El poeta a manera de trencalòs

En totes les arts m'interessen les poètiques llibèrrimes, que desborden llits, que traspassin límits o directament els desconeixen, subverteixen l'ordre preestablert, resignifiquen allò que toquen i es mantenen en construcció contínua. Tal és el cas, singularíssim, de l'obra de Francisco Ferrer Lerín. Un poeta que es banya en les aigües del desacord / en la sang de les cites a deshora / en la bibliòfilia desfermada / i en el detall aspre. Com diu a “Definició de Poema”, de Grafo Pez. Anomenat per alguns l'insurrecte, el subversiu, el d'imaginació auditiva, l'escrutador del real, l'irreductible, el de condició radical.

El poeta a manera de trencalòs és inconfusible i poc comú, imponent i de vol estilitzat. Com sabeu el trencalòs s'alimenta de restes òssies. Per la forma de la seva boca i la quantitat d'àcid que és capaç de produir el seu estómac, es podria dir que està fet per a això. La seva tècnica culinària consisteix a llançar les seves preses des de l'aire contra les roques, tantes vegades com sigui necessari, per trencar en trossos més petits els ossos i així poder menjar-los. I jo em pregunto Què és el que llança el poeta a manera de trencalòs als seus trencadors? Serà la llengua? O la llengua és el que hi ha dins del que es trenca? El poema “Trencalòs”, del seu llibre Fámulo, no ens donarà la resposta. Tampoc és cosa del poema respondre'ns, ja ens dóna l'esgarrifança, el plaer, tantes altres coses.

Portada del llibre de Francisco Ferrer Lerín

El Trencalòs és una criatura real que sembla imaginària. Com a vegades li passa al poeta, deformat per la seva llegenda. El poeta com a au necròfaga. La pàgina com a cingle? Pot ser, però, continuar per aquí em fa preguntar-me què faig deixant-me portar per una al·legoria quan crec que en la poesia de Ferrer Lerín el que hi ha és una literalitat absoluta. Encara que una literalitat traslladada, transposada.

Els seus poemes no s'aixequen sobre un pla sinó sobre una superposició de plans. No només per l'ús de tècniques paleogràfiques sinó per la seva utilització de lèxic i modes sintàctics de molt diverses disciplines, tipologies documentals i èpoques. Per la varietat formal entre poemes d'un mateix llibre, la diversitat de veus, personatges i escenaris, l'ús de material oníric i aquest humor tan característic que pot canviar la direcció del poema en qualsevol moment, genera una realitat desubicadora, desestabilitzadora i fascinant. Crea una realitat altra, que és única i només succeeix al poema.

Lloc imprecís

Aquesta escriptura d'escriptures em fa pensar en palimpsests, però no només en els literaris o en els arqueològics o en els arquitectònics, sinó en la idea de Thomas de Quincey del cervell humà com a palimpsest immens i natural en què idees, imatges, sentiments, van sedimentant en capes. La idea de la memòria com a palimpsest, em sembla d'alguna manera evidenciada pels poemes de Ferrer Lerín. I en aquest paradigma, quin major palimpsest que l'ADN. Uns éssers vius escrits sobre d'altres. El poeta i el trencalòs.

És clar que aquesta cadena d'associacions podria portar-se fins a l'infinit, és a dir, fins a un lloc imprecís en la seva llunyania i vaguetat. I no va per aquí la poesia de Ferrer Lerín. Encara que sí va per l'acepció d'infinit com a sinònim d'inesgotable, il·limitat, de valor més gran que qualsevol quantitat assignable. En aquest sentit sí, la seva poesia és infinita. És un lloc que no s'acaba. Aquest lloc estrany i familiar alhora, del qual no vull marxar.

Text llegit a l'homenatge a Francisco Ferrer Lerín celebrat a la Universitat de Barcelona amb motiu de la publicació de la seva Poesia reunida, que en edició d'Aurelio Major, va publicar l'editorial Tusquets.