Javier Cercas sobre Vargas Llosa: “Era un tipus molt perillós, portava una bèstia a dins!”

Molt jove. I amb una enorme potència interior. Capaç d’escriure als 26 anys La ciutat i els gossos. Amb una “ràbia” enorme. I un autor que als 33 anys ja havia deixat per a la posteritat “diverses obres mestres”. Imatges a la pantalla, ja gran. I un gran afecte que transmet el públic, que aplaudeix amb fervor, amb la convicció que el millor homenatge que es pot retre a Mario Vargas Llosa és llegir i rellegir la seva obra, començant per La ciutat i els gossos, escrita el 1963

“Doncs venim de la Baixa Califòrnia, de Los Cabos. I ja són molts anys, des del 1995. La FIL és una meravella, i no volíem perdre’ns enguany l’homenatge a Vargas Llosa”. Ho comenten tres dones mexicanes, que han agafat l’avió, --una hora de vol—per arribar a Guadalajara, a l’estat de Jalisco.

I trona la veu de Javier Cercas, que participa en l’homenatge a l’escriptor peruà al costat de l’escriptor cubà Leonardo Padura, l’editora Pilar Reyes i també l’editora Marisol Schulz, directora de la Fira Internacional de Literatura que se celebra aquests dies a Guadalajara, i on Barcelona és la ciutat convidada.

“Era un tipus perillós, portava una bèstia a dins! La imatge que projectava era la d’un home educat i elegant, que sempre tenia una paraula d’afecte per a tothom. Però era una bèstia, com es demostra en aquella primera novel·la, La ciutat i els gossos, que escriu amb només 26 anys. I l’escriu amb una força, amb una violència, amb una ràbia increïble”, clama l’autor de Soldats de Salamina, després de la presentació del diàleg per part del periodista Xavier Ayén, un dels majors especialistes en l’anomenat boom llatinoamericà i autor del llibre Aquells anys del boom.

Cercas es mostra molt agraït a Vargas Llosa. Un article seu a El País va canviar la trajectòria professional i vital de l’escriptor que acaba de publicar enguany El boig de Déu al final del món. Cal recordar aquelles frases de setembre de 2001 de l’escriptor peruà:

“El meu amic Fernando Iwasaki em va comminar a llegir Soldats de Salamina, de Javier Cercas, i, com que em fio del seu gust literari, li vaig fer cas. He quedat feliç amb la seva recomanació: el llibre és magnífic, en efecte, un dels millors que he llegit en molt de temps i mereixeria tenir innombrables lectors, en aquesta època en què s’ha posat de moda la literatura lleugera, anomenada d’entreteniment, perquè així aquells comprovarien que la literatura seriosa, la que s’atreveix a encarar els grans temes i defuig la facilitat, no té res d’avorrida, i, al contrari, és capaç també d’encisar els seus lectors, a més d’afectar-los d’altres maneres”.

Això va significar un impuls majúscul per a la novel·la de Cercas, que l’elevaria a una altra categoria, i a ser reconegut com l’autor que és avui.

Però la qüestió a Guadalajara, amb l’auditori ple a vessar, amb molts viatgers com les tres dones de la Baixa Califòrnia, era dilucidar l’abast de Mario Vargas Llosa com a novel·lista i també com a assagista.

Padura es va centrar en la pròpia construcció de les novel·les. “Sempre rellegeixo Conversa a la Catedral, abans de començar moltes de les meves obres, perquè és la constatació de com s’escriu una novel·la, amb una estructura ferma, pensada”.

Perquè aquesta era una de les característiques de l’escriptor peruà, la manera com treballava, amb una constància i disciplina sense parangó. “El talent es desenvolupa a partir del treball, de molta feina”, incidia Javier Cercas.

Les dues editores exposen un altre punt de vista, però complementari. Pilar Reyes era una jove de 24 anys, editora d’Alfaguara a Colòmbia, que s’enfrontava a una dura missió: la d’editar la novel·la de Vargas Llosa, Els quaderns de don Rigoberto. “Era complicat, acabava de sortir de la Universitat, després dels meus estudis de Literatura. Però vaig trobar en Vargas Llosa una persona admirable, receptiva”, assegura Reyes.

