La mort, als 91 anys, de Brigitte Bardot, la famosa actriu francesa, ha estat comentada extensament a la nostra premsa, com si la seva aportació al món hagués estat en algun sentit significativa.
Un proverbi llatí, ja molt en desús, recomanava que De mortuis nihil nisi bonum, és a dir: dels morts no s'ha de dir sinó el bo. Però en aquest cas què de bo es podria dir de la finada?
Només una cosa, i aquesta a més indiscutible: que estava bona. Que excitava els homes amb la seva boca suculenta. Però com que enunciar aquesta plana i sexista veritat hauria estat incórrer en masclisme, hem pogut gaudir especialment dels malabarismes retòrics d'unes quantes dones periodistes intentant trobar en la seva trajectòria fílmica i personal alguna cosa que fos transcendent, o si més no valuosa, i que justifiqués la tinta vessada.
La vulgaritat de Saint-Tropez
S'han tornat boges –i bojos— presentant la famosa actriu rossa (tintada) com una adalil, potser inconscient, de l'alliberament de la dona (“feia el que volia”, “era lliure”, s'ha repetit amb admiració), i fins i tot com a signe de la revolució en els valors i en els nous hàbits de relació entre els gèneres, i en aquest sentit s'ha intentat relacionar-la com a precursora del moviment del maig del 68, especialment, és clar, en els costums sexuals.
L'actriu francesa Brigitte Bardot, en una imatge de la seva etapa com a activista animalista
La veritat és que l'alliberament o la desimboltura en les relacions sexuals no va ser una aportació del maig del 68, ni molt menys de Brigitte Bardot: va ser una conseqüència de la invenció de la píndola anticonceptiva.
La nua veritat és que tots aquests elogis es podrien haver aplicat igualment a Ava Gardner, a Marilyn Monroe o a qualsevol altra actriu sexy. Amb la diferència, si es vol, que la Marilyn tenia una gràcia riallera i brodava el seu paper de rossa ximple de bon cor, i l'Ava tenia aquella ombra de misteri, de pecat. Bardot el que tenia era pits i llavis, xic vestimentari parisenc i una certa vulgaritat de noia que juga al bistrot al milió sacsejant tot el que té i passa pel darrere un xicot amb unes copes de més i li palmeja el cul.
Ben pensat, potser era aquesta vulgaritat la substància del seu atractiu, i de la seva sintonia amb els temps, que es preuen de la seva vulgaritat. Hi ha cosa més vulgar que viure a Saint-Tropez? Sí: viure a Saint-Tropez i lamentar que tan bon punt surts de casa un paparazzo et fa fotos.
Imatge de Brigitte Bardot a la platja
La celebració pòstuma i reivindicació feminista i llibertària de Bardot presentava la dificultat afegida de la seva condició de boja rondinaire: un gran refinament de la figura típica de la velleta esparracada dels gats i les (repulsives) colomes; a diferència d'aquestes velletes una mica pertorbades per la solitud, que solen ser més aviat pobres, portar un abric esfilagarsat i tacat i dutxar-se poc, Bardot, gràcies a la seva “bellesa” (és a dir: el seu sex-appeal), havia amassat una fortuna, amb la qual cosa podia portar els seus desvaris animalistes a la portada del Paris Match, o presentar-se, per exemple, a Bucarest, quan la capital romanesa es proposava acabar amb les nombroses bandes de gossos de carrer que posaven en perill els vianants, i obligar-les a desistir dels seus higiènics propòsits exterminadors.
Objecte sexual
Per augmentar la dificultat de l'elogi feminista, Bardot era, a més, patriota i lluitadorament ultradretana. Les seves periòdiques declaracions xenòfobes resultaven d'allò més desagradables (va ser multada repetidament per incitació a l'odi) i denotaven la mateixa manca de cordialitat humana que ella proclamava a més explicitant la seva preferència pels animals per sobre dels éssers humans, però fins i tot aquestes declaracions inspirades en Diògenes s'han pogut rescatar excusant-les sota el paraigua del concepte de la seva “llibertat” i independència del que diguin els altres, celebrant-les com un defecte menor, un caprici sense importància.
Encarnava la dona com a objecte sexual, i cal dir que és una meravella d'un cert feminisme que pugui reivindicar això i alhora denigrar-ho, segons convingui. És una operació difícil, però es pot fer, com estem veient.