Pau Vila (Institut Ostrom): “Els jubilats ja cobren més que la majoria de treballadors; el pacte social s’ha trencat”

Pau Vila (Girona, 1995) és CEO de la històrica empresa LC Paper i president del think tank liberal Institut Ostrom. És jove, descarat i parla sense embuts. El seu diagnòstic és sever: alerta sobre la peronització d’Espanya, caracteritzada, en la seva opinió, per la inseguretat jurídica i "un Estat mastodòntic".

Durant l’entrevista, també tracta un tema delicat: les pensions, que demana reformar perquè actualment “estan trencant el pacte intergeneracional”, amb un sistema insostenible que “hipoteca el futur dels joves”.

Sovint parla de l’argentinització de l’economia espanyola. Quins símptomes hi troba?

Ho he de matisar i començar a parlar de peronització. El que està passant s’assembla al populisme, però és diferent. El populisme és una amplificació d’unes idees, una exageració que amaga defectes i potencia virtuts. A l’Espanya d’avui tot són qüestions buides i gestos estèrils. No hi ha res.

Sánchez és populista?

Tots els governs ho són, perquè la política va de servir. Però Sánchez és una altra cosa, és quelcom pitjor. Les seves idees són inconsistents, perquè van endavant i després enrere indistintament, cosa que genera una enorme inseguretat jurídica.

Pel que fa a similituds amb l’Argentina, també hi ha l’engruiximent de l’Estat i de la despesa pública?

Sí, tenim un Estat mastodòntic que no vol que la gent recuperi el timó de les seves vides, sinó que visquin en un subsidi perpetu. Això és quelcom que als països desenvolupats ja havíem superat: no cal oferir engrunes, sinó eines perquè les persones puguin construir la seva pròpia economia. És fascinant que hàgim desmuntat aquest sistema, en què la gent a l’atur podia aprendre noves aptituds o reciclar les seves carreres. Ara tenim una economia de rendes mínimes garantides.

El total de pensionistes, aturats, dependents, nens i funcionaris és el doble que el nombre de treballadors per compte d’altri o autònoms?

I la cosa no anirà a millor per la piràmide demogràfica.

La despesa en pensions augmentarà?

Cal observar els números amb atenció. Fins ara, les cotitzacions pagaven les pensions. Ara s’han de transferir altres partides dels seus pressupostos, amb el consegüent cost d’oportunitat que això representa. El que significa que tenim menys sanitat, educació o transport públic per culpa de les pensions. Jo no vull deixar la gent sense aquestes pagues, però en algun moment s’haurà de plantejar el debat. Cal pujar-les segons l’IPC? El model actual posa en risc tota la nostra economia.

A què es refereix?

Acabem de subscriure un préstec de 10.000 milions d’euros per fer front al pagament de pensions. Hauríem de fer un debat serè sobre què fer amb aquests diners. Hi ha nens en risc d’exclusió social i pobresa. Són les pensions la raó més important per subscriure aquest préstec? No n’hi ha d’altres?

És un tema políticament delicat per la quantitat de vots que representen els pensionistes?

I són grups molt organitzats que votaran qui maximitzi més la seva pensió, com passa amb alguns grups de funcionaris. Ens hem de plantejar si el repartiment actual de recursos és el més just o està polititzat. 

Els joves cobrarem pensió?

A aquest pas, no. La cosa ja és força evident, de pura lògica i matemàtica.

I què proposa? Vostè va parlar d’eliminar les pagues extra.

Sí, i no se’m va entendre. Ja sé que les pagues extra formen part del sou brut. La qüestió és que, si has de retallar, l’avantatge de començar per les pagues dobles és que no trastoca els pressupostos mensuals de les famílies.

Els jubilats no han pagat les seves pròpies pensions perquè ara hagin de patir retallades?

Un s’ha guanyat una pensió que sigui compatible amb un pacte social. No es pot tenir els joves exclosos del mercat de l’habitatge, sense poder formar famílies i vivint pràcticament en una pseudomiseria només perquè tu vas pagar uns impostos. Les pensions les paguen els cotitzants del moment, no te la vas pagar tu treballant.

Els nous jubilats cobren un 40% més que els nous treballadors?

El sou modal, aquell que cobren la majoria de treballadors, és més baix que les pensions. El pacte social s’ha trencat. Significa que hi ha un estament privilegiat i no sé a què respon: transport amb descompte, cinema a dos euros, avantatges a tot arreu… No entenc res.

I la nostra generació? Sobrevola la sensació que ens han arrabassat el futur.

Un estalvia quan té un objectiu. Per a què fer-ho quan saps que mai podràs comprar una casa? En el moment en què un pis val mig milió d’euros i cobres 1.500, estalviar ja no té sentit.

Què podem fer? Els joves som pocs i no estem polititzats.

La piràmide poblacional no juga a favor nostre, però el temps sí. La massa de votants de partits tradicionals disminuirà i aleshores començaran a escoltar coses que són força bàsiques.

Parlem d’indústria. Què ens ha passat?

