“El meu punt de vista davant la religió és el de Lucreci. La considero una malaltia nascuda de la por i font d'indicible misèria per a la raça humana, encara que no puc negar que també ha contribuït en part a la civilització”.

Que un filòsof de la categoria de Bertrand Russell, sens dubte una de les ments més brillants de la seva època i un dels savis més admirables de tots els temps, descrigués d'aquesta manera el costum de comulgar amb les creences d'una fe, sigui la que sigui, no pot sinó portar a l'astorament, perquè la idea de Déu –un dels majors arcanes de totes les cultures i civilitzacions– és la ficció que més versemblança ha tingut al llarg de la història.

Si Déu existeix, cosa de la qual no tenim la més mínima prova empírica, encara que la voluntat de creure sigui més que suficient per a molta gent, la narrativa religiosa vindria a ser quelcom semblant a una novel·la realista. En cas contrari, els Evangelis –per descomptat deixem de banda la fèrtil literatura apòcrifa i heterodoxa sobre aquest particular– s'haurien d'interpretar com a meres faules, en lloc de com els fonaments de la història sagrada.

En cap d'aquests dos supòsits, no obstant això, es pot discutir que la idea de Déu, ja sigui en positiu o formulada en negatiu, és un dels arguments que més influeixen en la identitat històrica de les societats. El que gairebé ningú no esperava és que el cristianisme tornés a convertir-se en una tendència juvenil en alguns països d'Occident i a Espanya, que en els darrers cinquanta anys fugia a tota velocitat del dogal del nacionalcatolicisme.

“La vida és ondulant”, deia Pla citant Montaigne. Potser sigui per això, però la veritat és que alguns destacats creadors vénen abanderant al cinema, a la música, en narrativa i fins i tot als llibres d'autoajuda una mena de retorn al sagrat, alhora que reivindiquen certes formes d'espiritualitat mística.

És una conducta que sembla ser contradictòria amb l'hegemonia cultural d'un món –la civilització tecnològica– regit pel consum, les aparences, els algoritmes i la viralitat. Es tracta d'un miratge passatger o estem realment davant un canvi de mentalitat?

Que un alt executiu triï el silenci de la hostatgeria d'un convent per descansar de la voràgine empresarial o que la imaginaria religiosa s'hagi incorporat als actuals modes de vestir –poden anomenar-ho outfit, si els hi plau– no passaria de l'anecdòtic si la simbologia d'aquests gestos i aquestes costums hagués perdut el seu significat original.

No sembla que passi això: el nombre de catòlics menors de 35 anys ha crescut –segons el CIS– deu punts, situant-se en un 41%. És un increment prou notable per preguntar-se pels motius.

Hi ha qui pensa que és resultat del pèndol generacional. Davant dels seus pares, molts educats en escoles religioses o criats sota les convencions culturals del cristianisme, encara que no practiquin els seus ritus ni hagin fet de les seves regles la pauta per educar els seus fills, les noves generacions buscarien en els àmbits religiosos que han estat capaços d'aggiornar-se una sensació de pertinença.

Altres donen una raó redemptorista: la seducció religiosa, en determinades franges d'edat, vindria a ser una possible solució davant la fragmentació de la cultura contemporània, líquida i tan aficionada al relativisme.

La qüestió pren més interès si es tenen en compte els perills potencials d'aquest fenomen. Les creences religioses són capaces de donar una sensació de seguretat –sobretot a qui la necessita–, però, en contrapartida, estableixen una dicotomia moral massa estreta que obvia la complexitat de la vida i pot conduir aquests nous devots cap a posicions extremistes o convertir-los fins i tot en fonamentalistes, sobretot davant d'aquells que són crítics i contraris justament a aquestes actituds.

El que està clar és que les convencions d'antany, que vinculaven la religió amb la mentalitat conservadora i adscrivien l'etiqueta de progressista a la laïcitat, no serveixen per entendre el present, de la mateixa manera que tampoc regeixen ja els pressupostos històrics de dretes i esquerres, la conducta política dels quals és perfectament intercanviable.

No és gens descartable que en aquesta mudança cultural influeixi la precarietat (laboral, econòmica i vital) que senten molts dels espanyols més joves, per als quals l'habitatge és una quimera i fundar una família, una utopia.

Intuïm, però, que el motor d'aquestes conversions sobtades, epidèrmiques o sinceres, té més a veure amb una de les raons capitals per les quals Bertrand Russell deia no poder ser cristià: l'emocionalitat desfermada, que és l'antítesi de l'argumentació i –no precisament per casualitat– la característica que millor defineix tots els populismes polítics.

L'associació entre la religió i la política no deixa de ser un més dels inquietants signes del nostre temps, tan carregat de paradoxes. A mesura que el coneixement és més accessible, menys vol pensar l'ésser humà per si mateix; quan a la societat existeix més llibertat d'expressió per defensar qualsevol idea, més por es mostra socialment davant la inquisició de la correcció política. A mesura que més envoltats estem de tecnologia, menys humans semblen.

Un vell dit –God in da house– expressa la capacitat de Déu per honorar amb la seva presència espiritual tots els espais vitals. És una idea similar al Déu de les cassoles de Santa Teresa de Jesús.

Sembla una frase bonica, i ho és, però convé recordar que el monopoli de la divinitat pot ser indistintament entès com una benedicció o sota la forma del sarcasme. El que dóna tot el seu sentit a With God on Our Side, la cançó que Bob Dylan va escriure fa ja 60 anys en contra de totes les fanàtiques croades del temps.