A Serguéi Dovlátov (Ufa, 1941–Nova York, 1990) no se li permetia publicar a la URSS, així que es va veure obligat a exiliar-se als Estats Units el 1979 per poder dur una vida d'escriptor. En La maleta, potser el seu llibre més famós, explica el procés d'comiat: en un moment concret d'aquesta autoficció (sí, podriem cridar-la així, però autoficció interessant, intensament autoirònica), a Dovlátov les autoritats pomposes li han ordenat col·locar una gran estàtua de Lenin sobre un pedestal de ciment. Com que el ciment no s'ha assecat, l'estàtua s'enfonsa i finalment cau, mentre les autoritats pomposes deixen anar les seves tonteries davant d'un públic ojós i avorrit.
El poder té aquestes coses ridícules, i de vegades, fins i tot sense adonar-s'hi, aporta imatges molt expressives de la seva podridura moral. Per exemple, els arbustos en testos amb rodetes que els gerifalts del Moviment col·locaven darrere de Francisco Franco en les seves inauguracions de pantans i arcs triomfals per decorar els fons (sempre els mateixos arbustos), o les tones de flors que Marta Ferrussola, a preu d'or, s'encarregava a si mateixa per florir o inflorescenciar els actes del seu marit, aquesta mena de coses.
Dovlátov
El docent espanyol moltes vegades es sent com Dovlátov el 1979: en perpètua comiat d'un somni, en perpètua contemplació d'uns desfilades de personatges ridículs la megalomania espectral dels quals porta a escena els pitjors auguris. Auxiliats per una cotidianitat aguantada pels pèls, els docents enfonen els peus dels ídols de bronze del pedagogisme i després veuen com s'enfonsen en les seves pròpies contradiccions.
Per això hi ha tants a qui la burocratització extrema actual els sembla l'autopropaganda o automoribundia de les institucions soviètiques de la decadència final. Atrapats per un mar de grisos, ja no comprenen les neologismes dels gerifalts orgullosos, que segueixen atronant ideals revolucionaris, fotografiats en hiperclasses o simposis de multinacionals, en un context real cada vegada més míser.
Dovlátov també vivia en un ambient d'aranys, falses promeses, mites amb tos, utopíes tecnològiques i consignes etíliques. El surrealisme loser era una estètica adequada per expressar aquesta desolació perpètua, aquest exili intern del catedràtic cognitari, amb ulleres i ja acostumat a viure entre formularis interminables i ítems deshumanitzants. El nostre Lenin s'enfonsa i així com Dovlátov dedicava un capítol a cada un dels objectes que es va emportar als Estats Units en una petita maleta (només li permetien emportar-se'n una), el docent espanyol marxaria amb la música a una altra part amb una maleta molt reduïda de certeses enviades al Més Enllà de les idees prohibides.
No sabem si hi haurà Glàsnost o Perestroika a la sofrida educació espanyola. De moment, al discurs megalòman oficial ja li han sortit prou esquerdes. Resulta poc creïble. Asoma una alternativa menys alienant en què el docent recupera la seva identitat davant la despossessió tecnocràtica, i sense sucumbir a la temptació del populisme de signe oposat.
'La maleta'
L'exili interior s'acaba diluint, cada cop hi ha menys por a dir les coses pel seu nom i és possible que la pel·lícula dolenta en blanc i negre, amb titelles maquillades fent molinets i danses circulars, vagi donant peu a una nova realitat en què els docents tornin a parlar entre ells, es retrobin i es posin d'acord per espantar els voltors, aranyes i corbs que per ara segueixen detentant el poder. Un poder espectral, que s'autodevora entre contradiccions, fracassos, suborns, autoenganyaments, apologia trista i pròtesis enfarinades dels anys setanta.
Un poder antic que no deixa lliure el seu tron carcomit, o el seu pedestal inestable. En la maleta del docent potser no cabien els mapes muds, els quaderns de cal·ligrafia ni els llibres de Manolito Gafotas, els Lazarillo de Tormes o les antologies de Jovellanos, les agendes i els bolígrafs de colors, però sí que hi seguiren idees pràctiques, idees elegants i definitives com el Teorema de Pitàgores, idees inspiradores que anaven caient en la clandestinitat: les taules de multiplicar, els poemes de Blas de Otero o de Maria Mercè Marçal, els epígrafs de La República de Plató, les diapositives d'art grec o arquitectura modernista, els dissenys indiscutibles o les obres de Hume o Marx. Caldrà agafar la maleta o caurà la neoescolàstica que enllaça cervells i gorges de docents automatitzats i uniformitzats per decret?
*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel·ligència artificial