“A Einstein a la platja li van seguir bastant aviat Satyagraha i Akenathen, formant una trilogia de retrats operístics d'homes les vides i treballs dels quals van canviar el món: Einstein, el científic, Gandhi, el polític, i Akenatón, el religiós, van transformar el món en el qual vivien no per la força de les armes, sinó pel poder de les idees”, explica Philip Glass a les seves memòries Paraules sense música.
El 1992 va passar pel Liceu Einstein a la platja, creada el 1976, les quatre hores i mitja es van interpretar sense entreactes, amb les portes obertes perquè el públic pogués entrar i sortir durant la representació. En aquell moment encara era un referent de la vanguarda -avui ja té l'estatus de clàssic de l'òpera contemporània- i s'assumia que els espectadors podrien no digerir bé la proposta i necessitar un respir. Diumenge passat es va estrenar en el mateix escenari barceloní Akenathen (hi ha funcions fins al 3 de novembre), amb una platea entregada que ja entén sense problemes els plantejaments formals del minimalisme musical.
L'òpera, centrada en el faraó que va regnar amb Nefertiti i va introduir el monoteisme, considerant el Sol l'únic déu, té una singularitat: el paper principal l'interpreta un contratenor. En aquesta ocasió és l'estatunidenc Anthony Roth Costanzo, que és qui més vegades l'ha cantat en les successives reposicions de l'obra des del seu estrena el 1983. També té un paper molt destacat el cor i brilla el del Liceu. En canvi, és més discutible el muntatge escènic de la English National Opera, amb un punt kitsch.
Entre tant, Glass ha passat en persona almenys en dues ocasions pel Palau de la Música: el 2012 amb el Philip Glass Ensemble i el 2019, com a compositor en residència, en el concert en el qual ell mateix i dos especialistes en la seva obra, el rus Anton Batagov i la japonesa Maki Namekawa, interpretaven les seves peces pianístiques.
Fins i tot els que detesten el minimalisme han d'admetre dues coses: que és la darrera gran revolució de la vanguarda musical i que, tot i que al principi generava una notable hostilitat, ha acabat omplint les sales d'audiència amb un públic molt escaldat davant les obres contemporànies. Hi ha una altra dada interessant: és un moviment nord-americà, que suposa la molt tardana conquesta de l'últim espai artístic en el qual els Estats Units seguia anant a remolc d'Europa.
'Akhnaten'
Al llarg del segle XX aquest país, que arrossegava un complex d'inferioritat cultural respecte al Vell Continent, va anar imposant-se en tots els àmbits. A la primera meitat va conquerir la literatura -d'una forma incontestable a partir de la Generació Perduda-, va regnar en la música popular -el jazz, els musicals de Broadway i després el rock- i també en la dansa, quan el mecenes Lincoln Kirstein va tenir la idea de dur a Nova York el coreògraf rus George Balanchine i poc després va emergir la potent veu vanguardista de Martha Graham. Pel que fa al cinema, Hollywood va liderar pràcticament des del principi el desenvolupament industrial i narratiu d'aquest invent francès.
Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van conquerir un altre terreny que se'ls resistia: Nova York va arreplegar la capitalitat artística a París amb l'expresionisme abstracte i el pop. Ja només quedava la música culta, fins que John Cage va anunciar -no a crits, sinó amb el silenci de 4’33’’- que els americans també volien regnar en aquest àmbit, fet que van aconseguir els minimalistes a partir dels anys setanta.
La vanguarda musical europea la inicien Schönberg i els seus deixebles que, en un gest destructiu i adàmic molt propi d'aquests moviments, reneguen de la catedral forjada per Bach, Mozart i Beethoven i pretenen reinventar-ho tot des de zero. Només una cultura que ha assolit la seva cima pot permetre's aquestes radicalitats o potser frivolitats. Amb el dodecafonisme i l'atonalitat, Schönberg, Berg i Webern creen partitures d'enfermísima bellesa i obren nous camins i uns quants carrers sense sortida.
'Low & Heroes Symphonies'
La vanguarda ha donat a Europa alguns gegants -Maderna, Ligeti, Boulez i Penderecki-, i segueix avui viva amb figures com el britànic Thomas Adès i sobretot la finlandesa Kaija Saariaho. Però el serialisme, la música concreta i altres derivats com el mesianisme dèment de Stockhausen -el Helicopter String Quartet, una peça per un quartet de cordes distribuït en quatre helicòpters en vol- van acabar espantant el públic i buidant les sales de concerts.
