Fiar-se o no fiar-se, aquesta és la qüestió
"Hauria de cridar-nos l'atenció a tots els ciutadans la manca de respecte del Govern a les institucions i a la judicatura"
Com quan Hamlet es plantejava el dilema existencial entre l'acció i la inacció, entre la vida i la mort, així ens trobem els ciutadans davant d'una de les institucions més importants del nostre Estat de dret: la Fiscalia General de l'Estat; i davant d'ella, què fer? Fiar-se o no fiar-se, aquesta és la qüestió.
Al marge de la qualitat humana de les persones que ocupen llocs de responsabilitat --cosa que de cap manera jutjo--, la veritat és que em sembla inacceptable que el màxim responsable d'una institució com és la Fiscalia General de l'Estat s'hagi obstinat a aferrar-se al càrrec sota el pretext que la seva obligació era “defensar la institució”, i que per aquest motiu no podia dimitir.
La veritat és que no se m'havia acudit que es pogués esgrimir una excusa semblant, però és innegable que és tan bona com aquella altra d'“això no és el que sembla”.
La qüestió és que finalment el Tribunal Suprem ha considerat que el fiscal general de l'Estat ha comès el delicte de revelació de dades reservades, tipificat a l'article 417 del Codi Penal.
Evidentment, es tracta d'una condemna sense precedents en el nostre Estat de dret, que alimenta l'esperança per als que seguim creient en la justícia, per més que té les deficiències que tots patim habitualment, com pot ser la seva lentitud, que de vegades --per la prolongació d'un procés-- deriva en injustícia.
Però l'escandalós de l'assumpte és l'intervencionisme del Govern, que s'ha llançat en tromba contra el Tribunal Suprem, i si bé diuen acatar la sentència, no es tallen a l'hora de fer una irrespectuosa crítica mancada de fonament.
Imagino que no saben gaire bé què significa el verb “acatar”, perquè les manifestacions que han fet utilitzant termes com “injust”, “indecent”, “escandalós” i una llista més d'adjectius desqualificatius cap als magistrats de l'alt tribunal no sembla gaire compatible amb aquest verb, que no és altre que acceptar amb submissió.
El fet que la sentència s'hagi avançat no és cap irregularitat, sinó simplement una mostra que després del judici oral la majoria del tribunal tenia clara l'existència d'indicis suficients per fonamentar una condemna, i que --atès que la presidenta de la sala no estava d'acord amb la majoria-- calia procedir al canvi de presidència, com preveu la llei, i un canvi com el que s'havia de produir hauria estat especulatiu. Avançant la sentència es tractava d'evitar les especulacions i la seva filtració.
És absolutament preocupant que es tracti de vilipendiar els magistrats del Tribunal Suprem que han votat a favor de la condemna pels seus presumptes ideals polítics. Ideals que imagino tenen igualment els magistrats del Tribunal Constitucional absolent els responsables dels ERO d'Andalusia.
El que és incoherent és que quan al Govern i als seus socis els satisfan les sentències judicials, la ideologia política no surt a passejar, mentre que quan no els agrada, els falta temps per tractar-los de “jutges colpistes” o de “feixistes” directament.
Hauria de cridar-nos l'atenció a tots els ciutadans la manca de respecte del Govern a les institucions i a la judicatura.
I hauria de cridar-nos l'atenció que els partits de coalició del Govern facin una crítica aferrissada sobre la sentència, al·legant una presumpta existència d'indicis febles i d'una condemna sense proves, un acte de majúscula hipocresia que denota novament que prima el seu interès d'aferrar-se al poder, ja que encara no s'ha publicat i en conseqüència tota crítica és infundada i, per tant, improcedent.
Però el trist és que ens hi hem acostumat. La veritat és que els partits de coalició són conscients del preu electoral que té aquesta condemna, i també saben que l'única manera de continuar al Govern és no baixar del carro del partit en què milita el president del nostre país.
Per tant, si cal sortir en tromba, se surt; si cal cridar a ocupar els carrers, es fa, que més val estar una estona roja que tot l'any groga.
Arribats a aquest punt d'enfrontament tan poc sa, potser seria convenient aturar-se i prendre perspectiva de les coses.
Si anem a l'origen d'aquesta condemna, resulta que no va ser altra que la filtració a la premsa per part del fiscal general de l'Estat de l'intercanvi de correus entre l'advocat de la defensa d'un ciutadà --sense cap càrrec polític-- que l'únic que ha fet és ser parella de, i el fiscal amb qui estava tractant l'assumpte penal que l'afectava.
És incomprensible que filtrar aquesta informació a la premsa amb tanta urgència fos necessari perquè la fiscalia complís amb la seva obligació, que és precisament defensar la legalitat, la qual cosa no es pot predicar de la manera com va actuar.
Aquest esperpent arriba al seu final com era de preveure. I qui no entengui la sentència anticipada del Tribunal Suprem, o bé ignora que en dret penal, a més de les proves importen els indicis, o bé només li semblen bé les sentències que afavoreixen els seus interessos polítics egoistes.
Esperem que la nova fiscal general de l'Estat s'aparti del servilisme polític i comenci a reparar el gran dany causat a la institució i la lamentable imatge que s'ha donat del nostre país.
