A finals del segle XIX, Richard Wagner va proposar el terme Gesamtkunstwerk o ‘obra d’art total’. En aquell moment, l’òpera separava els elements en compartiments individuals: posada en escena, llibret i música. El compositor alemany volia descriure el seu ideal d’obra sota una sola visió artística, que permetés entendre-la com una experiència total.
Si Wagner aspirava a una obra d’art completa des de la transcendència del mite, Rosalía ho fa des de la seva visió personal i la multiplicitat contemporània, on el seu cos, la seva veu i el seu discurs es converteixen en l’escenari des d’on neix la seva nova proposta. És a Lux on materialitza aquesta nova forma de Gesamtkunstwerk: una obra total que uneix cos, fe i so en un mateix gest artístic.
Lux és laboratori i relíquia alhora, un lloc de trobada on l’intim es fa públic. Les línies es difuminen entre ambdós espais, com si el resultat fos el procés mateix de pensar l’art. Rosalía planteja nous horitzons, ens fa dubtar de tot el que coneixem i ens sacseja com ja va fer amb El Mal Querer (2018), on va transformar el desig en mite, i MOTOMAMI (2022), com una destrucció de la identitat.
Com si es tractés d’un àlbum passional pel coneixement, Rosalía entén la música com a objecte propi, com quelcom delicat i íntim que requereix temps, esforç i paciència.
L’escolta interior que Rosalía realitza i que ens acosta com a simples oients ens recorda que, per molt que ens apropem a una obra, mai serem capaços de comprendre-la del tot. Existeix una distància insalvable entre el jo i l’altre que, com explicava Emmanuel Lévinas a Totalitat i infinit (1961), sempre serà una relació amb allò desconegut.
Rosalía y Lux, un divino babel
Així passa amb Lux: intentar desentranyar la seva xarxa de símbols i referències és un gest tan infructuós com necessari. Exercir-ne l’escolta és exercir la fe: podem apropar-nos, interpretar i fins i tot creure comprendre, però és difícil acostar-se a la idea germinal.
Potser és aquí on resideix la bellesa de l’experiència sensorial: no es tracta d’entendre-ho tot, sinó de mantenir viva la seva recerca i la curiositat per endinsar-nos-hi. Cada escolta és única.
La seva proposta sona àmplia i orquestral, on les cordes tenen un protagonisme inusual dins del pop actual i la veu de Rosalía –delicada i expressiva alhora, molt més depurada que en altres treballs– s’adapta amb naturalitat a aquest entorn sonor. Es percep l’estudi, l’aprofundiment i el desig de reconciliar la música del cànon eurocèntric amb la sensibilitat contemporània.
La participació de la London Symphony Orchestra i la direcció de la compositora i violinista nord-americana Caroline Shaw teixeixen orgànicament un diàleg amb Rosalía, com si les cordes fossin una extensió més de la seva veu, amb coses per dir-nos. La qualitat de la producció és magistral, amb Noah Goldstein, Dylan Wiggins i la mateixa artista, que afirma que ‘aquest àlbum m’ha permès créixer com a compositora, arranjadora i productora’.
Moviment I: el terrenal i la devoció
Com endevina la seva portada, Lux es mou entre el místic i el quotidià. L’espiritualitat no és una resposta, sinó una pregunta constant que travessa tot el disc entorn del dubte i la fe. En un to gairebé confessional, Rosalía ens planteja a Sexo, Violencia y Llantas la tensió entre el terrenal i el diví: ‘Qui pogués viure entre els dos / primer estimaré el món i després estimaré Déu’.
A través d’una cadència frígia, la mateixa que caracteritza el llenguatge harmònic del flamenc –i la mateixa amb què acaba Sakura (darrera cançó de MOTOMAMI)–, Rosalía ens endinsa en aquesta dualitat que vertebra tot el disc.
Després d’un gir harmònic cap a tonalitats majors, Reliquia es sosté sobre un temps de buleria, però no en la seva forma clàssica de 12 temps, sinó en una desestructuració de 8 que li permet jugar cap a nous llocs.
Prenent com a referència les relíquies de Santa Rosa de Lima, Reliquia és una ofrena d’amor desinteressat: oferir-lo a un cos ja aliè a tu, que ja no podràs recuperar, però que sempre romandrà en ell (‘Però el meu cor mai ha estat meu / jo sempre el dono / agafa un tros de mi / queda-te’l per quan no hi sigui’).
Després d’haver-se desprès del dolor, Rosalía fa un pas cap al celestial a Divinize. El tema combina baix continu i pizzicatos i, entre el català i l’anglès, l’artista comença la seva incursió lingüística com una Torre de Babel invertida: les llengües no divideixen, sinó que uneixen, en un diàleg entre cultures i emocions que se sent natural i orgànic, com si no ens sorprengués el poliglotisme de Rosalía.
