Juan Francisco Ferré: "L'home ja ha complert el seu paper i està en liquidació"

“La Transició va ser construïda per grans intel·lectuals, per grans professors, per grans filòsofs, però la democràcia s'ha assentat sobre aquesta mediocritat fonamental que ocupen les institucions”, sosté Juan Francisco Ferré. A Totes les filles de la casa del meu pare (Anagrama) mira enrere, a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta per explicar-nos aquell període de ruptura i recerca de llibertat des de la mirada d'una adolescent. La protagonista, que viu en una urbanització burgesa, busca satisfer els seus desitjos a través del sexe i sacsejar-se els cossos socials per construir la seva pròpia llibertat. “Volia explicar la Transició des d'una perspectiva diferent, nova, inèdita”, prossegueix Ferré, que assenyala que estem vivint “noves formes de servitud i misèria social, moral i política". I afegeix: "Noves formes de dictadura, perquè la presó digital existeix, existeix la presó burocràtica i la tecnocràtica. El nostre món no és tan feliç com alguns pretenen i, curiosament, s'assembla al que era la Xina comunista o la Rússia soviètica”.

A Revolució narrava un futur proper, mentre que a Totes les filles de la casa del meu pare torna la mirada al passat. Quina relació tenen aquestes dues novel·les? Funcionen com a díptic?

La pregunta està ben tirada. Revolució era una novel·la en què apostava per anar a un futur proper per veure de quina manera seria la vida de la gent que havia nascut a finals del segle XX o principis del XXI. Volia veure de quina manera aquesta generació s'enfrontaria a l'edat adulta. Per tant, era una novel·la sobre l'edat adulta. Totes les filles de la casa del meu pare és un viatge en el temps: està escrita des del present, però mirant al passat per, després, tornar al present. És una novel·la que he pogut escriure mirant enrere, d'aquí que la defineixi com una obra sobre el segle XXI, però que mira enrere.

Juan Francisco Ferré JAIMEPHOTO

Torna a un període en què la joventut volia llibertat, experimentar, construir alguna cosa nova.

A mi aquest tipus de jocs literaris amb els temps m'interessen molt, perquè crec que els temps als nostres caps estan més confosos del que creiem. Al fons vivim molts temps alhora i, en aquest sentit, la llibertat és un d'aquells conceptes que des del romanticisme endavant és ineludible a l'hora de definir el que som com a individus. En el cas de les dones aquesta reflexió esdevé especialment rellevant a partir del segle XX, si bé la idea sobre la llibertat comença abans. Podríem dir que és a partir del XVIII i, sobretot, al XIX quan l'home conquereix la seva llibertat davant els dogmes i les creences establertes pel poder. En aquesta novel·la vaig voler portar la idea de llibertat a un terreny gens romàntic; no m'interessava l'estrictament realista. El que volia era explorar el concepte de llibertat a través del que es viu. Volia demostrar què significa ser lliure; millor dit, intentar ser lliure i escapar de les determinacions que ens assetgen des que naixem fins que morim per fer el que ens vingui de gust, el que desitgem, el que ens demana el cos. A la novel·la el desig és molt important.

El fet d'escollir una dona com a protagonista li permetia explorar més el desig de llibertat ja que, secularment, les dones han tingut més cossos?

Crec que en l'elecció d'una protagonista femenina ha jugat un paper clau la mirada des del present, el fet que escrivís la novel·la avui i reflexionés sobre el passat. Potser, si hagués escrit aquest llibre als mateixos anys en què es desenvolupa no hauria estat capaç de comprendre certs matisos. També és cert que a partir del segle XIX les novel·les més interessants han tingut les dones com a protagonistes, encara que escrites per homes. El que sí diria és que aquesta novel·la és un homenatge d'un sexe en decadència, un sexe decrèpit, com és el meu, a un altre, el femení, que ha demostrat que tindrà més futur i sabrà instal·lar-se millor en la història del que ho hem fet els homes. Crec que l'home ha complert el seu paper i que ja està en liquidació. Em sembla absolutament vàlida aquesta afirmació que diu que el futur és dona o que el futur és de les dones.

