El règim

Una de les millors decisions que he pres aquest any ha estat comprometre'm a fer un voluntariat en una residència per a gent gran en un municipi del Maresme.

Passi el que passi, cada dimecres a les deu del matí deixo els meus problemes a casa i entro en aquell petit saló disposada a passar l'estona amb un grup d'avis i –sobretot– àvies que es passen la meitat del dia apoltronats en unes butaques de pell sintètica davant d’una pantalla de televisió que només emet TVE.

A aquella hora solen fer un programa sobre successos que es recrea principalment en els casos de violència de gènere que sacsegen aquest país cada dos per tres, i no hi ha manera de canviar, perquè el comandament el té sempre l’Angus (Angustias), “i ningú s’atreveix a treure-li, perquè té molt mal humor”, m’explicà un dia la Dolores, una octogenària molt simpàtica que va arribar a Barcelona amb 15 anys procedent d’un poble d’Almeria per treballar com a mainadera a la llar d’una acabalada família del sector tèxtil, i ja mai més va tornar.

Després de casar-se, la Dolores va deixar el seu lloc de mainadera i va començar a treballar com a netejadora en una fàbrica tèxtil de Premià de Mar –“que ja va tancar, com totes les d’aquí a prop”– fins a ascendir a cap del servei. “Vaig donar feina a moltes dones necessitades del meu barri”, recorda emocionada.

La Dolores té molt clar que els avis com ella i la resta dels seus companys de residència representen la història d’Espanya –“nosaltres hem aixecat tot això”–, i li sembla injust que no els facin més cas.

En una altra filera de butaques hi ha la María José, que va tenir una vida més difícil. La María José plora cada cop que recorda l’odissea a peu que va fer la seva mare per escapar de la misèria a Andalusia després de la Guerra Civil. D’Almeria a Barcelona caminant, amb quatre nens a coll.

Ella, la més petita, encara era un nadó. Els quatre germans van emmalaltir i, com que la seva mare no podia fer-se càrrec d’ells, van ser enviats a un hospici. Va passar molt de temps fins que la seva mare els va poder recuperar. “Va ser molt dur, molt dur”.

L’Adela, de 92 anys, té un record més dolç de la seva infància. Nascuda a Sahelices del Río, un petit municipi de la província de Lleó, es passava el dia al camp, ajudant els seus pares perquè el seu germà pogués estudiar per frare.

No oblida, però, la por que va passar quan van començar a arribar al poble les milícies del bàndol feixista, després del cop militar de Franco, i “homes a cavall ens apuntaven amb les seves armes, encara que fóssim nens”, m’explica; els seus ulls verds brillants, oberts de bat a bat.

Igual que al meu avi i a la meva àvia, no els agrada gaire parlar de la Guerra Civil, ni de Franco. Quan jo vaig néixer, el dictador feia tres anys i deu dies que era mort. “Franco, Franco, que té el cul blanc, se’n va anar a París, i se li va posar gris”, cantàvem a l’escola, parodiant l’himne nacional.

Anys després, vaig saber que, a la meva escola, els Salesians de Mataró, hi havia estudiat Salvador Puig Antich, un dels últims executats pel règim franquista mitjançant el garrot vil. La pel·lícula Salvador (Manuel Huerga, 2006) em va emocionar, igual que ho va fer Mientras dure la guerra (Alejandro Amenábar, 2019), sobre el conflicte personal i polític viscut per Miguel de Unamuno, degà de la universitat de Salamanca en aquell moment. 

“Amenábar retrocedeix fins al 1936 per parlar d’un infern perpetrat per les dues Espanyes, en nom de Déu, la pàtria, el feixisme, el rojerio, l’hòstia en vers”, va escriure el crític d’El País Carlos Boyero. A més de retratar Unamuno, el director retrata el militar falangista Millán-Astray, fundador de la Legió i cap de l’Oficina de Premsa i Propaganda del bàndol nacional durant la guerra, i, per descomptat, a Franco, que apareix com “un home ambiciós i calculador, astut i fred, pragmàtic i despietat, amb fam de poder i capaç de tot tipus de maniobres per instal·lar-se a perpetuïtat al tron”.

Sort la meva d’haver nascut en democràcia i no haver sentit mai en el meu entorn més proper això de que “amb Franco es vivia millor”.