Ostalgie

Fa poc més de 20 anys, quan em vaig traslladar a Berlín per viure amb el meu xicot d’aleshores i jugar a ser periodista com ell, vaig conèixer una dona amb una història fascinant. Es deia Nuria Quevedo, era pintora, filla d’exiliats espanyols que van arribar a Alemanya fugint de la Guerra Civil.

Quevedo tenia un estudi allunyat del centre, més enllà de Friedrichshain, en ple Berlín est, i allà, envoltada de les seves teles fosques i inquietants, amb els seus enormes ulls blaus brillant com dos llacs cristal·lins, em va explicar la seva història, que jo vaig convertir després en un dels meus primers reportatges.

Malgrat la nostra diferència d’edat, la Quevedo i jo ens vam fer amigues. A ella li agradava practicar el català amb mi i comentar les seves aventures culinàries –com el dia que es va atrevir a cuinar una paella a la barbacoa del seu jardí i els llagostins li van quedar durs com pedres (els havia deixat a la paella des del minut u)– o menjar salsitxes i pa negre mentre vèiem caure la pluja per la finestra.

Criada al Mediterrani, a la Quevedo li va costar apreciar el cel gris de Berlín, els paisatges bàltics banyats per la llum del nord, però van acabar sent el seu segell identitari, igual que els personatges tristos i solitaris que protagonitzen les seves teles.

Amb el temps, la Quevedo es va convertir en un referent artístic de la RDA –el 1974 va ser la primera guardonada amb el Premi Max Lingner per “la força de convicció política de la seva obra i el seu caràcter internacionalista, atesa la seva nacionalitat”–, però després de la caiguda del mur la seva obra començava a caure en l’oblit.

A Espanya, el seu país d’origen, encara pitjor: ni tan sols sabien de la seva existència. Així que la vaig animar a muntar una exposició al Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols, el municipi on passava els estius des de feia un parell de dècades i on havia reconnectat amb les seves arrels.

L’exposició, impulsada per Sílvia Alemany, directora del museu i amiga de la Quevedo, es va dur a terme el juliol de 2006 i va ser tot un èxit. Per primera vegada s’exposaven a Catalunya els seus llenços monumentals, reflex de la nostàlgia i el desarrelament que van marcar la seva vida des que va arribar a Berlín oriental, el 1952.

Les seves figures desproporcionades, de nassos i ulls grans i cossos petits, semblen titelles perduts en el teatre d’il·lusions i desenganys que va ser la RDA. “Crec que quan un pinta ha de donar via lliure a allò desconegut, a la intuïció, però també a l’intel·lecte, a la reflexió”, em va dir. I quina era la seva reflexió? Que el dolor de l’exili i el desarrelament poden culminar en un cosmopolitisme exemplar: la Quevedo se sentia estrangera. “Sentir-se d’aquí i d’allà, i sentir-se de cap lloc: els orígens i la pàtria són mers fruits de l’atzar”, em va confessar aleshores.

La Quevedo va morir dissabte passat a Berlín, als 87 anys. M’hauria agradat tornar-la a veure i reviure juntes aquella època d’il·lusió que ja no tornarà. M’hauria agradat explicar-li que he tingut un fill sola, que he publicat alguna novel·la, que segueixo guardant a les golfes el quadre que em va regalar, per si un dia tinc una casa prou gran per penjar-lo.

M’hauria agradat tornar-la a visitar al seu estudi de Berlín i després tornar en l’U-bahn al meu antic apartament de Mitte pensant en les meves coses. Nächsten Bahnhof: Oranienburger Tor. “Núria, he arribat bé a casa, gràcies per les salsitxes!”.