La guardiola de les pensions
"Els pensionistes creixen més de pressa que els nous cotitzants i aquests cobren molt poc"
L'OCDE ha publicat recentment un informe que situa Espanya com el país que haurà de fer el màxim esforç entre els països “rics” per finançar el seu sistema de pensions el 2050, arribant aproximadament al 17% del PIB, davant d'una mitjana del 10% als països avançats si no canvia res.
El pitjor d'aquesta dada no és la quantitat elevada de les pensions o un nombre desproporcionat de pensionistes, sinó la debilitat relativa dels salaris i, en conseqüència, del PIB per càpita.
Espanya presenta indicadors econòmics propis d'un país que no és ric, si bé manté un model d'estat del benestar que proporciona serveis com sanitat, educació, pensions i ajudes socials propi d'un país que sí que ho és. Aquest model acusa creixents desequilibris que requeriran una revisió profunda de la seva sostenibilitat. Els successius increments del salari mínim i de les pensions estan fent que la corba de salaris s'iguali per baix.
A l'inici d'aquest segle, una tercera part de la població ocupada triplicava el salari mínim, ara no arriba al 10%. El que podria semblar una bona notícia per ser ara una societat més igualitària no ho és tant si considerem que el salari mitjà alemany era 1,3 vegades l'espanyol el 2007 i ara és 1,7 vegades. Els estàndards de vida a Alemanya, França, Holanda… estan cada vegada més lluny dels nostres.
El sistema de pensions il·lustra clarament els desafiaments del nostre cada cop més fràgil Estat del benestar, ja que conflueixen diversos factors que posen en dubte la seva viabilitat. El model actual es basa en un esquema de repartiment, on la població activa finança les prestacions dels jubilats mitjançant contribucions directes, sota el principi de solidaritat intergeneracional.
Aquest mecanisme funciona mentre es mantenen certes proporcions entre cotitzants i beneficiaris, però és vulnerable davant de canvis demogràfics i econòmics.
La determinació legal de l'edat de jubilació a Espanya data de 1929, quan es va establir en 65 anys. Posteriorment, la Llei de Bases de la Seguretat Social de 1963 va consolidar un sistema raonablement similar a l'actual. Va ser només el 2011, en plena crisi financera i a punt d'un rescat financer, quan el Govern de Zapatero va iniciar l'increment progressiu de l'edat de jubilació fins, de moment, els 67 anys.
Un aspecte essencial per avaluar la sostenibilitat del sistema és la relació entre l'edat de jubilació i l'esperança de vida. Mentre que el 1929 l'esperança de vida era de 49,5 anys, actualment supera els 84. Aquesta evolució ha incrementat significativament el percentatge de població perceptora de pensions, passant d'una ràtio de quatre cotitzants per pensionista el 1980 a poc més de dos actualment, tot i comptar amb rècord de cotitzants.
Els pensionistes creixen més de pressa que els nous cotitzants i aquests, a més, cobren molt poc.
Les polítiques de prejubilació a grans empreses evidencien el retrocés dels salaris: treballadors amb remuneracions elevades són substituïts mitjançant prejubilació per altres amb salaris de menys de la meitat, si no un terç.
Les solucions tradicionals plantejades —incrementar l'edat de jubilació, modificar els mètodes de càlcul o desvincular les pensions de l'IPC— són més aviat pegats i no resoldran els problemes estructurals. Abans o després caldrà migrar cap a un de capitalització o almenys mixt.
El problema és que ara, amb creixements de l'economia propers al 3%, ja som incapaços d'omplir la guardiola de les pensions. La Seguretat Social fa temps que no és autosostenible.
L'exemple d'Itàlia resulta rellevant. Aquest país, que durant dècades va oferir pensions generoses i fàcilment accessibles, ha migrat des dels anys noranta cap a un sistema contributiu, on la prestació depèn del que ha acumulat cada treballador. A més, l'edat de jubilació i la pensió s'ajusten automàticament segons l'esperança de vida. Itàlia segueix gastant molt en pensions, però el seu model permet assegurar que no gastarà més.
La reforma va ser necessària davant la inviabilitat del model previ, tot i comptar amb salaris mitjans superiors als d'Espanya. Tot indica que si Espanya vol garantir la sostenibilitat del sistema de pensions i evitar una crisi futura, haurà d'avançar cap a un model semblant a l'italià.
La solució real, millorar el PIB per càpita, sembla missió impossible, ja que el nostre model econòmic no evoluciona des de fa lustres: turisme i totxo, abans que res, amb moltíssima temporalitat, ara rebatejada com a contractes fixos discontinus, més una taxa d'economia informal que no decreix.
La gran majoria d'immigrants tenen baixa o nul·la qualificació, per la qual cosa tampoc canviaran la tendència de ser cada dia més pobres, sinó més aviat al contrari. Engreixar el PIB amb immigració, despesa pública i turisme, oblidant la productivitat, ens porta a un empobriment real progressiu i, per tant, cada dia que passa el nostre Estat del benestar està més a prop de l'abisme.
La pròxima crisi ens conduirà a una nova reforma del nostre Estat del benestar.
