Mil i una formes de ser (o no ser) nacionalista amb criteri

El nacionalisme, aquest monstre amb infinites caps, és un fill indesitjat de la secularització d’Occident. O millor dit: el seu principal substitut en termes polítics. El procés d’allunyament del dogma religiós, sobirà omnipotent durant la llarga Edat Mitjana europea, que va començar als anys del Renaixement, on se situa l’origen més primerenc de la modernitat, s’accelera a finals del segle XVII i durant tot el XVIII, gràcies a l’obra de la Il·lustració, i arriba al seu punt més intens amb el Romanticisme, quan el culte a l’individu reemplaça l’antic Déu versicular, l’art es constitueix en religió i la definició de la identitat col·lectiva es configura –en paral·lel a la consolidació dels Estats moderns– com el criteri de descripció cultural suprem.

Ens trobem, en realitat, dins d’una gran contradicció, com tantes vegades succeeix en termes històrics. Fugint del món antic, en què la lligam entre les persones era bàsicament de caire familiar –la gens romana– i la religió com a instrument de cohesió comunal s’alçava sobre el sagrat llegat dels difunts –tot comença amb els déus lares–, es produeix un retorn –simbòlic– a la secular cultura de la tribu. La modernitat instaurarà una idea del temps lineal i predicarà el progrés, però la seva manera d’avançar no aconsegueix desprendre’s d’usos i costums ancestrals, que romanen a través de la seva resignificació política.

Aquesta colossal paradoxa explica també que, en un món molt diferent (el nostre), que semblava encarrilat en les últimes tres dècades cap a una globalització sense retorn, visquem un retorn a les diferents formes de nacionalisme i, últimament, estiguem a més als llindars de la reinstauració postmoderna de la lògica dels imperis.

L’historiador neerlandès Eric Storm indaga en aquests meandres històrics dels nacionalismes polítics (passats i presents) en un assaig, documentat i fèrtil, que acaba de publicar Crítica. Nacionalismo. Una historia mundial és una sòlida crònica cultural sobre un fenomen que postula en el temps present una invariable antropològica del passat, encara que la seva formulació no cristal·litzi fins al segle XIX i, posteriorment, muti sense cessar fins als nostres dies. Storm estudia la configuració dels arquetips nacionalistes, expressió (sempre interessada) d’un fet natural: el sentiment de pertinença dels éssers humans a un lloc, una llengua, una estirp.

En alguns individus aquest lligam és més intens que en altres, però l’amplificatio del factor diferencial –sobre el qual l’assaig focalitza la seva descripció– no es limita a l’existència d’unes arrels culturals, sinó que incideix en la construcció d’un relat sobre aquestes la funció del qual és dirigir el present (sempre sota la promesa d’un futur ideal) en una determinada direcció.

Totes les nacions, tinguin o no un Estat que les representi, són grans ficcions, però la interpretació política que se n’ha fet transcendeix l’àmbit de l’imaginari per penetrar en el territori del real fins a condicionar la vida pública. No hauria, doncs, de resultar estrany que Storm situï el germen del paradigma nacionalista entre les elits del segle XIX, que van ser les que van utilitzar aquesta ideologia com una forma de dominació, al principi suau, i després brutal, el grau de penetració social de la qual és majúscul per dos motius.

Primer, a causa de la incapacitat de moltes societats per trobar anticossos contra aquesta malaltia sense qüestionar-se al mateix temps a si mateixes. I, en segon terme, gràcies al gregarisme, que funciona a tots els nivells socials possibles. A través d’aquestes dues estratègies han construït la seva hegemonia els diferents nacionalismes, que operen en funció d’una dicotomia categòrica que pretén administrar i regular la pertinença en funció d’una dialèctica basada en la polarització.