Rosalía, con el álbum de 'Lux'
La traducció dels versos no és necessària en una primera escolta, perquè l’essencial es transmet a través del timbre, la melodia i els silencis. ‘Tots som capaços de divinitzar’, menciona Rosalía a la seva entrevista amb Zane Lowe. Aquesta idea travessa tota la cançó: divinitzar no com a acte exclusiu dels sants, sinó com a possibilitat humana de deixar passar la llum i transformar el dolor en bellesa com a acte transcendental.
En aquest ascens, Rosalía s’adona que tot té un cost: la fragilitat del cos i de l’ànima no permet anar més enllà del diví. Porcelana mostra aquesta dualitat, que brilla però es trenca amb facilitat. Parafrasejant l’Evangeli de Joan (8:12), ‘Jo sóc la llum del món, el qui em segueixi no caminarà en la foscor, sinó que tindrà la llum de la vida’, l’artista ho simplifica en llatí: ‘No sóc res. Sóc la llum del món’.
Amb Mio Cristo Piange Diamanti, Rosalía assoleix un dels punts culminants de Lux: una mena d’ària contemporània. Cantada en italià, la peça evoca la tradició sacra i teatral del bel canto, però l’artista la fa seva, adaptant-se a l’idioma, al ritme i a la respiració del text.
Rosalía va explicar que aquesta cançó va ser la més exigent de l’àlbum i recorda com va passar un any sencer component-la, improvisant davant del piano, traduint part del text del castellà a l’italià i estudiant l’estructura de l’ària. El resultat és una peça d’absoluta introspecció, que alhora es sap conscient de si mateixa, com suggereix aquell final autoproclamat.
Moviment II: el caos i la passió
Berghain, l’únic avançament de l’àlbum, suposa una destralada sonora que sacseja l’experiència auditiva des del primer instant. És un cop inesperat que retorna al cos la sensació de presència i que pren més sentit a Lux.
La combinació de capes orquestrals gairebé wagnerianes i cors monumentals evoquen Carmina Burana de Carl Orff, amb bases de percussió industrial i una estructura que recorda tant a Bohemian Rhapsody de Queen com a l’exuberància emocional de Björk.
Rosalía segueix sent humana i es deixa portar per la passió, invocant la intervenció divina com si la cançó mateixa fos un acte de divinització del caos. Berghain funciona també com a metàfora: el club homònim, en paraules seves, ‘significa un grup d’arbres al bosc… tots tenim aquests laberints als nostres caps, aquests boscos de pensaments on pots perdre’t. És la teva ment, la ment de tothom’.
Resulta difícil pensar en un precedent en el panorama espanyol com ha passat amb Berghain aquestes darreres setmanes. El seu fenomen immediat va provocar la sobreanàlisi del seu videoclip.
Cada vers i cada gest es va convertir en objecte de discussió a xarxes, articles i debats. Va generar fascinació i desconcert a parts iguals: la seva densitat, simbolisme i teatralitat van convertir la recepció en un laboratori, demostrant que no és un tema per a un consum passiu, sinó una obra que exigeix participació intel·lectual i emocional. Com a exercici de màrqueting, l’estratègia va ser brillant. Publicar un senzill tan extrem i maximalista va fer que, durant dues setmanes, Rosalía dominés totes les converses. Tots recordarem, amb el pas del temps, on érem aquella tarda de dilluns quan es va estrenar Berghain.
La Perla trasllada aquest dubte terrenal cap al quotidià. En col·laboració amb Yahritza y Su Esencia, la cançó és un espai de catarsi que recorda a les millors cançons de despit (Rata de Dos Patas de Paquita la del Barrio o Ese Hombre de Rocío Jurado).
El seu llenguatge és esmolat (literalment, amb sons de ganivets inclosos) al ritme d’un vals amb influències del regional mexicà i funciona com una excel·lent crítica divertida però punyent (‘Medalla olímpica d’or al més cabró’). Qui podria desitjar que li dediquessin una cosa així? L’espiritualitat no es troba només en el sobrenatural, sinó en la manera com l’humà i el mortal també ens envolta. La mística no es perd en tocar el terra, sinó que també pot habitar el quotidià.
Rosalía ha colapsa la plaza de Callao para presentar el lanzamiento de su nuevo disco, 'Lux'
A través de trompetes cerimonials, que recorden a la litúrgia de la Setmana Santa, Rosalía intenta reinterpretar aquest imaginari maximalista a Mundo Nuevo. El seu dramatisme vocal i el seu gest de lliurament remeten tant a La Niña de los Peines –de qui pren la base de la petenera ‘Quisiera yo renegar’– com a figures com Rocío Jurado o Lola Flores, que van fer del dolor un espectacle de bellesa.
