Els monstres de la Hammer

Les pel·lícules de terror de la companyia britànica Hammer Films, convertides actualment en objectes de culte, van contribuir enormement al meu entreteniment infantil i adolescent a les sales de programa doble de l'època. Vistes ara, poden semblar una mica (o molt) de cartró pedra, però als anys 60 del segle passat van ser, per a mi i molts altres, a nivell global, el súmmum del cinema fantàstic.

En el seu moment, si les comparaves amb les bajanades (que també tenen el seu públic, ho sé, començant per Quentin Tarantino) de Paul Naschy, et semblaven molt superiors, encara que només fos perquè comptaven amb actors tan solvents com Christopher Lee o Peter Cushing, capaç aquest d'aportar una dignitat shakespeariana a les línies més indefensables del guió (que solia alterar amb les seves pròpies correccions a bolígraf, sortint-se'n habitualment amb la seva).

Filmin ha penjat recentment l'esplèndid documental de Benjamin Field Hammer: Herois, llegendes i monstres (aparicions de Tim Burton, John Carpenter o John Landis), que va passar pel festival de Sitges en l'edició de 2025 i que és un complet repàs a la vida i miracles de la productora britànica des de la seva fundació el 1934 per un emigrant espanyol anomenat Enrique Carreras (1880 – 1950) i un actor no gaire brillant, Will Hinds, el nom artístic (per dir-ne d'alguna manera) del qual era Will Hammer.

I arriba Warner Brothers

Tot i haver donat nom a la productora, el bon Will no va aportar gran cosa a l'invent des d'un punt de vista conceptual, però d'això se'n va encarregar el seu fill Anthony en les tasques de producció. El fill d'Enrique, James Carreras (1909-1990), i el nét, Michael Carreras (1927 – 1994), van ser els principals factòtums de la casa, encara que es portaven fatal entre ells i les idees renovadores de Michael no sempre gaudien de l'aprovació del seu pare.

La veritat és que la Hammer va ser una productora de poca volada fins a mitjans dels anys 50, quan va procedir a la resurrecció (en rabiós technicolor!) dels monstres de la Universal dels anys 30: Frankenstein, Dràcula, l'Home Llop, la Mòmia... Si les coses no havien anat malament el 1955 amb L'experiment del doctor Quatermass (en anglès, The Xperiment of doctor Quatermass, per insinuar l'extrem de l'experiència cinematogràfica que es proposava al respectable), que no deixava de ser l'adaptació d'un serial radiofònic de la BBC, van millorar notablement el 1956 amb La maledicció de Frankenstein, en què Cushing i Lee interpretaven, respectivament, el doctor i el monstre.

Gràcies a aquesta pel·lícula, el pobre Michael Carreras, acostumat a uns pressupostos de riure, va enrolar en el finançament de les seves bogeries a Warner Brothers, cosa que va alegrar una mica els rodatges, encara que sense exagerar, ja que la virtut de l'estalvi havia estat imposada des d'un bon principi pel senyor Enrique. Amb La maledicció de Frankenstein, la Hammer va trobar una mina d'or de la qual no van parar de sortir ofertes a les quals el públic era incapaç de renunciar.

Com anar a l'oficina

Després de Mary Shelley, li va tocar el torn a Bram Stoker i el seu Dracula, i dos llibres amb la seva exposició, nus i desenllaç es van convertir en sagues cinematogràfiques amb abundants seqüeles (en les peripècies d'aquest vampir que cada cop ressuscitava de maneres més inversemblants es van consagrar com a parella artística Lee i Cushing, en els seus respectius papers del comte libidinós i el purità professor Van Helsing).

L'aire de família no es reduïa en les produccions de la Hammer a l'entranyable (i persistent) presència dels senyors Cushing i Lee, sinó que s'estenia a tot l'equip, del guionista als elèctrics, que era sempre més o menys el mateix. Als anys 50 i 60, treballar per a la Hammer era com anar a l'oficina, però molt més divertit.

Encara que la censura britànica no era com l'espanyola de l'època, també li agradava dir a la gent què havia de fer. En aquest sentit, la Hammer va tenir problemes pels seus (presumptes) excessos amb la violència i el sexe. Cada projecció per a la comissió de censura era una tortura, però el truc del senyor Carreras consistia a fer que li censuressin escenes agosarades, que pensava tallar igualment, per salvar les que s'haurien endut el xàfec si no fos per elles. A més de l'estalvi, a la Hammer també triomfava la picaresca.

Els fans es renoven

I, de fet, l'alleujament de la censura britànica a la dècada dels 70 va acabar sent contraproduent per a la companyia, que va entrar en una fase de sexploitation que va reduir bastant l'encant de les seves propostes, que sempre es van moure més en el terreny de la insinuació que de l'exhibició.

L'època daurada de la Hammer va tenir lloc als anys 50 i 60. Va resistir com va poder la dècada dels 70, però no va arribar en gaire bon estat als 80. Encara existeix, però últimament només dona senyals de vida molt de tant en tant i amb productes impersonals que no aconsegueixen seduir ningú.

Tots els seus principals representants són morts, i els que vam gaudir de les seves millors pel·lícules no trigarem gaire a seguir el seu exemple. Afortunadament, els fans de la Hammer es van renovant i el culte es manté viu. No deu ser el mateix que haver descobert les maldats del comte transsilvà i el metge embogit en cinemes de barri i d'estiueig, però algun avantatge hem de tenir els carcamals, no?