El seu èxit social és indubtable: qui s’atreveix a qüestionar el motlle tancat de les identitats comunals establertes segons el lloc de naixement o la llengua, sigui en un petit poble o dins d’un Estat, s’arrisca a ser considerat un traïdor a la pàtria i a patir –a vegades, amb la vida– les conseqüències. Algunes d’aquestes estan descrites en la colossal obra de teatre de Henrik Ibsen –Un enemic del poble (1882)–, on s’enfronten dues conductes: una, honorable, que busca la veritat i l’interès general; i una altra, pròpia de l’obstinació tribal, capaç de sacrificar ambdós principis en imposar la supremacia numèrica.

Quants crims s’han comès a l’empara d’aquesta sublimació identitària? N’hi ha prou amb repassar la història dels dos últims segles per esbrinar la resposta. Storm considera la pulsió nacionalista com un dels ismes –al costat del marxisme i el capitalisme– de la política moderna, amb la notable diferència que mentre el primer va fracassar i el segon ha entrat en l’era digital deshumanitzada, el patriotisme instrumental continua guanyant protagonisme i conquerint cancelleries en les dues primeres dècades i mitja del segle XXI. Fins i tot als Estats Units, després de la segona entronització de Trump, les llibertats retrocedeixen davant la brutalitat dels mètodes (militars) emprats per sotmetre la realitat social als patrons de la puresa nacional, incloent-hi la caça a cel obert dels immigrants.

Ens trobem, doncs, davant d’un fenomen que no es pot entendre sense –com precisament fa l’historiador neerlandès– indagar en la funció que les teories nacionalistes van tenir per als Estats nació. Hereus de les monarquies absolutistes, sustentades en el designi diví i en la submissió a la voluntat d’un sobirà suprem, l’exaltació de la pertinença va permetre, després de la Revolució Francesa i la independència nord-americana, dotar de legitimitat el poder sorgit en aquestes emancipacions. Ambdós episodis van enunciar una altra forma de relació entre les elits i el poble –del vassallatge es va passar a la ciutadania– que, encara que en cap moment ha estat igualitària, no ha deixat de simular-ho.

Cal, doncs, llegir el paradigma nacionalista com una forma (diferent) de submissió, un tret que explicaria que, lluny d’atenuar-se, la seva flama continuï cremant al pebeter del nostre temps tot i que els nacionalismes són darrere de tots els conflictes del segle XIX i de les dues últimes guerres mundials. La perspectiva de Storm és eminentment general, cosa que li permet navegar amb solvència entre les diferents edats del nacionalisme polític, capaç de contaminar tant els partits conservadors com les organitzacions d’esquerres en qualsevol temps i en qualsevol geografia.

Storm no entra en excessives profunditats en cada cas, sobretot pel que fa als diferents nacionalismes hispànics. Potser la major aportació del seu assaig sigui introduir en aquesta eterna discussió un factor fins ara menystingut: la importància que per a la seva influència juga el context internacional de cada època. Una perspectiva que col·loca la qüestió en un terreny de joc diferent: ja no serien tant els arguments inventats pels nacionalistes per predicar el seu credo els que haurien contribuït al seu creixement i implantació en molts països i temps diferents com la seva condició instrumental. El nacionalisme és, sobretot, una poderosa eina política.

Aquesta conclusió és, en realitat, un pertinent avís a navegants. No hauríem de menystenir en absolut els efectes ambientals i socials dels nacionalismes artificials –llegeixi’s el cas del català– que es basen en la invenció d’un demos alternatiu –enfront de l’ethos històric– i utilitzen totes les institucions al seu abast, ja sigui el mandarinat autonòmic, el control sobre l’educació o els canals de propaganda (a través dels mitjans de comunicació), per difondre els seus missatges i instal·lar en l’imaginari col·lectiu la idea d’una identitat diferencial. Les ficcions polítiques mai no són reals, però poden convertir-se en tals, sembrant la llavor negra del totalitarisme o estenent el verí del populisme i la xenofòbia, si les veritables democràcies no les combaten.