Francesc Macià, la plaça on ningú guanya
Els elevats lloguers i el poc turisme a la zona frustren desenes de negocis a la icònica plaça travessada per la Diagonal
Continguts relacionats: Camarasa traspassa el seu vaixell insígnia per salvar la seva històrica empresa
La plaça Francesc Macià de Barcelona s'ha convertit en una ubicació a la qual perdre diners. Les elevadíssimes rendes que es paguen en aquest privilegiat enclavament de la capital catalana no la fan rendible per als operadors gastronòmics.
Als desorbitats lloguers --per exemple, el Luigi pagava 35.000 euros pel seu fracassat restaurant-- s'hi suma l'escassa presència de turistes i hotels; per això, fien tota la viabilitat dels negocis als oficinistes i veïns.
Ara, nombrosos grups de restauració es disputen l'última cantonada lliure d'aquesta plaça després del negoci fallit de la família Silvestre, també propietaris del restaurant Salamanca de la Barceloneta. És la gran paradoxa de Francesc Macià: tothom hi vol plantar bandera, però ningú hi dura gaire temps.
Els últims tancaments, Luigi i Camarasa
A més del Luigi, un altre sonat i recent fracàs ha estat el del Camarasa. La família Taribó ha hagut de traspassar la fruiteria-restaurant al propietari de la firma de criptomonedes BitBase, Àlex Fernández, juntament amb el Tito Bosch, i ambdós han obert Mery al seu lloc.
El Camarasa va embarrancar després de només tres anys obert en què no va convèncer les personalitats i oficinistes de la zona. Finalment, va entrar en concurs per la pesada digestió d'unes inversions realitzades els últims anys, i per la impossibilitat de retornar 14 préstecs avalats per l'Institut de Crèdit Oficial.
Mery, el seu substitut, porta ja dos mesos obert amb un pagament de 25.000 euros al mes. De moment, la seva afluència és més aviat escassa, segons denuncien veïns i empleats de la zona.
Hi ha més negocis a la bretxa: fonts del mercat expliquen a aquest mitjà que els cafès de GoodNews o els dolços de Boldú no funcionen com haurien de fer-ho, sobretot si es té en compte el "desorbitat" preu que paguen pel lloguer.
Proliferació de franquícies
Hi ha altres locals que sí es mantenen impertorbables, la majoria de cadenes de menjar ràpid: un McDonald's, la franquícia de pollastre fregit Popeyes i les botigues de gofres Goofretti.
Aquesta enverinada situació reprodueix un model que ja ha asfixiat el comerç d'altres grans ubicacions de Barcelona, com passeig de Gràcia o la Rambla, on hi ha algunes cadenes que operen a fons perdut. Una equació en què, al final, només sobreviuen aquestes grans cadenes.
L'excepció de l'Europa
En tota aquesta història hi ha una excepció: el Cafè Europa, propietat del grup Moncho's. Aquest racó de l'avinguda Diagonal està ple a totes hores gràcies a la seva cuina non stop i a la seva congregació d'oficinistes des de primera hora del matí fins a última de la nit. Una cosa semblant passa amb el Sandor, si bé els seus comptes no estan tan sanejats com els de l'Europa.
Joan Laporta i Àlex Santos, rient al Cafè Europa, el favorit de Laporta a l'hora d'esmorzar REDES
L'Europa s'ha convertit en un lloc de pelegrinatge i reunions per als nombrosos advocats, periodistes i altres oficinistes de la zona, que queden a la seva terrassa o al seu interior per parlar sottovoce de negocis.
Part de la seva rendibilitat també es deu als seus altíssims marges en les begudes. Per exemple, una cervesa costa 5 euros i 40 cèntims.
L'Europa és, també, el lloc favorit d'esmorzar de Joan Laporta, president del FC Barcelona, on esmorza cada matí amb persones de la seva total confiança, com el seu soci Xavier Arbós, el seu germà Xavier o el vicepresident Rafa Yuste. Va ser precisament en aquesta terrassa on Laporta es va barallar amb l'advocat Pepe Oriola, a qui va increpar de manera agressiva i va amenaçar brandant una ampolla de vidre.