I també com a reflexió autorreferencial cap a ‘Reniego’ d’El Mal Querer: Sembla revisitar aquell motiu des d’un altre lloc vital, no com a negació de l’amor, sinó com a recerca de veritat rere el mateix, com si es tractés d’un renaixement espiritual. En aquesta mateixa línia sonora, De Madrugá (que ja cantava a la gira d’El Mal Querer i al qual ha afegit versos en ucraïnès) ens mostra la figura de Santa Olga de Kíev, que va cremar una ciutat sencera per venjar la mort del seu espòs, només per després trobar la fe.
La seva venjança no és només un acte bèl·lic, sinó una metàfora de la purificació espiritual mitjançant el dolor.
Moviment III: el diví i la introspecció
El tercer moviment s’inicia amb Dios Es un Stalker (o DEUS), una de les cançons més pop de l’àlbum. Rosalía s’enfronta a la seva pròpia divinitat com a supervivent del seu propi mite. Enlairada a figura gairebé mística dins de la indústria musical, reconeix el pes de ser observada constantment. ‘L’omnipresència em té esgotada’, confessa l’artista, en un joc per saber des de quina perspectiva està escrita: és Rosalía o el mateix Déu?
A Yugular, una de les més interessants a nivell líric, la cantant s’inspira en Rābiʿa al-ʿAdawiyya, santa sufí del segle VIII, que parlava d’estimar Déu no per por ni recompensa, sinó per pur amor.
Aquesta proximitat absoluta amb el diví és recordada amb l’ayah de l’Alcorà ‘Déu és més a prop teu que la teva pròpia vena jugular’ (Sura Waf, 50:16). Rosalía canalitza aquesta devoció sense dogma, aquest amor absolut que no necessita cel ni infern: ‘Per tu destruiria els cels, per tu demoliria l’infern, sense promeses ni amenaces’, canta en àrab de manera bellíssima.
L’ús de cordes mostra una cura expressiva que recorda certs patrons de la música àrab i mediterrània, amb glissandos i trins evocant aquestes referències geogràfiques. Amb un final catàrtic, Rosalía es serveix de concatenacions i múltiples paral·lelismes encadenats per anar del mínim a l’infinit, finalitzant amb la veu de Patti Smith en una entrevista de 1976, on reflexiona sobre transcendir els límits espirituals.
Seguint aquest estudi de santes i místiques que ja va anticipar, l’artista exemplifica Santa Teresa de Jesús a Sauvignon Blanc. Rosalía brinda pel viscut, ho accepta i deixa anar tot allò material, una idea que es trasllada a l’aparent simplicitat de la cançó, amb piano i cordes.
Moviment IV: la redempció i la mortalitat
La Rumba del Perdó ens inicia en la redempció amb un tema que sembla ja clàssic en el repertori de Rosalía, acompanyada de Silvia Pérez Cruz i Estrella Morente i amb timbals i elements del flamenc. Memòria ens porta al record a través d’una elegia lluminosa basada en un fado portuguès. ‘Quan mori només demano no oblidar el que he viscut’, confessa Rosalía, que comença a ser conscient de la seva pròpia mortalitat.
És a Magnolies on es produeix l’absolut clímax de la narrativa de Lux i de la seva figura gairebé divina que Rosalía construeix al llarg de l’àlbum. La cançó comença amb un to fúnebre, on el clarinet i les campanes mortuòries anuncien la seva mort, recordant-nos que, malgrat tota la seva magnificència, és una mortal més.
La cantante Rosalía durante una actuación en el WiZink Center de Madrid
A través del seu testament sonor on imagina el seu propi enterrament, Rosalía es fa present en vida i mort. El fantàstic acompanyament de l’Escolania de Montserrat i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana transforma el comiat en un ritual diví que celebra la fragilitat, la transformació i la bellesa efímera de l’existència. Rosalía es lliura a la memòria col·lectiva i a ser recordada: ‘I el que no vaig fer en vida, ho feu en la meva mort’. És en aquest gest on batega la recerca de repòs impossible que evocava Sant Agustí: ‘Tu, el bé que no manca de cap bé, estàs sempre en repòs, perquè el teu repòs ets tu mateix’. És la reconciliació amb la mortalitat el que transcendeix més enllà del que podem conèixer en vida.
Lux és un àlbum que s’eleva cap al diví mentre s’assenta al sòl contemporani, on cada cançó és una petita tesi, un aprenentatge que recorre tot l’àlbum i que mostra la rendició com a forma de llibertat. ‘Crec que no es poden precipitar les coses’, confessa Rosalía. ‘Si vius així, si permets que succeeixi, si escrius des d’aquest lloc, aleshores pots cantar des d’aquest lloc’.
Aquest àlbum no s’ha precipitat: ha sorgit en el moment just, quan ningú no estava preparat. La seva magnitud, encara per valorar en la seva totalitat, convida a escoltar sense expectatives rígides, a deixar-se portar per cada detall. Intentar interpretar Lux de manera definitiva no té sentit; escoltar el disc abans de la seva canonització és admetre el desconcert com a forma de plaer, gaudir de la multiplicitat d’interpretacions i acceptar que l’experiència importa més que la certesa.