La muntanya heterodoxa de Marcelino Menéndez Pelayo

“El país de la crítica literària és trist i aspre; abunden els erms, els matolls i les herbes bilioses; hi ha molts turons pelats, llòbrecs aiguamolls, uns quants valls encantadors amb vistes admirables i una muntanya imponent. La muntanya es diu Menéndez Pelayo”. Així resumia Octavio Paz, excel·lent crític ell mateix, el seu deute amb la Història dels heterodoxos espanyols en una cita esmentada per Gabriel Albiac en el seu epíleg a la selecció de l’obra que acaba de publicar Calenda, amb un estudi introductori de Pedro González Cuevas. Es tracta d’una iniciativa molt lloable i oportuna perquè posa a l’abast de tothom un títol que en les seves dimensions originals sol dissuadir molts lectors, privant-los de una experiència de primer ordre.

Marcelino Menéndez Pelayo (1856-1912) va ser la gran figura intel·lectual de la Restauració, un cap prodigiós, treballador infatigable, erudit fins a l’inversemblant, poliglot, polígraf, catòlic ultramuntà, enemic de la modernitat laica i republicana emanada de la Revolució francesa, nostàlgic de l’Antic Règim i de l’Espanya dels Àustries i per tant adversari del que va suposar l’arribada dels Borbons i el que al seu entendre va constituir una imparable decadència il·lustrada i herètica.

Com recorda González Cuevas en el seu instructiu pròleg, la seva figura ha patit diverses apropiacions i condemnes ideològiques al llarg dels anys, des de la complexa relació que amb ell van mantenir Unamuno, Ortega o Azaña –la generació que el va succeir–, fins al seu enaltiment buit durant el franquisme o el seu ostracisme a l’inici de la democràcia degut sobretot a la tasca de José Luis Abellán o de López Aranguren, que van voler reivindicar el corrent erasmista i heterodox al qual es va oposar Menéndez Pelayo. (Fan una mica de vergonya, per cert, les bajanades que va arribar a dir Aranguren).

A aquestes alçades del temps, ja no cal disculpar-se ni avergonyir-se per llegir vells reaccionaris. Un lector adult sap distingir perfectament entre un fanatisme caduc i passat de moda, fruit de les polèmiques del seu temps, i una intel·ligència crítica de primera magnitud, capaç de rescatar de l’oblit tota una tradició submergida i reprimida que, si no hagués estat per l’afany inquisitorial del seu autor, no hauria tingut veu ni hauria perdurat.

Ja que la gran paradoxa dels Heterodoxos –i en el fons del catolicisme– és que salva allò que condemna, permetent al desviat exposar els seus pecats al purgatori i reivindicar la seva apostasia abans d’ascendir als cels. Com li va confiar al mateix Octavio Paz, Luis Buñuel va ser un lector assidu i obsessiu dels Heterodoxos, que li va servir de pedrera per construir aquesta meravellosa èpica de l’heretgia que és La via làctia, una de les obres més belles que s’han rodat sobre el misteri de la fe, malgrat la seva primera impressió còmica i irreverent.

Una de les primeres coses que crida l’atenció en el modus operandi de Menéndez Pelayo és que, si bé l’ortodox sempre deixa clara la seva discrepància i fins i tot la seva repugnància respecte a les idees que sostenien els heterodoxos, l’argumentació no es dirimeix després en qüestions doctrinals, sinó que la seva atenció es desplaça a la vida i als detalls de l’obra d’aquests, exposats sovint amb una prolixitat i una cura que acaben per congraciar-lo amb aquells que pretenia combatre. Així, per exemple, parlant de l’humanista Alfonso de Valdés, secretari de cartes llatines de Carlos V (quin càrrec envejable per a una reencarnació en aquella època) i de la seva relació amb Erasme, comenta:

“Mai es va refredar entre ells aquesta amistat afectuosa, per més que mai arribessin a veure’s. De vegades tenien les seves baralles, baralles d’enamorats, d’aquelles que, com diu Terenci, són reintegracions de l’amor, estímul necessari perquè l’amor i l’amistat no es refredin. I després es compensaven colmant-se mútuament d’elogis”.

Un cop assumida la distància dogmàtica, Menéndez Pelayo rescata la humanitat dels heterodoxos, la seva intel·ligència, el seu treball, els disgustos que els va causar la seva dedicació així com l’atmosfera política i religiosa en què van viure. I això és justament el que continua vibrant en aquestes pàgines i estimula la nostra curiositat, apel·lant al mateix temps al nostre propi judici al respecte. Ja que la tasca d’un crític o d’un historiador de les idees, com va ser el cas del santanderí, no rau tant a discriminar com a saber exposar els fonaments de la seva discriminació. I en aquest sentit, Menéndez Pelayo va aconseguir afirmar mentre negava precisament per la seva generositat amb allò negat.