Fa dues setmanes va tancar a Catalunya una indústria cada dia. La culpa no és tota nostra, s’han pres decisions molt desafortunades a tot Europa. El nostre continent ha volgut ser Robin Hood i salvar el món. No té sentit tancar les nostres indústries pel canvi climàtic i després importar aquests mateixos productes de l’altra punta del món. No només no ajudem el medi ambient, sinó que destruïm la nostra activitat econòmica.

Vostè és CEO d’una empresa amb 100 anys d’història. Algú que comenci un projecte empresarial a Europa avui és un boig?

Hi ha un component de romanticisme. Si ets una empresa familiar, ho pots justificar. Però si cotitzes o tens accionistes externs, hi ha moltes coses que no són racionals. A Europa tens terrenys cars, molts impostos, poca agilitat regulatòria i tota mena de paranys. Per això, sense el romanticisme, quedar-se a Europa és injustificable.

Hi ha avenços en la reducció de la burocràcia?

Tenim motius per ser optimistes, perquè l’administració ha entès que ha de facilitar la vida a les empreses. Però tenim un estat tan gran que la seva inèrcia és molt difícil de frenar. A Catalunya li ha passat com a Califòrnia: en ser molt avançada en alguns aspectes, també ha hagut de microregular milions de coses, i ara hem creat una estructura legislativa que no sabem interpretar. Acabar amb la burocràcia no només depèn del Govern d’Illa, sinó també dels tècnics municipals o de la Generalitat.

L’altre gran tema és l’habitatge.

L’exercici és molt senzill: quanta gent ha entrat a Espanya els darrers anys? Són xifres astronòmiques. Si tens una gran afluència d’estrangers i construir nous habitatges és un infern, el resultat és clar.

S’han posat massa traves als promotors?

És tan complicat que l’empresari se’n desentén i prefereix invertir en una altra cosa. Sempre falta un permís, un document, o et trobes un tècnic que no té un bon dia i et qüestiona el pla d’inundabilitat. Mira, nosaltres a LC Paper tenim una font i el seu projecte de reforma consta de 500 pàgines. 500 pàgines per una font! Quantes en tindrà, doncs, un edifici? Amb tantes imposicions, els promotors han vist que els números no els sortien i han optat per no construir. Tampoc l’administració ho ha volgut: l’única partida de despesa social que ha caigut els darrers 15 anys ha estat la d’habitatge social.

Què li sembla la política d’habitatge del Govern d’Illa?

Aquest govern ha demostrat més rigor en altres àmbits que el d’ERC. Tanmateix, no en habitatge. Jo crec que estan atrapats en la mateixa espiral de dinàmiques parlamentàries que la passada legislatura. Són polítiques irracionals. Si imposes per llei un preu determinat, et carregues l’oferta. Fins i tot un estudiant d’ESO ho pot entendre.

Creu que el liberalisme està fent prou per imposar el seu discurs?

És que en aquest debat les coses són molt més senzilles: la població ha crescut, no s’ha construït i els habitatges que ja tenim estan plens. No és una discussió ideològica, són matemàtiques.

Com acabarà aquest problema?

No acabarà bé. I la reacció de la població quan s’adonin que els han aixecat la camisa serà venjativa.

Foment ha dit que Espanya necessita molts més immigrants. Hi està d’acord?

A Ostrom som liberals, el que significa estar a favor de defensar llibertats personals, socials i col·lectives, entre les quals s’inclou el dret a moure’s al país veí. Això, en cap cas, justifica el subsidi, que és el que defensen moltes patronals. S’estan justificant sous que no permeten tirar endavant un projecte vital, i es convertiran en consumidors nets de l’estat del benestar. Que els estrangers estan sobrerepresentats als serveis públics no és cap secret, però és que els seus sous són molt baixos. Entre tots estem creant persones dependents de subsidis només perquè facin feines que no volem fer.

Catalunya és un infern fiscal?

Objectivament, sí que ho és. Si fas un mapa de calor al món, surt que tenim una fiscalitat molt elevada. Tenim impostos, com el de patrimoni, que no existeixen en cap altre racó d’Europa. Això genera una distorsió dels incentius socials: si has estalviat, has de pagar; i si t’ho has gastat tot, no. Què ens volen dir, que cal malgastar-ho tot?

I l’impost de successions? Solen pensar en el seu efecte en les persones físiques, però també aplica a les empreses.

És un esperpent. Provoca que s’hagin de vendre empreses d’aquí a capital estranger. Conec un cas d’una empresa familiar que participava en tot el teixit social del país, patrocinaven esdeveniments, estaven molt arrelats. Els seus propietaris la van haver de vendre per no poder fer front a aquest tribut i, ara, els seus nous propietaris, un fons, s’han esborrat de tot. El resum és que tenim un model en què el contribuent sempre està sota sospita. És una fiscalitat persecutòria.

Tampoc existeix la sensació que els impostos estiguin ben invertits.

És la gran paradoxa. Tenim un Estat totalment sobredimensionat i a sobre els serveis no són bons: un any i mig per anar al dermatòleg per la sanitat pública. Cada cop paguem més i tot està més degradat. Quan van inaugurar l’AVE entre Girona i Barcelona fa uns anys trigava 38 minuts. Avui ja va per 46.