Jorge Ilegal i Robe Iniesta, els rockers salvatges de l'Espanya indòcil

L'atzar, aquest nom xato que fem servir els contemporanis per anomenar el destí, ha volgut que morissin en dies consecutius dues de les lluminàries més destacades del rock espanyol. Al cop de la mort de Jorge Martínez (Avilés, 1955), ànima màter d'Ilegales, als 70 anys —després d'un càncer de pàncrees que va fer públic al setembre i que el va obligar a cancel·lar la gira de l'últim disc— s'hi suma l'eco sec i inesperat de la desaparició de Robe Iniesta (Plasència, 1962), líder d'Extremoduro, als 63.

Els mitjans de comunicació, els col·legues musicals i els aficionats del món hispà estan de dol. Lamenten la seva pèrdua les cantants melòdiques i els anysos mods, l'estrella del pop comercial i l'irreductible cantautor; la catedràtica d'estètica i els nostres cosins vintanyers. Les dues o tres Espanyes, per un cop, convergeixen, en el seu dictamen: aquests tipus sabien el que feien, i la seva pèrdua suposa un cataclisme per a l'escena. Les xarxes socials són un cementiri; l'algoritme rebenta amb aquesta negra coreografia. Se succeeixen els records i homenatges per a dos figurasses –alfa i omega del mal anomenat rock urbà-- sense parangó.

Mirades en perspectiva, les seves carreres són les de dos autors personalíssims i inintel·ligibles des de l' actualitat. Cadascú a la seva manera van rebentar les formes de la percepció del públic, no només a anys llum del políticament correcte, sinó també, sobretot en el cas de Jorge Ilegal, del que és humanament raonable. Les seves cançons i maneres d'accedir al món musical (a cop de stick i amfetamina el primer, amb papers de fumar per gravar la primera maqueta el segon) ens resulten remotes, com faules medievals, només possibles en un món que ja no existeix.

Era una altra Espanya la que despertava del momentani somni de la Transició a cop de tancaments i reconversions laborals, violència al carrer i drogues de  mala qualitat. Ilegales, el grup que va formar Martínez després de la dissolució de Madson i Los Metálicos ho narrava amb una contundència i elegància gens comunes: la realitat als vuitanta poc tenia a veure amb la brillantina i el disseny, i les cançons d'Ilegales estaven plenes d'odi, ressentiment juvenil i violència deutora de La taronja mecànica. A La meva vida entre les formigues, el seu documental biogràfic, Martínez va narrar el seu mal geni i els seus excessos de joventut. Jesús Ordovás recorda que ostenta el dubtós honor de ser el músic espanyol que més i millors hòsties ha repartit. Una, de les més famoses, a Fermi el baixista de Gabinete Caligari, un altre dels representants d'una escena fèrtil i diversa, dissolts fa temps.

Com els madrilenys, el grup asturià compartia també un gust provocador i detestable per l'estètica nazi. El hit anima a matar hippies al ritme de Heil Hitler en l'estribillo. La cançó, diuen, era la resposta a uns músics hippiosos –molt pitjor que els hippies-- amb qui Ilegales compartien local d'assaig. Anys després, relatava Martínez, van entendre la broma. La imatge del grup resultava inesborrable: des de la icònica portada del senyor amb corbata apuntant-se amb un revòlver al cap (obra d'Ouka Lele) fins al calb amb grenyes i mirada embogida que en ple prime time crida a algú del públic: “Senyor, si no li agrada la meva cara, canviï de canal”.