La seva manera de pensar a contrapèl, d’altra banda, el porta moltes vegades a compondre enumeracions que al nostre oïda ens recorden autors més propers, per exemple Borges, que també solia articular llargues llistes de paradoxes. Fixem-nos sinó en aquesta meravellosa diatriba que dedica als enciclopedistes espanyols:

“Admetre l’existència d’un Déu personal i negar-li tota relació amb les criatures; confessar la seva saviesa i providència infinites i posar en dubte la possibilitat i necessitat de la revelació; endinsar-se per les Escriptures negant a l’engròs tot allò que els semblava extraordinari i miraculós; parlar a tort i a dret d’indis, xinesos i perses, i de la seva remotíssima antiguitat i alta saviesa; plagiar pedaços del pirronisme històric de Bayle; somiar que Moisès va ser la mateixa cosa que Bacus o que Prometeu (vergonyós deliri de Voltaire); imaginar que Esdres va falsejar els llibres de la llei després del captiveri babilònic; considerar cosa baladí la mai interrompuda i sempre incorrupta transmissió de les Escriptures a la sinagoga; veure en el Gènesi imitacions i còpies de Sanconation i fins i tot de Plató; tallar i esmicolar a tort i a dret els textos hebreus sense conèixer ni tan sols el valor de les lletres de l’alefat, com ni Voltaire ni gairebé cap dels seus ho coneixia i, després d’haver mostrat un sobirà menyspreu pel poble jueu, anar a desenterrar del farratge talmúdic, i del Toldot Jesu les més monstruoses invencions per contradir el relat evangèlic, tal era la ciència petulant i vana dels deistes i esperits forts del segle passat”.

Que un jove de vint anys –el llibre es va publicar entre 1880 i 1882– fos capaç de batre’s amb aquesta alçada, aquesta gràcia i aquest detall amb els esperits més reformistes del segle anterior ens resulta avui, malgrat totes les discrepàncies que es vulguin esgrimir, un veritable miracle i un motiu de fruïció intel·lectual de difícil parangó. Malgrat la seva intransigència, a més, el to no deixa de sonar mai distès i fins i tot humorístic, gràcies, entre altres coses, a un domini de la llengua i a un estil que sap combinar la vigorosa complexió amb la proximitat d’una conversa enginyosa i propera. Parlant per exemple d’un bisbe santanderí, antienciclopedista i per tant dels seus, don Rafael Tomás Menéndez de Luarca, pel que sembla un model de caritat, diu que tanmateix els seus escrits li resulten il·legibles:

“Fins a tal punt arriba l’estrafolari, macarrònic i gerundià del seu estil, que jo mateix, essent muntanyès i preuat d’impertèrrit lector, mai he pogut arribar al final ni puc donar raó sinó d’algunes pàgines escampades. Anys endavant, i creixent en ell amb la vellesa el mal gust, va escriure un enorme poema filosòfic, que havia de constar de set volums, però que, afortunadament, va quedar reduït a dos. Ve a ser una refutació de les teories enciclopèdiques, però no es va publicar fins al 1814, i, per tant, no entra en el període que historiem. La portada té cinquanta rengles; n’hi ha prou amb el principi: 'El recíproc sense i amb de Déu i dels homes, buscat per mitjà d’al·loquis al mateix Déu…i reconegut de la mateixa manera en el que són el Suprem Ésser i els altres éssers, especialment l’home…, amb els millors arbitris de passar del nostre Tot-res (res doble) al que hem de ser Res-Tot. Qualsevol diria que aquest títol i el poema sencer havien sortit de la ploma de Sanz del Río o de Nicolás Salmerón”.

És hilarant la capacitat de Menéndez Pelayo de riure’s de si mateix i de la tradició que amb tant d’afany estava defensant en posar al mateix nivell l’obra impossible del bisbe amb la de Sanz del Río, importador del krausisme –una altra de les bèsties negres del muntanyès– i de Nicolás Salmerón, un dels presidents de l’efímera Primera República. En fer-ho, a més, el jove erudit reconeixia implícitament la comèdia que mai ha deixat de ser el dogmatisme ideològic, amb personatges que en una i altra facció semblaven efectivament destinats a protagonitzar una pel·lícula de Buñuel.

L’estil, ho avançàvem abans, és una altra de les fonts de plaer d’aquesta obra i en general de tota la producció del seu autor. La prosa de Menéndez Pelayo, de llargs períodes molt ben articulats, dúctil, precisa, d’adjectivació exacta i ressonant, conté l’alè de la millor tradició espanyola i sembla albergar tant l’esperit de Cervantes com incubar la llavor del que serà el desplegament de l’assaig i la teoria en Unamuno, Ortega i fins i tot en Benet, Ferlosio o Francisco Rico, al meu parer un dels millors prosistes que ha donat el segle XX, poques vegades saludat com a tal.

Com tots ells, Menéndez Pelayo escriu amb aquesta docta casualness que fa de les seves pàgines un gaudi tant per a la intel·ligència com per al gust i que dona la impressió d’una conversa elevada a la màxima potència. Hi ha, d’altra banda, en la seva desmesurada i solitària ambició de reemplaçament una actitud també molt espanyola, la gesta privada que vol rebatre i refundar d’una vegada per totes i malgrat el món una tradició oculta o marginada. Ja deia Ortega que la cultura espanyola, a diferència d’altres europees, no era una serralada de suaus i continus cims vertebrats, sinó que consistia en massissos aïllats, desmesurats i sovint abandonats a la seva sort.

Ortega, per cert, després de la seva primerenca admiració per Menéndez Pelayo, va acabar distanciant-se’n, no només per raons ideològiques sinó sobretot per considerar que el mètode filològic del mestre –heretat de Milà i Fontanals i després preservat per la línia que va de Menéndez Pidal a Martín de Riquer o el mateix Rico– era insuficient per enfrontar-se a moltes qüestions de la història espanyola que requerien una concepció teòrica diferent i més ambiciosa. Però aquesta ja seria una altra història en què sens dubte don Marcelino veuria aparèixer horroritzat “els mil caps de l’hidra protestant”.