Hi ha una escena recurrent a Instagram: algú puja una foto somrient, copa a la mà, frase inspiradora i una sortida de sol de fons. Tot impecable, gairebé massa. I tu, que tens bona vista per a l'autenticitat, saps que aquell somriure és de “vull anar a casa meva a plorar, però la llum és preciosa”. Benvinguts a la societat del bluf, on l'aparència s'ha convertit en una obligació social i l'honestedat en un luxe gairebé exòtic.

Un aparador emocional que no coincideix amb el magatzem interior

En aquesta societat de les mil màscares, la felicitat s'ha tornat una performance obligatòria. No importa com estiguis: l'important és com sembles estar. Mostrar tristesa és arriscat, mostrar dubtes és una gosadia, i mostrar la vida real… bé, això ja directament és anar a contracorrent.

Vivim envoltats de gent que actua com si portés un community manager dins del cap, polint cada gest emocional. La realitat? Molt més prosaica: ansietat maquillada, solitud amb filtre València, inseguretats posant en banyador i una pressió constant per mantenir una narrativa que no ens pertany.

Luxe prestat, bosses falses i comptes que no quadren

Una altra capa del bluf és l'economia del “més”. Més marca, més viatges, més luxe, més “mira que bé em va”. Encara que sigui mentida. Encara que sigui una bossa falsa. Encara que la targeta estigui tremolant. Encara que el lloguer estigui en mode “salvi's qui pugui”.

Les falsificacions no són només materials; també són identitàries. Molta gent sent que si no mostra un nivell de vida aspiracional, encara que sigui inventat, es queda fora del joc. I això genera un ecosistema on l'autenticitat econòmica ha passat a millor vida, substituïda per un teatre de branding personal que ni ells mateixos es creuen.

Els nous gurús: adolescència acabada de passar, zero experiència, màxima seguretat

En aquest ecosistema també floreixen certs personatges, els gurús exprés. Nois que fa dos anys estaven decidint si es deixaven o no bigoti i que avui pontifiquen sobre com viure, pensar, relacionar-te, invertir o sanar traumes. Tot amb la solemnitat d'un monjo zen i l'experiència d'un Tamagotchi.

S'anuncien com a podcasters, coaches, mentors, estrategs de vida… i el més sorprenent és la contundència amb què parlen de coses que mai han viscut. La manca d'experiència ja no és un fre: és una dada irrellevant dins d'aquest mercat de discursos instantanis.

La intel·ligència artificial com a turbo de l'engany

Com si no tinguéssim prou capes de ficció, arriba la IA generativa a afegir combustible: deepfakes, veus clonades, fotos perfectes que mai han existit i un oceà de contingut fabricat en minuts. Tot és més fàcil de falsificar, més ràpid de difondre i més difícil de verificar.

Ja ni tan sols necessitem actuar: l'eina ho fa per nosaltres. El que inquieta és que molta gent la fa servir sense cap mena de criteri, com si manipular la realitat fos un joc innocent. I, és clar, quan es combina això amb la necessitat d'impressionar… neixen autèntiques aberracions digitals.

L'era de la postveritat: quan els fets ja no són els protagonistes

La postveritat no és un concepte teòric: és un paisatge emocional on el que importa no és el que és, sinó el que sembla ser. El que es viralitza pesa més que el que és cert. El que impacta venç el que importa. Vivim en un western modern: decorats de poble perfecte que, quan els empenys una mica, cauen perquè només eren taulons pintats.

La conseqüència és clara: si la veritat molesta, se substitueix. Si no agrada, s'edita. Si complica, s'enterra sota capes de soroll.

I què fem enmig de tant cartró pedra?

Potser l'antídot sigui tan simple com incòmode: dir la veritat. No tota, no sempre, la transparència absoluta també és una disfressa, però sí prou per no convertir la nostra identitat en un algoritme.

Tornar al que és humà, a allò imperfecte, al que no necessita aplaudiments per existir. Perquè l'autenticitat, en aquests temps, és gairebé un acte subversiu.