Jorge sempre va ser així: bocamoll, pendentista, fanfarró. Fidel hereu d'una estirp d'orgullosos militars. Arrogant estudiant a la facultat de Dret. Els seus companys li deien el boig, o el sonat. Poc més a afegir. Com de molts altres, sembla que darrere l'ogre s'amagava un ésser generós, tendre i obsessiu amb la perfecció musical. Vivia en una mena de castell gairebé buit envoltat de les seves col·leccions de soldadets de plom i guitarres vintage. Provocador de culte, salvatge,  massa extrem per deixar-se atrapar per una sola etiqueta. Ilegales van ser l'únic trio punk que afinava i es preocupava pel so. La riallada nihilista d'un pessimista que vol esprémer la vida fins al final. Se sentia custodi d'una doble tradició: la del rock més clàssic i un gust centreeuropeu, refractari al castís, que absorbia new wave i rockabilly amb menyspreu absolut pel sentimentalisme fàcil. Les seves cançons eren el retrat del costat fosc de la ciutat, una mena de novel·la de Baroja tocada amb alguna de les seves Fender on es donaven la mà la cutror i l'elegància.

Si Jorge representava el príncep —dethronat, passat de keta, bastarditzat— d'aquesta història, Robe Iniesta era el captaire, per dir-ho com a la novel·la de Mark Twain. Nascut a Plasència, podria representar aquell hippie —sobretot als seus inicis— que el primer volia banyar amb sabó. En Robe hi havia una barreja anòmala de poeta maleït, obrer sense redempció, filòsof autodidacta i gos de carrer amb males puces. Les seves cançons d'amor i auto-odi, algunes amb una misogínia tan pròpia dels noranta, eren raríssimes, però van posar d'acord una legió de fans de tota mena i edat. Els seus últims concerts eren una mena de festa pagana capaç de reunir tots els membres de la família. Si al principi de la seva carrera l'artista va anomenar el seu rock transgressiu està clar que va acabar sent transgeneracional.

Amb Extremoduro, fundat el 1987 amb aquella maqueta finançada a cop de crowfunding antediluvià, Robe es va inventar una cosa nova. Rock urbà però amb esperit rural, àcrata, de polígon.  Discos com Agila o La llei innata van agitar una escena musical que anava entre el ploriqueig indie i els primers triunfitos. Les seves lletres, plenes d'ira, drogues i paraulotes, deixaven anar, de tant en tant, una urpa de bellesa. I ens passava una mica com amb Nick Cave o Tom Waits, quan Julio Iglesias o Alejandro Sanz diuen “t'estimo” ens sona a clixé ensucrat, quan ho pronuncia un apatge fugitiu com Robe, ens ho creiem.

Al setembre de 2024 la seva gira Ni sants ni innocents, anunciada com a comiat, va patir la suspensió definitiva després de diagnosticar-li un tromboembolisme pulmonar que el va obligar a fer repòs absolut, i el 9 de novembre d'aquell any va oferir el seu últim concert a Vigo. La seva ciutat natal va decretar tres dies de dol oficial després de la seva mort. El 2024 havia estat guardonat amb la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts. En aquest país sembla que tot homenatge prefigura la mort.

Dins de l'etiqueta rock urbà hi cabia de tot: guitarres esmolades, gust anticursi i certa violència generacional. Leño, Barricada, Reincidentes, La Polla Records… és curiós com dos dels representants més arraconats del cànon –potser sempre són els rars els que acaben transcendint-- són avui els que amb més claredat segueixen formant part d'ell. Jorge i Robe, d'origen underground i vocació mainstream, van deixar les catacumbes per instal·lar-se a la memòria íntima de diverses generacions.

Tots dos van saber transcendir els seus personatges, desprendre's de la màscara: Jorge Ilegal, liderant bandes de boleros i merengues, apostant per joves grups i l'autoproducció —no cal oblidar que una de les seves primeres oportunitats va venir d'un aliat improbable, Víctor Manuel—; Robe Iniesta, escrivint discos temàtics, convertint-se en un lector de primera, amic dels clàssics i els seus contemporanis desconeguts com Manolo Chinato o ixperimentals, amb cordes i desenvolupaments llargs.

Amb ells mor tota una època salvatge on el rock and roll significava una certa actitud de resistència cap a la seva pròpia domesticació. El país i l'escena musical que hereten els seus successors és més suau, més digitalitzat, més higiènic que el dels vuitanta. També més hipòcrita.