure que un senglar menjant-se un entrepà de mortadel·la –mortadel·la estrangera, cal insistir-hi, per deixar clar que la culpa no és dels catalans– està encomanant la pesta als seus germans i, ja posats, també als seus cosins els porcs, que encara tenien menys culpa.
El problema és que la realitat sempre acaba imposant-se als nostres desitjos, i ja comença a haver-hi sospites que la pesta porcina pot haver sortit d’un laboratori, potser –horror dels horrors– català. Amb lo bonic que seria culpar pangolins i senglars –demà potser els rossinyols– de tot el que li passi al món (ja hi ha hagut intents de culpar de l’efecte hivernacle els pets de les vaques).
Tant se val. Sigui la pesta porcina culpa d’un entrepà, sigui culpa d’una nova fuita d’un laboratori, no s’hauria de fer broma amb una tragèdia que pot delmar la població porcina, hi ha línies que es poden creuar. M’imagino com de malament ho deuen estar passant els porcs catalans aquests dies, més o menys com els humans durant la nostra pròpia pandèmia, assabentant-se cada dia de quants porcs han mort en les últimes hores –sovint algun familiar– i anant d’aquí poc als supermercats per fer provisió de paper higiènic, en molta més quantitat del que ho van fer els humans, perquè a ells els encanta capbussar-se en la merda.
No hauria de trigar a sortir algun congènere més llest que la resta, probablement del PSOE, a fer negoci amb mascaretes especials per a porcs. Si tinguessin mans en comptes de potes, cada dia a les vuit del vespre aplaudirien els veterinaris, en cas que les corts tinguessin balcó.
Trist destí, el dels porcs catalans. Una cosa és morir a l’escorxador i veure’s convertit en botifarres i cansalada, que aquest és el seu destí, i una altra és morir per culpa d’una epidèmia. A veure si tenen sort i es confirma la teoria del laboratori, perquè morir per culpa d’un entrepà de xoriço ja seria el súmmum.