'Revolució' ANAGRAMA

Vostè considera que tota lectura, fins i tot del passat, és una lectura feta des del present.

Per mi el passat només té interès en la mesura que ens ensenya alguna cosa sobre el present. Jo volia escriure una novel·la ambientada en una època tan turbulenta, caòtica, llibertina i llibertària com els anys setanta i vuitanta, però volia fer-ho des d'una mirada que fos estrictament contemporània: no volia fer una antigalla ni una obra que mirés amb nostàlgia al passat, que pretengués d'alguna manera presentar-lo com una cosa significativa que s'ha perdut. A mi em sembla que les lliçons que s'extreuen del passat sempre s'han d'aplicar en present d'indicatiu o al present subjuntiu, que també és un present important, sobretot en el terreny del desig. Diria que una novel·la com aquesta hauria estat impossible sense aquesta sensibilitat contemporània envers tot el que significa la fluïdesa, sense tenir present la redefinició que avui s'està produint entorn de la sexualitat o la identitat. Totes les filles de la casa del meu pare és una novel·la que he escrit com a home però que he gaudit com a dona. I això és molt més important del que sembla.

La bisexualitat és viscuda per la protagonista com una cosa natural, instintiva, sense teoritzacions ni reivindicacions ideològiques.

Una de les intencions que tenia a l'hora d'escriure era mostrar el desig des del que es viu, l'existencial i el vitalista. Separant-lo de la ideologia o del que tu anomenes, adequadament, la teoria, que no deixa de ser també ideologia en el sentit que la pensem com una categoria racional a través de la qual se'ns imposen conductes o comportaments que no ens porten ni a la felicitat. Se'ns imposa un programa al qual hem de respondre i poc més. Jo volia escriure una novel·la empírica, ja que em considero molt pasolinià: m'interessa tot allò que es viu a través del cos, els sentits, sense negar que, evidentment, el cervell també participa de l'experiència. Tanmateix, no puc pensar en cap vida concebuda en termes ideològics. Em sembla que una de les grans aberracions del nostre temps és la d'imposar com a única forma de relació amb la realitat, com a única forma d'interacció amb altres, la qüestió ideològica.

L'escriptor Juan Francisco Ferré JAIMEPHOTO

El cos és un espai on les experiències es fixen.

El cos és el nostre únic camp d'experimentació. Si ho pensem bé, trobem, com deia Octavio Paz, una ració de paradís quan deixem que el nostre cos es relacioni amb altres que també busquen aquesta ració de paradís. I aquests paradisos no els construeix ni la ideologia ni els programes teòrics; els construeixen els cossos: la sensualitat, la sexualitat, l'amor, la passió, l'atracció…. M'interessa reivindicar aquest aspecte corporal i físic que ens defineix com a éssers humans en un moment en què ens enfrontem a un futur en què –crec– deixarem de ser humans en sentit literal. Probablement ens convertirem en alguna cosa posthumana, amb màquines o programes que ens dictin quins han de ser els nostres desitjos. Pensa en el que ja està passant amb aquests adolescents que s'enamoren d'imatges en 3D, de noies totalment inventades que mai no han tingut una existència real i que, per descomptat, no saben què és suar, ni tenir una regla i, menys encara, viure un orgasme. Això em sembla terrible, però com a novel·lista un no ha d'estar en contra de res. Ha d'explorar, des de l'ambigüitat, la pluralitat i les possibilitats de la vida. Però estem en una època limítrof, terminal com diria Milan Kundera, en la qual ens podem enfrontar definitivament al que som com a éssers humans perquè ens enfrontem a un horitzó que ens superarà i ens convertirà en carcasses velles.

A Revolució ja apareixia aquesta idea de la sexualitat mediada a través de la pantalla.

