I la Moreneta, passant dels independentistes

S’ha d’entendre. Montserrat és seu, amb tot el que hi ha dins, monjos i escolania inclosos, fins i tot la Moreneta és seva. Ells són qui decideixen què poden fer els monjos de Montserrat, el cor i fins i tot la mateixa Verge, perquè ells són els amos de Catalunya. I si ells manen que el cor de Montserrat no pot cantar en castellà, doncs no ha de cantar en castellà, perquè ells són qui manen. Seu és Montserrat, el Barça, els castellers, els bombers, el cava, els boy scouts, el Teatre Nacional de Catalunya, les associacions culturals, l’ensenyament, la cervesa Moritz, el rock català, els campions de Moto GP, TV3, els festivals d’estiu, la sanitat, els tortells de reis, el dia de Sant Jordi, la premsa catalana i Floquet de Neu, sigui on sigui. Un cop s’han apropiat de tot, ells decideixen que allà on manen res no pot fer-se en castellà.

El cor de Montserrat cantant una sola cançó en castellà va suposar una blasfèmia d’aquelles que es renten amb sang. Es veu que els monjos de Montserrat, a més dels vots d’obediència, pobresa i castedat, han fet el de catalanitat, i jo sense assabentar-me’n. Centenars de catalans de bé, que probablement no han trepitjat Montserrat en la seva vida, potser ni tan sols una sola església, han posat el crit al cel -on si no- davant l’afront d’acompanyar Rosalía en una cançó en castellà, a sobre a Rosalía, que va pel món sense aprofitar cada ocasió per treure una estelada a passejar i per recordar al món com d’oprimits viuen els pobres catalans. El cor de Montserrat té permès cantar en llatí, fins i tot en alemany i italià a vegades, però mai en castellà. Deu ser que el fundador del monestir, fa exactament mil anys, va deixar escrit en una pedra de la muntanya que mai s’entonaria en aquell temple ni una sola cançó en castellà, ni tan sols per lloar el Senyor, que aprengui català si vol ser lloat. Primer la llengua i només després Déu, devia esculpir més o menys aquell home a la roca.

Van començar cridant que els carrers sempre serien seus, com Fraga en els seus temps, i en adonar-se que d’això, res de res, han anat rebaixant expectatives i ara volen fer-se seu Déu, que era qui manava fins al moment en monestirs, esglésies i parròquies. Ningú sap donar una sola raó per la qual el cor de Montserrat no pot cantar en la llengua que li vingui de gust. Ningú sap tampoc per quin motiu Montserrat és un símbol del catalanisme, quan, si no recordo malament, el regne de Déu no és d’aquest món, ni tan sols un hipotètic regne català. A Montserrat hi va anar Franco a retre homenatge a la Verge, i no es coneix que aquesta tingués un mal gest. Allà hi van anar també emissaris del Tercer Reich a la recerca del Sant Greal -en va, cal dir-, i no es coneix cap terratrèmol que sacsegés tan belles muntanyes. Vol dir-se que això d’apropiar-se del monestir per interessos polítics no és nou, abans que els independentistes ja ho van intentar franquistes i nazis. I la Verge, tan tranquil·la, com qui sent ploure.

Montserrat és de Déu, és a dir, és tan catalana com espanyola com xinesa i com etíop, només des del provincianisme més ruc es pot pretendre que un temple tingui ideologia. Allà hi peregrinaven en bicicleta els jugadors del Barça quan guanyaven una lliga en els temps en què tal cosa era un miracle, i no recordo els seguidors de l’Espanyol cridant a les armes per semblant ultratge. Allà hi van també les parelles amb dificultats per engendrar, a veure si la Moreneta intercedeix per ells i els beneeix amb una criatura, i no sé de ningú que incendiés el monestir per considerar que, amb la de rucs que hi ha a Catalunya, millor no portar nens.