Necessitem una UE industrial i innovadora, no una UE woke
"L'europeu modern es considera satisfet perquè té Netflix, plaques solars i menjar vegà a domicili, però cada cop és més dependent"
La destrucció del sector industrial europeu no és un bon símptoma per a l'economia de la zona euro. L'any 2000, la indústria representava gairebé el 20% d'aquesta economia, actualment ronda el 13%, i en països com França ha caigut per sota de l'11%. Entre 2023 i 2024, la producció industrial a la zona euro va caure un 2,2%, segons dades d'Eurostat.
Hem passat de produir allò que el món comprava a comprar allò que el món produeix. Les fàbriques es van traslladar a la Xina, l'Índia, Mèxic, Vietnam…, on l'energia és més barata, hi ha més agilitat administrativa i existeixen governs preocupats per protegir la producció i l'ocupació industrial. Europa ha passat a ser el nou client.
Mentre el vell continent, amb un cert sentiment de superioritat moral, segueix ensimismat, mirant-se al mirall content d'haver-se conegut. La Xina fabrica, l'Índia creix i els Estats Units es reindustrialitzen. Prenent com a exemple la indústria de l'automoció, a poc a poc les empreses capdavanteres europees són comprades per la Xina: Volvo i MG venudes respectivament a Geely Holding (Xina) i a SAIC Motor (Xina). Pirelli té capital majoritàriament xinès. Mercedes-Benz i Volkswagen tenen accionistes estatals xinesos (BAIC i FAW, respectivament). Les bateries elèctriques de la nova era verda europea venen de CATL (Xina). Les importacions de la UE procedents de la Xina representen el 21% de tot el que comprem a l'estranger, però només el 8% de les nostres exportacions s'hi destinen. Europa aporta el seu coneixement tècnic, la Xina fabrica i genera ocupació i importants beneficis.
L'any 2000, compràvem el Golf, fabricat a la UE, 25 anys després comprem el Dacia: fabricat a Romania, muntat amb peces xineses i venut com un “cotxe europeu assequible”.
L'europeu modern es considera satisfet perquè té Netflix, plaques solars i menjar vegà a domicili, però cada cop és més dependent. Un fet a tenir en compte, la seguretat del subministrament alimentari: entre 2010 i 2020, van tancar més de 3 milions d'explotacions agrícoles a la Unió Europea. Ara importem fruita de Xile, cereals d'Ucraïna, verdures del Marroc…
Tot el que s'ha exposat anteriorment ens obliga com a europeus a respondre de manera decidida als reptes que el segle XXI suposa per a la nostra economia, això ens porta a potenciar la nostra capacitat d'innovació tecnològica, en sectors estratègics com la digitalització, l'automatització i modernització de la indústria, l'energia i la sostenibilitat mediambiental…
En el camp de la digitalització, tot i el lideratge de la UE en com s'han de regular les tecnologies (protecció de dades, competència, IA, plataformes digitals, ciberseguretat...), continuem depenent de proveïdors no europeus per a les tecnologies sobre les quals es basen la salut, l'educació, la defensa, les finances i la vida ciutadana. Actualment, el continent importa més d'un 80% dels seus serveis digitals, i més d'un 70% de la seva infraestructura al núvol està controlada per proveïdors no pertanyents a la Unió Europea.
Correm el risc de convertir-nos en consumidors passius de tecnologies desenvolupades en altres llocs, regides per normes que no hem elaborat i exposades a decisions preses des de l'exterior. L'estratègia de comprar europeu, recolzada per criteris com la sostenibilitat i la interoperabilitat, ajudaria els proveïdors a desenvolupar tecnologia pròpia, reduiria la dependència i crearia capacitat a llarg termini. No es tracta de proteccionisme, sinó de l'ús intel·ligent de la demanda pública per catalitzar la innovació i reforçar les cadenes de subministrament fiables.
Europa podria acabar reproduint el model woke estatunidenc. El terme prové de l'anglès awake (despert) i fa referència a estar alerta davant les injustícies i discriminacions estructurals. La seva principal aportació ha estat visibilitzar i legitimar causes històricament silenciades: el racisme sistèmic, la violència masclista, la diversitat i els drets LGTBI, la consciència ambiental... Sens dubte ha impulsat elements positius, un llenguatge més inclusiu, la revisió de símbols i narratives del passat, un major compromís de les institucions, mitjans i empreses amb la igualtat i la pluralitat de la representació política.
La cultura woke ha aportat sensibilitat, pluralitat i justícia simbòlica al debat públic. Tanmateix, des de posicions progressistes s'ha assenyalat que part del fenomen s'ha convertit en un “progressisme de postureig”, centrat en gestos simbòlics, campanyes a xarxes o polítiques d'imatge, més que en transformacions materials. En aquest sentit, algunes corporacions o partits adopten l'estètica woke com a estratègia reputacional, sense posar en dubte les estructures socioeconòmiques que sostenen la desigualtat.
El major retret prové del seu oblit de la dinàmica social, en lloc de qüestionar la distribució de la riquesa, els salaris, les condicions de treball…, l'agenda woke tendeix a concentrar-se en la identitat de les persones, corrent el risc de fragmentar el subjecte social en col·lectius parcials i desarticular la solidaritat.
El repte està en articular ambdues dimensions —identitat i solidaritat— perquè no sigui només un discurs, sinó que transformi positivament les condicions de vida i de treball dels ciutadans.