Sí. A Revolució pretenia abordar l'humà en el seu límit enfrontant-lo a una intel·ligència artificial que, al seu torn, no veu amb sentit la seva pròpia existència. En aquella novel·la apareix una supercomputadora que no entén gaire bé quin paper podia jugar en un món com el dels humans. És una novel·la sobre els límits i l'horitzó posthumà i tecnològic. Tanmateix, en aquest darrer llibre –donat el temps en què es desenvolupa– no hi ha mòbils, ordinadors ni intel·ligència artificial. Em semblava un paradís que, de sobte, els personatges haguessin de relacionar-se per telèfon en el sentit més convencional de la paraula, com ho hem fet els qui ja tenim una certa edat, sense dependre d'una tecnologia que ha acabat apoderant-se de la nostra vida.

Totes les filles de la casa del meu pare ANAGRAMA

Els personatges es relacionen dins d'una urbanització tancada que funciona com un microcosmos.

És una urbanització real en la qual vaig viure. Cases tancades sobre si mateixes on viuen famílies i que retratava molt bé el que va ser la burgesia de la Transició, una burgesia perifèrica, ja que no era la de Madrid, però amb trets semblants. Era una classe formada a l'ombra del franquisme i que tenia uns valors tradicionals però que, alhora, intentava obrir-se a altres aires més moderns, més contemporanis. Per exemple, tenien Califòrnia i França com a referències.

La seva novel·la m'ha fet pensar en Teorema, la pel·lícula de Pasolini sobre la crisi dels valors burgesos als anys setanta.

Teorema no només és una grandíssima pel·lícula. És un referent de la novel·la, on apareix un personatge –Carlos, el pintor– que és una mena de figura totèmica que altera l'ecosistema en què s'insereix, suscitant els desitjos homosexuals i heterosexuals. Ell actua com un fetitxe i el seu referent és a Teorema, en el sentit que és aquest tipus de personatge que extreu dels altres alguna cosa que no estava prevista. M'ha divertit molt escriure'l perquè crec que tot el que altera les condicions de normalitat i convencionalitat és el que dóna vida a una novel·la.

Juan Francisco Ferré JAIMEPHOTO

Com a Teorema, indaga en la doble moral burgesa, aquesta oposició entre el que es mostra i el que es practica en privat.

El privat i el públic continuen funcionant com una dimensió problemàtica per a molts individus. Vivim en una societat on aparentment tot és transparent, encara que no és veritat, ja que hi ha foscor dins de tanta transparència. Vivim en la ideologia de la transparència, però l'experiència empírica no ho és. Pel que fa a la doble moral recorda la frase: vicios privats, virtuts públiques.  A mi em sembla una de les idees més perilloses que s'han formulat mai, però descriu el que som com a espècie i individus. No sóc ni pessimista ni optimista, però crec que no tenim solució i que en el futur ens posarem en mans de màquines que haurem creat per resoldre el nostre caos. Tanmateix, crec que qualsevol que pretengui canviar-nos i crear una societat utòpica en la qual tots puguem assolir la felicitat i la satisfacció és un frau.

La crítica ha subratllat en moltes ocasions l'element eròtic de la seva narrativa. Hi ha poc erotisme a la literatura espanyola contemporània?

Hi ha poc erotisme a la narrativa espanyola i poc coneixement de l'erotisme. Els escriptors, més que les escriptores, s'han cohibit a l'hora d'escriure sobre sexe, potser pel fet de no mirar la sexualitat de la dona des de la perspectiva masculina. Per mi ha estat divertit adoptar el punt de vista d'una dona. Evidentment, es tracta de reinventar el desig: no d'escriure sobre el desig, sinó d'inventar-lo en termes novel·lístics. No oblidem que es tracta d'una novel·la: no és un testimoni ni una autobiografia. Sóc crític amb aquesta mena de moda de l'autobiogràfic, de la sinceritat i de l'honestedat. Sóc de l'escola de Nabokov: el que m'interessa és la invenció i  la fabulació. Qui llegint Lolita es perd en els aspectes biogràfics o referencials fa una mala lectura. A mi m'interessen els novel·listes com Borges o Pynchon, que no es priven d'inventar contínuament la realitat a la qual s'enfronten. Ja pot venir qualsevol i dir-me que estic falsejant la realitat, però és que la literatura, que jo sàpiga, ha estat sempre, des dels mites bíblics i l'Odissea, fabulació. No entenc per què l'escriptor ha d'aferrar-se a la realitat, que, d'altra banda, em sembla força mediocre.

