La triple A espanyola; Mazón enfonsa Feijóo; Moody encalla conductes

La situació socio-política i institucional del nostre país encobreix una enorme complexitat, que ens recorda al fenomen físic que anomenem moviment brownià, un moviment caòtic, turbulent i imprevisible, que descriu el moviment aleatori de partícules en un fluid. Ambdós escenaris comparteixen determinades característiques dinàmiques imprevisibles, múltiples actors en interacció constant i trajectòries caòtiques.

El debat ideològic és molt superficial, repeteix fins a la sacietat conceptes caducs, situa les emocions i els sentiments com a ariet en la confrontació, que s'imposen al debat reflexiu. A les nostres dretes sempre els ha estat còmode protegir-se sota el paraigua ideològic dels conservadors dels EUA. L'europeisme no els ha entusiasmat i molt menys ara.

A l'Espanya actual, els partits en general han canviat les idees per l'explotació dels sentiments, el pensament pel càlcul i el debat per la consigna. El Partit Popular és un exemple eloqüent d'aquest fenomen, un vesper territorial on conviuen disset polítiques diferents i una coincidència: l'agressivitat i la confrontació sense límits contra el govern de la Nació, pilotada per una estranya triple A: Aznar, Abascal i Ayuso. Aliança que té com a principal objectiu la fi de Pedro Sánchez fins a asseure'l al banc dels acusats. Obsessió malaltissa que comença a causar cert cansament social per manca de propostes alternatives.

En aquest batibull brownià l'expresident Aznar va intentar fer-se amb el timó ideològic, controlant l'artilleria mediàtica, deixant Feijóo atrapat en el seu propi silenci gallec. Tanmateix, l'aznarisme és plenament conscient que la confrontació amb Vox és cada vegada més complicada, sent Abascal – amb forts suports exteriors– un competidor que sacseja els caladors més conservadors. Mentrestant, els barons territorials, cadascun amb el seu propi accent i agenda, contribueixen a una orquestra desafinada on ningú marca el compàs.

Ayuso sent que el soroll és poder i que, en política, qui més crida sol ser qui imposa el relat. La seva radicalització en temes com l'avortament o l'educació no és una excentricitat: és una estratègia per acorralar Feijóo i arribar si fos el cas a activar la desitjada fusió entre PP i Vox, aquest projecte de laboratori que alguns acaronen com a fórmula de lideratge ideològic. Vox marca el pas i imposa a Feijóo el seu programa polític. El centre es desvaneix. Mentre es juga a la geometria de les coalicions impossibles, el PP té el risc d'embolicar-se en cridòria i la confrontació permanent deixant el país sense una alternativa sòlida.

I és aquí on entra el segon acte del drama: Carlos Mazón, el president valencià convertit en l'executor polític de Feijóo, que mentre agonitza per indecisió, Mazón el remata amb oportunisme. En el seu afany per sobreviure al seu propi laberint judicial i mediàtic, ha aconseguit dinamitar el poc que quedava de coherència interna. La seva trajectòria sembla dictada pel principi d'immunitat i vida garantida econòmicament. El culebrot valencià —una barreja d'intrigues, lleialtats fingides i un aire de vodevil polític— ha posat en evidència la degradació del partit i, per extensió, de la política com a espai de servei públic. Mazón, un cop més, ha posat el PP de Feijóo en mans d'Abascal

Mazón no és una excepció: és un símptoma. El seu ascens retrata l'era del talent substituït per l'obediència, del lideratge substituït per la propaganda. El PP valencià, abans maquinària electoral de precisió, avui és una fàbrica d'escàndols menors i misèries majors. I Feijóo, que havia de ser l'enginyer de l'ordre, s'ha quedat en mecànic sense eines. Quan un partit comença a mesurar la seva força per la capacitat d'insultar l'adversari i no per la seva proposta de país, ja ha perdut el rumb.

Arribats a aquest punt, convé mirar el panorama amb una mica més de distància. Potser la metàfora de l'àbac de Moody, aquest instrument usat en enginyeria per mesurar les pèrdues de càrrega d'un fluid per les canonades on circula, ens pugui ajudar a entendre la política espanyola. Imaginem el sistema democràtic com un conducte per on haurien de fluir les idees, el consens i el progrés. Però el conducte està ple de rugositats que provoquen polarització extrema, crispació mediàtica, burocràcia paralitzant, jutges polititzats i polítics que només pensen en el titular de demà. Cada obstacle genera una pèrdua d'energia social, una frenada a l'avenç col·lectiu. Espanya podria considerar-se un sistema amb un flux altament turbulent: fragmentació parlamentària, tensions territorials... i una rugositat institucional elevada: estructures autonòmiques complexes, duplicitats administratives, lentitud judicial…

En definitiva, la democràcia espanyola no s'ha trencat, però sí que s'ha encallat. Els fluxos de comunicació i funcionament del sistema estan obstruïts per la demagògia, la hipocresia i la mediocritat satisfeta. I mentre els líders juguen a enderrocar-se els uns als altres, les idees —aquelles que haurien de moure el país— es queden encallades al filtre. Ha arribat el moment d'apostar per la força de les idees i permetre que flueixin a través dels conductes del sistema polític abans que el flux de la raó es desvaneixi.

El que mata no és el soroll, sinó l'absència de sentit polític, dels que confonen oposició amb persecució, crítica amb demolició, discrepància amb odi.