Quan Jorge Herralde, l’editor d’Anagrama, va acusar Rosa Regàs de deure-li "moltíssims diners"

Javier Marías, “el narrador més interessant de la meva generació”. Era l’opinió de l’escriptor, editor i traductor Enrique Murillo, en la seva etapa com a mà dreta de l’editor Jorge Herralde a Anagrama. Murillo es va atrevir a suggerir-li el nom de Marías per publicar les seves obres.

“És amic de Juan Benet”, va contestar Herralde. Murillo va afirmar que, de fet, a Benet també se l’havia de tenir en compte com a autor d’Anagrama.

“Però Benet és el nòvio de Rosa Regàs”. Vaja. Murillo ja va percebre que la cosa es posava lletja. I el gran editor a Espanya de la nova narrativa espanyola –en part amb l’esforç personal de Murillo—va afegir:

“Rosa Regàs em deu moltíssims diners. Ens va arruïnar. A mi i a tots els socis d’Enlace”.

És cert? Les cites corresponen al llibre de Murillo, Personaje secundario, una obra que ha sacsejat tot el món editorial, amb un repàs exhaustiu sobre la indústria del llibre i sobre com i què s’ha editat a Espanya en els últims quaranta anys.

El responsable o el gran artífex d’Enlace, --una de les grans distribuïdores de llibres, que havia impulsat a finals dels seixanta i principis dels setanta l’escriptor i editor Carlos Barral quan va ser acomiadat de Seix Barral—va ser Ramón López (Barcelona, 1936), que treballava a Labor, la principal editorial propietària de l’empresa de distribució.

López assenyala en aquesta entrevista amb Letra Global –ja retirat i en plena forma als seus 89 anys, resident al barri d’Horta de Barcelona, on passa hores a l’Ateneu Hortenc, al costat de la plaça Ibiza— que aquell comentari d’Herralde era fals. Regàs no li devia res a Herralde. Qui va pagar les conseqüències d’una mala gestió d’alguns editors, com Regàs, va ser la pròpia distribuïdora.

“Rosa Regàs –propietària de La Gaia Ciència, una de les editorials clientes d’Enlace-- va crear una col·lecció que tots recordem amb una vocació didàctica, amb títols com què és el comunisme, què és el socialisme, que copiava de l’editorial francesa Que sais je? Eren uns llibres que es venien setmanalment i es va fer un gran llançament i els primers títols es venien bé, quan els autors eren Felipe González o Carrillo, per exemple. Però això va anar disminuint, i ella mantenia la mateixa tirada i des d’Enlace jo li deia ‘Rosa, que això no es ven, que enviem 10.000 i ens tornen 8.000 exemplars’”, assegura somrient Ramón López, que recorda totes les dades.

Enlace es va guanyar un nom important a tot Espanya. L’impulsora i la que la va finançar de manera més notòria sempre va ser Labor, l’editorial on treballava López. El 1969, Enlace va començar a distribuir no només Barral Editors, sinó també Anagrama, Cuadernos para el Diálogo, Edicions 62 –més Península en castellà—Estela (que després s’anomenaria Laia), Fontanella, Lumen i Tusquets, a més de Labor.

I, a partir de 1971, s’hi va sumar La Gaya Ciencia, propietat de Rosa Regàs. Tots aquests segells, a més, van crear conjuntament Edicions de Butxaca, on es publicaven les edicions barates de format petit i preu més baix.

Eren, totes elles, editorials combatives, antifranquistes, que publicaven el millor del moment i que solien tenir problemes amb el règim. Eren l’avantguarda del món editorial a Espanya.

Ramón López era el número dos d’Enlace, que dirigia el gerent Rafael Soriano. El 1978 la convicció era que la distribuïdora s’enfonsava, entre acusacions de Rosa Regàs que l’havien enganyat sobre les vendes reals.

I ja només amb Labor i Edicions 62 com a responsables de l’accionariat d’Enlace, els seus responsables, Francisco Gracia i Romà Cuyàs respectivament, van decidir acomiadar Soriano i oferir el lloc a Ramón López.

A López li van dir que estaria “a prova”, i en aquesta situació s’hi va passar “vint anys, fins que es va retirar el 1997. En aquest lapse, i amb molts canvis, Enlace es va convertir en una de les millors distribuïdores que “va acompanyar i va fomentar els èxits dels seus clients durant els gloriosos vuitanta i noranta”, els anys de l’anomenada “taca groga”.

Per què? “Vaig posar condicions i, de fet, calia canviar la política de dalt a baix. El que havia passat fins llavors és que les editorials havien utilitzat la distribuïdora com un banc”, assenyala López.

El que estava clar és que només Labor i Edicions 62 havien posat diners a Enlace. Regàs no va robar diners a Herralde. “Ni un cèntim”, corrobora Enrique Murillo al seu llibre.

“El problema el va tenir Enlace. Els editors no es van veure perjudicats, cap, ni Anagrama ni ningú. Van continuar cobrant exactament igual amb les mateixes dificultats que tenien, perquè això no va canviar d’avui per demà”, diu ara López.

Ramón López va canviar coses. Enlace s’havia sotmès a les exigències dels seus clients. Així, en lloc del descompte habitual del 55% sobre el PVP, Enlace es va veure forçada per les editorials a les quals servia a treballar amb el 50%. I, en lloc de pagar les vendes a cent vint dies, els editors exigien a Enlace el pagament a noranta dies. Això tenia conseqüències bancàries negatives per a la distribuïdora i molts avantatges per als editors, que cobraven abans que la distribuïdora cobrés dels llibreters. El món a l’inrevés.