'Karnaval' ANAGRAMA

A diferència del que passa a Lolita, a la seva novel·la és una dona qui pren la paraula. En aquest sentit està molt més a prop de la Molly Bloom de Joyce.

És cert. Els personatges que m'han inspirat són els mateixos que a mi em van descobrir com tenir relacions amb dones en la meva joventut. Per mi va ser clau llegir el monòleg final de Molly Bloom parlant tan desvergonyida i desvergonyidament del que li agrada, del que desitja; va ser també clau llegir L'amant de Lady Chatterley de D.H. Lawrence o A la recerca del temps perdut i descobrir Albertine, un personatge d'una ambigüitat extraordinària, al qual també reivindico. Si jo no hagués llegit aquests autors mai hauria pogut concebre la possibilitat d'apropiar-me d'una veu femenina per explicar com veig jo les dones, sent una cosa oposada o, aparentment oposada al que elles són. I dic aparentment perquè crec que, al fons, dins de tota dona hi ha un home i dins de tot home hi ha una dona. Hauríem d'aprendre a parlar del masculí i femení com dues dimensions que estan inscrites a la nostra psique. Jo no em considero tan home com alguns creuen i, potser, en certs moments, em puc considerar dona.

Vostè diu que entén la literatura com una eina contestatària.

Quan dic això em refereixo que la literatura ha de ser aquest espai en què puc prendre'm totes les llibertats que se suposa que he de tenir com a ciutadà. En cap moment, en escriure aquest llibre, he sentit que havia de respectar un tabú, ni cohibir-me a l'hora de portar al límit determinades situacions. He tingut la immensa fortuna que l'editorial tampoc m'ha posat límits. Precisament el que defenso a la novel·la és la idea d'exercir la llibertat de manera absoluta, amb el cos i amb la ment, però també amb l'escriptura. I això és una cosa a la qual no estem acostumats; acceptem que la literatura sigui anodina, convencional, previsible, que no pertorbi ni alteri, que no ens digui gran cosa. Es llegeixen novel·les i es destaca si enganxen o no, si expliquen una bona història o no, però la literatura és pertorbació, trastorn, alteració. Una bona novel·la et canvia i et porta per un terreny determinat. Si la novel·la no et canvia la vida no val la pena ni llegir-la ni escriure-la.

La narrativa està massa adoctrinada pel mercat?

Alguns ingenus m'han retret que jo tinc el mercat com a enemic, però no és així. El que passa és que el mercat beneeix el producte més mediocre. A mi m'agrada el futbol i veig que, quan un equip juga malament i perd, se'l critica. Tanmateix, en literatura això no passa: estem acostumats a veure escriptors sense cap talent sent aplaudits i celebrats per una massa d'ignorants, gent que realment no té cap coneixement del que és la literatura i que l'únic que espera és veure recolzats en els llibres els seus llocs comuns, tòpics i idees.  I no em refereixo només al premi Planeta, sinó a un sistema narratiu assentat. Jo, tanmateix, treballo amb altres plantejaments, intentant trencar els estereotips i d'irrompre en la representació per demostrar que hi ha altres coses que es poden mostrar. Alguns diuen amb malícia que el temps per transgredir i per provocar ha mort i que ara cal fer una literatura que arribi a tothom com a gest democràtic. Considerem democràtic que la gent llegeixi escombraries? Intentar que la gent llegeixi literatura de qualitat no és democràtic? Aquesta és la gran perversió en què vivim.