Enric Murillo i les bambolines del teatre editorial

Rubén Darío va escriure fa poc més d'un segle, en un poema de Cantos de vida y esperanza (1905), que en literatura ser sincer equival a ser potent. Existeixen no obstant això tantes formes possibles de sinceritat com variants de la literatura. Es pot ser sincera inventant –en això consisteix l'art de la ficció–, deixant caure una mitjana veritat –inexacta i terrible– o mitjançant una intel·ligent successió (encadenada) de suggeriments. També simulant una eloqüent i falsa objectivitat o alterant –en funció de les simpaties i les antipaties personals– el context exacte de les coses. 

Enrique Murillo (1944), periodista i editor barceloní, ha triat fer-ho en les seves saboroses memòries –Personaje secundario (Trama Editorial)– de forma rotunda i podríem dir que intel·ligentment necessària. Explícita i, al mateix temps, humil. Per això el seu estupend llibre –538 pàgines plenes de vivències, secrets, proeses i fracassos– quedarà com un dels més valents que s'han publicat en els últims anys, a més de perdurar en el temps com un útil vademècum per distingir –per dir-ho al mode de Machado (Antonio)– les veus dels ecos de la indústria del llibre, que encara, fins i tot immersos totalment en el desconcertant present digital,  és la gran clau de volta de la cultura en espanyol. 

Murillo és un personatge essencial per entendre la història del sector a Espanya des de finals dels anys seixanta. Ha estat en tot arreu i coneix gairebé tots els protagonistes. Així que si aquestes memòries han provocat –sobretot entre els concernits– estupefacció i certa vergonya no és tant pel que el periodista i editor barceloní explica en elles (que és bàsicament la seva vida i la seva experiència a l'altra banda de l'espill) sinó perquè el seu llibre trenc des del principi el pacte (tàcit) de silenci, entre autodefensiu i vergonyós, que és tan característic d'aquests cercles reduïts, però també molt influents, que decideixen, no sempre degut a criteris literaris, ni tampoc per raons econòmiques, el que es publica (o no) a Espanya i també en bona part d'Hispanoamèrica. 

Ningú ha parlat d'aquest arcan més clar que Murillo, que documenta i recull testimonis –propis, però també aliens– des dels bastidors del teatre editorial. El llibre és magnífic, encara que molts, per descomptat, diran que no s'ajusta als fets (tal com ells els recorden) i que, en determinats passatges, mostra la voluntat d'ajustar comptes pendents. En el primer no entrarem –cadascú compta la fira en funció de com li ha anat en ella i les memòries han de, sobretot, recollir la perspectiva d'aquell que les escriu– i pel que fa al segon ens sembla un fet no només natural sinó admirable. O és que les editorials i els seus propietaris (ja siguin accionistes, famílies o majoratzos posmoderns) no escriuen també, al seu gust i amb molts més recursos i vanitat que Murillo, la versió oficial de les seves gestes alhora que dissimulen els seus pecats? “Propaganda, all is phony”, va escriure Dylan.

Des que Jorge Herralde, el fundador i fins al 2015 propietari unipersonal d'Anagrama, venuda aquest any al grup Feltrinelli, fes seva una frase de l'editor francès Christian Bourgois –“la meva autobiografia és el meu catàleg”– la idea que qualsevol editor és tan creador –o més– que els seus autors ha fet fortuna. Per què? Potser sigui per una frustració d'ordre íntim (administrar un negoci que depèn tant dels mèrits propis com del talent aliè) o per contagi dels imponderables de la societat de l'espectacle, però el cert és que la difícil tasca de fer llibres, que és tan cultural com empresarial, ha viscut una mutació accelerada similar a la de la restauració, on el que importa ja no són els ingredients del menjar. Són les asombroses (o no) habilitats del cuiner. 