També el va editar, encara que amb la tasca de triar portades i els llançaments de les novel·les, l’editora mexicana Marisol Schulz, tota una institució en el sector, i avui directora de la FIL. Ho va fer com a editora d’Alfaguara a Mèxic. I el va tractar, posteriorment, a la FIL. “Es prestava a totes les iniciatives, amb un afecte i una atenció enormes”, assenyala. I va forjar una amistat que es va traduir en algunes anècdotes. Schulz va explicar que Vargas Llosa no volia quedar-se a un sopar en el seu honor, i “va escapar-se”, de la mà de la mateixa editora, agafant un taxi fins a San Pedro Tlaquepaque, propera a Guadalajara, per escoltar música mariachi.

Emoció a dojo. Cercas i Padura explicaven l’“arquitectura” de les novel·les de Vargas Llosa, mentre que les dues editores entraven en la relació amb l’escriptor, amb moments molt emotius.

Pilar Reyes ha estat durant 30 anys editora de l’autor de La guerra del fi del món. Quan estava a punt de sortir d’impremta El somni del celta, el 2010, Vargas Llosa va rebre el Premi Nobel. Després de ser impossible la comunicació al llarg del dia, l’escriptor va trucar a Reyes a última hora de la nit: “Pilar, ens hem guanyat el Nobel”, va assegurar, fent partícip l’editora del gran èxit literari. En aquell moment, a Pilar Reyes se li van humitejar els ulls, i a gran part del públic.

La dimensió pública

Però aquest enorme escriptor, que abans dels 35 anys ja havia ofert al món “diverses obres mestres i que en aquell moment s’hauria pogut dedicar a cantar els valsos peruans que tant li agradaven”, va adquirir amb el temps una dimensió política, per la qual va rebre moltes crítiques, al Perú, --on va ser candidat a la presidència del govern—i també a Espanya.

“Va ser un home d’una integritat de pedra picada. Es va equivocar, és clar, com tots, però els seus errors sempre van ser en contra seva. I va saber canviar d’opinió i admetre errors, cosa que gairebé ningú fa”, va clamar Cercas.

Per a l’escriptor espanyol la qüestió rau en què aquesta dimensió política “va ser massa gran, va ocupar molt d’espai, sobretot els darrers anys”. Però Cercas no critica el rol d’home públic. “Un escriptor és un ciutadà més, i com a tal, amb drets i obligacions, pot i ha de participar de la vida pública”.

Reyes va relatar que es va sentir commocionada quan Vargas Llosa li va comunicar que la seva darrera obra seria Li dedico el meu silenci. Però que es va sentir més alleujada quan, parlant amb ell, l’escriptor li va arribar a assegurar que estava treballant en un assaig sobre Sartre, un autor que sempre li va interessar moltíssim i de qui va escriure de manera abundant. Però això ja no seria possible. I l’autor de Pantaleó i les visitadores va morir, deixant aquest darrer llibre inspirat, en part, en la cantant Cecilia Barraza.

L’editora d’Alfaguara, --directora editorial a Penguin Random House—va explicar que Vargas Llosa, amb tota seguretat, va ser qui “millor va aprofitar la pandèmia de la Covid”. I és que es va dedicar a llegir tota l’obra de Pérez Galdós per intentar valorar si podia comparar-se als grans escriptors de tots els temps.

La polèmica havia saltat abans, entre Cercas i Antonio Muñoz Molina. Cercas considerava que Pérez Galdós havia estat un gran escriptor, però no a l’alçada dels més grans. Per a Muñoz Molina el pretendre ser “modern” no podia suposar un menyspreu a l’obra de l’escriptor dels Episodis nacionals.

Vargas Llosa s’ho va prendre molt seriosament i va acabar assenyalant que Galdós era un bon escriptor, però que no havia llegit Flaubert, una de les seves grans referències, un mestre i exemple literari. “Em va donar la raó, ho he de dir”, va assenyalar Cercas.

I, què va passar en un sopar secret a l’Elisi?

El president Macron va convidar Vargas Llosa, després de l’ingrés del novel·lista a l’Acadèmia Francesa, el 2023. A la vetllada hi va haver altres convidats, com el rei emèrit Joan Carles I, i... Javier Cercas. “Sí, sí, hi vaig ser”, va contestar Cercas, després de la invitació a parlar-ne per part de Xavier Ayén. No hi va haver gaires més comentaris. “No puc dir gaire cosa, vam estar unes tres hores o una mica més i es va parlar de tot, de política, d’Història, de literatura...”, va assenyalar l’autor d’Anatomia d’un instant.

Aplaudiments, admiració, emoció i el missatge de Javier Cercas: “Els escriptors som perillosos. Vargas Llosa ho era. Creieu-me”.