En els seus inicis, el minimalisme nord-americà tampoc feia concessions al públic. Alex Ross relata a El soroll etern, el seu magistral compendi de la música del segle XX, aquesta divertida anècdota d'un concert de la Sinfònica de Boston al Carnegie Hall novaiorquès el 1973 que incloïa al programa el Four Organs de Steve Reich: “Una dona gran va anar a la part davantera de la sala i va copsar la vora de l'escenari amb la sabata, exigint que s'interrompès la interpretació. Una altra persona va cridar ʻD'acord, confessaré!ʽ” Tanmateix, el minimalisme, almenys en les seves formes més assequibles, ha acabat conquerit als melòmans.
Als orígens del moviment són crucials dos hippies californians vinculats amb la contracultura i les drogues al·lucinògenes. I fascinats per les músiques orientals que -com el ràga indi, el gagaku japonès o el gamelà indonès- utilitzen la repetició com un camí espiritual per assolir el satori del budisme zen o els seus equivalents. Parlem de La Monte Young i Terry Riley. El primer, que acabarà instal·lant-se a Nova York, esdevé una mena de gurú. És una figura envoltada en la llegenda, per la radicalitat de les seves propostes -hi ha peces de la seva etapa connectada amb Fluxus que no tenen partitura sinó instruccions impossibles de dur a terme- i per l'escassetat de les seves gravacions.
'Heroes Symphony'
La seva drone music és una mena de música contínua, que allarga les notes fins a l'infinit com un white noise o so de fons de l'univers. Per tocar-la va crear el grup Theatre of Ethernal Music, del qual en formava part John Cale, futur membre de la Velvet Underground. És un exemple de les connexions del minimalisme amb la música popular nord-americana, que es mou en les dues direccions. D'una banda, els compositors d'aquest movimiento reben la influència del be bop i per altra ells l'exerceixen sobre el rock. Temes com Heroin de la Velvet Underground o Dark Star dels Grateful Dead en sorgeixen. El seu influïx també és detectable en Brian Eno i el seu ambient i en grups d'electrònica com Kraftwerk.
El segon hippie californià és Terry Riley i una de les seves partitures, In C (En Do) de 1964, està considerada com l'obra fundacional del minimalisme. Es tracta d'una composició d'uns quaranta minuts, inspirada en els experiments amb els tape loops (bucles repetits enregistrats en cinta). Consisteix en la combinació aleatòria de 53 mòduls musicals de diverses longituds que cadascun dels músics del conjunt toca i repeteix en l'ordre que vulgui sobre un pols constant de la nota Do. L'efecte és hipnòtic i és célebre la crònica del crític del San Francisco Chronicle Alfred Frankenstein, després del primer concert en el San Francisco Tape Music Center el 1964: “Per moments sents que mai has fet altra cosa en tota la teva vida que escoltar aquesta música, com si això fos tot el que hi ha i el que hi haurà. És absorbent, emocionant i commovedora”.
La peça s'ha tocat amb les més variades combinacions d'instruments, des de marimbes a guitarres elèctriques, passant per saxòfons. A més de la gravació històrica del mateix Riley el 1968, és especialment recomanable la de les germanes Labèque amb dos pianos i diverses percussions en l'àlbum Minimalist Dream House de la Deutsche Grammophon. En realitat, el plantejament de Riley no està tant allunyat del que va fer en el seu dia, amb molta major riquesa harmònica i melòdica, Ravel en el seu Bolero de 1928.
Piano Works'
En aquella època, va començar a compondre un altre músic molt més radical i enigmàtic, l'aristòcrata italià Giacinto Scelsi (1905-1988), un verso lliure, de difícil encaix dins la història de la música europea del segle XX. Treballava amb inflexions microtonals basades en l'extensió d'una sola nota, molt influït per les cultures orientals, i va crear obres fascinants que transcórren paral·leles a les exploracions dels minimalistes nord-americans.
El pas següent del minimalisme -un terme que es va començar a aplicar a les arts plàstiques i d'allà va passar a la música- als Estats Units es traslladarà de costa. De San Francisco a Nova York, amb les dues figures més rellevants del moviment: Steve Reich i Philip Glass. A ells es podria afegir un tercer, John Adams, resident a Califòrnia, però, tot i que les seves composicions posseeixen algunes estructures formals vinculades amb el minimalisme -en peces com Shaker Loops, Grand Pianola Music o Short Ride in the Fast Machine-, acaba desenvolupant un estil molt personal, en una de les trajectòries més deslluïents de la música contemporània.
Als seus inicis, quan les seves obres només es podien sentir en lofts de Soho o en galeries d'art, Reich i Glass van compartir amistat i professió. Tots dos es van guanyar la vida com a taxistes en una època -els setanta, en plena degradació de la ciutat - en què aquest era un of