Molt merescut el premi Ondas a Mònica Terribas, ja era hora que se li reconeguessin els mèrits a aquesta periodista, la que va demostrar anar per davant de la realitat quan després del referèndum d'independència de Catalunya va saludar els seus oients amb un “bon dia, ciutadans de la república catalana”.

Els periodistes que es limiten a narrar els fets no tenen cap interès, i per això no mereixen premis, en canvi, els que veuen el que ningú és capaç ni tan sols d'albirar, els que en lloc de fets relaten desitjos, els que deixen de banda la veracitat i aposten per la fantasia, aquests ho mereixen tot. Narrar el que està succeint ho pot fer qualsevol. En canvi, narrar el que ni ha succeït ni succeirà, però que a un li agradaria que succeís, això està a l'abast de ben pocs professionals de la informació, i d'entre tots destaca la nostra premiada Terribas.

Encara que signifiqui estar en la bona ona, un Ondas és poca cosa per a algú que ha renovat d'aquesta manera el periodisme, un ofici que es trobava anquilosat en el passat, ja que va començar explicant fets i va continuar durant segles explicant fets, quin avorriment. Si als Estats Units tinguessin coneixement de l'existència de Terribas -per desgràcia, allà no parlen català-, aquesta dona s'hauria fet fa temps amb el Pulitzer, que és el mínim que mereix. Si en aquell país, bressol del periodisme modern, tinguessin una Terribas com Déu mana, demà mateix esmorzarien amb la notícia que un mòdul espacial ha plantat a Mart la bandera de les barres i estrelles, o que Trump ha guanyat el Nobel de la Pau.

Per a què esperar que un fet es produeixi per explicar-lo als oients, si potser no es converteix mai en realitat? Molt millor avançar-se, no només als professionals d'altres cadenes, sinó al propi temps, i anunciar pomposament el que la periodista pensa que hauria d'haver succeït. Quina culpa té Terribas que els fets contradiguin els seus desitjos? Pitjor per als fets, aquí el principal són els desitjos de la periodista.

El de menys va ser que rebés el premi per un reportatge sobre l'Opus Dei. Tots sabem que això no va ser més que el pretext per guardonar i homenatjar la dona que ha canviat de dalt a baix el periodisme, la professional que va anunciar l'adveniment de la república catalana abans que ningú, mitjançant un mètode tan senzill que sembla mentida que no se li hagués acudit abans a cap periodista: inventant-se la notícia. I el que és més important -aquí demostra Terribas ser una periodista de raça-, sostenint l'engany fins al dia d'avui, suposo que amb l'esperança que algun oient crèdul estigui encara vivint a la república anunciada.

El periodisme clàssic s'havia convertit en una cosa trista i previsible: succeïa alguna cosa i, al cap de poc temps, algú ho relatava mitjançant els clàssics què, qui, quan, on i per què. Quin rotllo. L'oient o lector contemporani exigeix diversió i entreteniment, i això ho va captar de seguida Mònica Terribas, que per alguna cosa porta el nou periodisme a la sang, a veure si aquest any es passa a la informació esportiva i anuncia que el Barça ha guanyat la Champions, tant li fa que sigui abans de disputar-se la final, el que importa és que ho anunciï per antena i ens doni una alegria.

O que uns investigadors catalans han trobat el remei contra el càncer, això sí que seria una exclusiva que la llançaria a l'estrellat mundial. Algú com Terribas -i més ara que té un Ondas a la vitrina, a l'espera del Pulitzer que li faci companyia- està tan capacitada per oferir informació esportiva i científica com ho està per a la informació política. Exactament igual, a més.