El vuitè fill de Pujol

Ara que declaren als tribunals Jordi Pujol i tots els seus fills, i si no declara l'esposa és perquè ha mort, no puc sinó recordar, amb simpatia, la figura del periodista Manel Cuyàs. El que a aquell bon home li va passar em sembla que és tant un símptoma d'aquest país com de la naturalesa humana, en el seu extrem fracàs, en el seu insignificant destí.

Qui es recorda de Cuyàs, a part dels parents i amics que li hagin sobreviscut? Als quals demano excuses si se senten ferits per les observacions que em disposo a desgranar en els paràgrafs següents.

Mataroní de 1952 (va morir el 2020, de leucèmia), Cuyàs havia estat un periodista de premsa de comarques, amb una certa influència; no era un boig com Joan B. Culla (el biògraf d'ERC) o Agustí Colomines (el director de la infame fundació Catdem, la del 3%) però, separatista com ells (segons les seves pròpies declaracions), venerava Jordi Pujol.

Va publicar una dotzena de llibres, alguns dels quals recollien els seus articles a la premsa, i d'altres explicaven anècdotes i particularitats simpàtiques de Mataró, la seva ciutat o poble natal. Va publicar també unes memòries, que no aclaparaven el lector amb fets interessants. En fi, tot plegat era d'un interès relatiu, per què ens hem d'enganyar. Cuyàs potser va ser una bona persona però, com a intel·lectual, el seu vol era arran de terra, per no dir gallinaci.

El fiscal nega "manipulacions" i desvincula el cas Pujol de l'ombra de l'Operació Catalunya

Tanmateix, va tenir una bona intuïció o un bon cop de sort: Jordi Pujol el va beneir amb la seva simpatia. Aquest volia escriure les seves memòries però, ocupat com estava amb les coses del govern de la Generalitat, li faltava temps. Les dictaria a Cuyàs, Cuyàs les escriuria.

Ara, aquí, l'increïble, el que per mi seria un infern però per ell una cosa semblant al paradís: durant sis anys va estar visitant el prohom amb una freqüència tremenda, nit rere nit rere nit, parlant amb ell, o més aviat escoltant-lo dissertar sobre el diví i l'humà, sobre les seves lluites, èxits i gestes.

Tan freqüent era la seva presència al pis de la família Pujol a la Ronda del General Mitre, i tal la seva confiança amb l'admirat prohom, que, segons ell mateix explicava, els fills –i eren set-- li deien el vuitè germà. I ell, convençut que Pujol era un estadista incomparable, suposava que el llibre que trauria d'aquelles inacabables converses, d'aquella intimitat, seria un fenomen.

Des de l'any 2007 al 2014, va publicar tres volums de les memòries pujolistes, sota els títols de Història d'una convicció, Temps de construir i De la bonança a un repte nou. En els tres, Pujol hi apareix com un polític pragmàtic però també visionari.

Ara bé, el mateix any que publicava el tercer i últim volum, Jordi Pujol, assabentat que el seu secretet havia transcendit, i era qüestió de dies que se'n parlés a la premsa, va reconèixer públicament la seva famosa “deixa” (o evasió de capitals). A partir d'aquí es van succeir revelacions sobre la filla, arquitecta de l'ajuntament d'un poble on no hi posava els peus, els negocis del Junior, les ITV de l'Oriol… etcètera, etcètera, assumptes sobre els quals la justícia delibera i sentenciarà aquests dies.

De tot això no n'hi havia ni menció ni sospita a la interminable biografia de Cuyàs –feina, com he dit, de sis anys--.

Observeu la tragèdia: tan bon punt es publicava, la feina de la seva vida quedava obsoleta, desautoritzada per la realitat pura i dura. Cuyàs va haver de negociar amb ell mateix per acceptar que havia estat tan tremendament enganyat. Que era un passerell, per més que sobre el seu cap rodó lluís un elegant –o ridícul, segons qui ho miri-- barret fedora, i que la seva llarga feina de devoció, les seves llargues nits de devoció pujolista, no tenien cap sentit.

Veure que l'obra de la teva vida és una ximpleria és un mal tràngol que no desitjo a ningú, tot i que vull creure que aquell esdeveniment va poder ser també, per ell, durant els sis anys que va seguir vivint, una escola de desengany: adquiriria Cuyàs lucidesa, suposo. A no ser –el que en aquests casos també és freqüent— que es negués a veure la immensitat del seu error.

Tres llibres, tres. Sis anys escoltant bajanades i beatituds. Quanta feina en va!

Penso en ell a vegades, quan llegeixo els nois dissortats, ara ja homes fets i drets, periodistes de fireta que van viure la vida loca a expenses de la cartera de Macià Alavedra i de Lluís Prenafeta i que estaven convençuts que seu seria el regne català, el poder i la glòria… La Vanguardia, Catalunya Ràdio, RAC1, TV3, alguna assessoria, alguna conselleria, etcètera.

I ara van com formigues d'un formiguer aixafat, bojos, furgant al voltant de la senyora Orriols, a veure si cau alguna cosa... d'aquí a uns anyets.

Tira'ls alguna cosa, Sílvia, per l'amor de déu, i per més acabats que et semblin!