Una altra de les pràctiques, que Ramón López explica, és que els editors solien girar lletres de canvi (‘lletres de favor’, o ‘lletres buides’) que, segons una tradició que s’aplicava també en altres àmbits econòmics, els permetia ampliar de manera fraudulenta la seva capacitat creditícia.

“La qüestió era que Rafael Soriano no era una persona a qui li agradés enfrontar-se a un problema. Al contrari, defugia els problemes”, assenyala López sobre qui havia estat el seu cap a Enlace.

Ell va posar condicions: “Jo vaig proposar als accionistes que si acceptaven que els editors paguessin el 55% de descompte i en comptes de cobrar a 90 dies ho fessin a 120 dies i a 150 dies, jo em veia capaç de tirar endavant perquè Enlace era una comercial que funcionava i molt bé a tot Espanya”.

El comercial, que havia entrat a Labor el 1972 de manera accidental, a través d’un amic, després de deixar un laboratori químic on havia arribat al més alt com a cap de vendes, tenia algunes idees. I una d’elles va resultar un èxit total.

Ramón López insisteix en tota l’entrevista amb Letra Global que la relació entre una distribuïdora amb els editors i amb els llibreters ha de ser personal. Assegura que aquesta relació és la que s’ha perdut i que establir-la o estrènyer-la va ser en gran mesura el secret del seu èxit a Enlace.

“Vaig arribar a fer acords amb llibreries amb les quals teníem bona relació. El que passava llavors és que els llibreters, al cap de deu dies, quan veien que els arribava la factura, els tornaven. Llavors nosaltres vam decidir deixar llibres, per exemple 25 d’un mateix títol, durant tres mesos, sense cobrar-los. Després d’aquest termini, facturàvem els que realment s’havien venut. L’editor estava content, perquè veia a les llibreries piles i piles dels seus llibres i no sabia l’esforç que feia Enlace no cobrant fins que els havia facturat. I recordo el senyor José Manuel Lara (Planeta) que deia que als seus comerciants els comunicava sempre el mateix: ‘Collons, vaig a una llibreria i només veig aquesta invasió groga, la febre groga’, en al·lusió als llibres de color groc que han identificat Anagrama”.

I torna la figura d’Herralde. “És clar, eren els llibres de Panorama de Narrativa, d’Herralde, que podia tenir molts defectes, però tenia una virtut, i és que anava i es passejava per les llibreries, parlava amb els llibreters, preguntava pels seus llibres, i això obligava a tothom, als venedors, a estar atents. Si no, et trucava i et deia on volia que estiguessin els seus llibres”.

López es vanagloria, malgrat la precarietat del sector, i que molts representants d’Enlace es passaven mesos sense cobrar, que els llibres estaven a totes les llibreries d’Espanya, principalment aquesta ‘febre groga’, que eren els d’Anagrama, que editava tot el més modern en narrativa espanyola i traduïda, especialment de l’anglès, una tasca en què sobresortia Enrique Murillo.

Ramón López sap què va passar amb Javier Marías, que va publicar amb Anagrama, sí, però que va acabar enfadat i va donar un cop de porta a Jorge Herralde. L’assumpte l’explica Enrique Murillo al seu llibre. Creia que no li pagaven el que realment venia. I que les editorials arribaven a tenir dues columnes a la seva comptabilitat i no pagaven als autors pels llibres realment venuts.

“Javier Marías em va trucar a Enlace alguna vegada, però jo li responia sempre el mateix: ‘Mira això és un problema que has de resoldre tu mateix amb l’editor. Qui t’ho ha contractat? L’editor, així que jo no estic autoritzat a dir-te si hi ha hagut o no algun error. I ens quedàvem sempre al marge”.

Però què passava, quines pràctiques es duien a terme? “Podia passar que una mateixa edició es repetís sense fer constar que era una reedició o una nova edició. Llavors, l’autor no cobrava per aquella nova edició. I es podien fer bastantes reedicions. És un problema a totes les editorials en aquell moment. També que no es declaraven tots els exemplars. Però era una manera per la qual algunes editorials podien sobreviure. Perquè no era fàcil ni editar llibres ni editar segons quins llibres. Recordo que l’editorial Fontanella només tenia un best seller, la guia jurídica”.

El veterà comercial somriu. El seu cap recorda noms, anècdotes, i llibres i llibres. Creu que tot ha canviat en excés, i que la seva tasca ara seria molt més complicada, perquè tot "funciona a través de l’ordinador". Hi ha peticions de llibres i devolucions. Tot es fa de manera electrònica. La relació personal "s’ha perdut", al seu parer. 

El món editorial avui és ja un altre molt diferent del que va conèixer. Pràctiques anteriors ja no es realitzen, des que l’agent literària, Carmen Balcells, va aconseguir sucosos avanços per als autors, conscient que no solia casar el cobrament amb el que realment venien els escriptors. 

López es mostra orgullós. Fa anys que ja està jubilat. Però pot presumir que amb ell al capdavant, la distribuïdora Enlace va ser una màquina que va fer guanyar diners a tots els que estaven a la indústria del llibre. Mai per tirar coets, però sí per funcionar amb una certa tranquil·litat. 

Nascut a Horta, Ramón va treballar a la tintoreria familiar, fins que la seva mare el va convèncer que allò no tindria gaire futur. Va buscar feina, la va aconseguir com a comercial en un laboratori químic que fabricava retoladors i adhesius i ho va brodar. Tant que en molt poc temps arribaria a ser el director de vendes a tot Espanya. 

Però va marxar per entrar a l’editorial Labor. I allà va seguir, amb l’encàrrec de reflotar Enlace. 

I sí, "Rosa Regàs no li devia diners a Herralde". Una altra cosa va ser que Regàs no va saber gestionar la seva editorial, La Gaia Ciència.