Aquest és un dels primers mites que Murillo, que és escriptor a més de traductor, periodista, crític i editor, destrossa sense pietat. Res és més difícil que escriure veritable literatura, per molt que els autors necessitin després comptar amb un bon canal industrial, que és el que creen els veritables editors, per donar a conèixer i rendibilitzar (en general, de forma magra) la seva obra. Baixar la pilota al terra, com fa Murillo en aquest llibre que és història personal, retrat històric, una crònica de llocs –Barcelona, Madrid– i d'un temps (des dels anys del tardefranquisme al present, passant per l'il·lustre parèntesi de la Santa Transició) és un exercici pertinent i necessari. Només des d'una mirada terrestre, que és la que ha triat el periodista i escriptor barceloní per fer memòria, es poden calibrar les asombroses paradoxes del món editorial, on les relacions públiques i les convencions socials –la lògica política del "els amics i els enemics", com va escriure Carl Schmitt– compten tant (o més) que els estrictes mèrits literaris, i la ingratitud i l'afany moral (adjudicar-se la feina aliena) és un hàbit tan freqüent com la vanitat. 

Res de nou i, almenys a Espanya, una costum consentida en totes les indústries, com és el cas de l'edició o el periodisme, on el lliurament i la vocació són tan intenses que acaben cegant sense remei als galeres del vaixell, temorosos fins de trencar les seves pròpies cadenes. Per escàndol dels seus iguals, Murillo s'atreveix a impugnar aquest dogma absolutista en el qual durant tant de temps, encara que no sempre en harmonia, l'interès d'uns ha cohabitat amb la resignació (trista) d'uns altres.

L'editor barceloní aporta dades, testimonis i reflexions que desvetllen una realitat gens idíl·lica. Per descomptat, hi ha qui no surt ben parat d'aquest tràngol, encara que això no implica que Murillo, que intenta ser just sense deixar de dir la seva veritat, pretengui venjar-se de ningú. Senzillament ha preferit, en lloc de contemporitzar, deixar al descobert la tramoya del circ i perpetrar un sa exercici de transparència i autocrítica d'un ofici que ha estat –i és– la seva vida, sense mimetitzar-se ni assumir com a pròpies, com sol succeir, les usuals impostures ambientals. 

Aquestes memòries contenen diferents trames simultànies. En primer lloc està el recorregut vital: els seus azarosos començaments, encerts i calamitats personals, la llunyana història d'un periodista sine nobilitate i d'extracció humil que, gràcies a la mediació d'alguns amics, com Félix de Azúa, o degut a la casualitat, comença a treballar en dos oficis –la edició i el periodisme– on sempre ha regit la diferenciació (classista) entre els patricis i els seus siervos. Dues indústries que, en el fons, són la mateixa i la seva guerra no respon a qüestions artístiques, ni tampoc a l'interès general, sinó al poder, exercit durant molt de temps sota la forma del monopoli, de dominar l'esfera cultural pública i amplificar (o obviar) aquells discursos, obres i idees que permeten –o impedien– articular una determinada hegemonia social. En aquest sentit, Personaje secundario és un llibre polític.

Murillo, un home aparentment d'esquerres per trajectòria i caràcter, fill del seu moment històric, es situa a si mateix entre els paries de l'edició i, des d'aquest lloc, mostra les contradiccions i la hipocresia d'alguns dels mandarins del seu temps, capaços de presumir de tenir un catàleg progressista però negar-se –va ser justament el seu cas– a contractar els seus col·laboradors, als quals sotmetien a un precari laboral perpetu i condemnaven a la dependència econòmica. Dos personatges encarnen, segons la mirada de Murillo, aquest arquetip social. D'una banda, Jorge Herralde, el propietari d'Anagrama, empresa per a la qual l'editor barceloní va estar anys treballant –"en règim feudal"– com fals autònom. D'altra banda, Joaquín Estefanía, exdirector d'El Paíѕ, que va exigir a Murillo, en els mesos previs a la creació de Babelia, el llavors influent suplement cultural del diari, l'obediència deguda d'un empleat, però sense assumir a canvi les obligacions socials empresarials –inclosa la cotització per la jubilació– pròpies d'aquesta condició. 

No és res que no continuï succeint en diaris i en editorials, on cada informe de lectura es paga a una tarifa (misèria) de 20 euros. Herralde no surt gens ben parat del relat de Murillo. L'editor d'Anagrama, sense que el seu excol·laborador ho digui de forma expressa, apareix retratat al llibre com un involuntari deixeble de José Manuel Lara (pare) –al qual li preocupava més la rendibilitat comercial i l' efecte social que suposava publicar a certs autors que la qualitat literària dels seus llibres, tot i sense practicar el sectarisme dels nens benestants de Barcelona que jug