Valor sentimental, una obra mestra sobre la família, l'art i les ferides del temps

Al centre de Valor sentimental de Joachim Trier (que s'estrena als cinemes el 5 de desembre) hi ha una casa. És de fusta pintada de vermell i està en un barri residencial d'Oslo. A l'inici de la pel·lícula, una veu en off narra històries de les generacions que hi han viscut. I, a través de la redacció escolar d'una nena, accedim a les sensacions d'aquesta casa, a la qual “li desagradava més el silenci que els sorolls”. Els sorolls eren les baralles dels pares de l'escolana. El silenci hauria significat estar deshabitada. Aquesta casa, que la família es planteja posar a la venda després de la mort de la mare, està plena d'objectes amb un valor sentimental.

La família està composta per un pare i les seves dues filles. El progenitor ha estat un pare absent, que reapareix per al funeral de la seva exdona. Es diu Gustav Borg (un imperial Stellan Skarsgård, en el que potser sigui el paper de la seva vida) i és un reputat i envellit cineasta, a qui els nous temps tenen en el dic sec des de fa quinze anys. Ara -gràcies a Netflix-, ha sorgit la possibilitat de rodar un últim llargmetratge, que serà el més íntim i personal. Una pel·lícula sobre el suïcidi de la seva mare, després de la guerra, quan ell tenia set anys. Tot i que el veritable tema -com es desvetllarà en un impressionant gir final- en realitat és un altre.

En Gustav vol que la protagonitzi la Nora, la seva filla gran (Renate Reinsve), que és actriu de teatre i ha guanyat popularitat amb una banal sèrie televisiva. Però ella s'hi nega, perquè mai no s'ha avingut amb ell. Va ser ella qui més va patir la ruptura dels seus pares i la desaparició d'en Gustav, que va anteposar la seva carrera i la vida bohèmia a les seves obligacions parentals. Va ser ella qui va protegir la seva germana petita, l'Agnes (Inga Ibsdotter Lileaas), que va viure aquells temps de manera menys traumàtica i manté una relació més cordial amb el seu progenitor.

Després de la negativa de la Nora a interpretar la protagonista del projecte d'en Gustav, aquest es decanta per la Rachel Kemp (Elle Fanning), una jove estrella de Hollywood desitjosa de guanyar pedigrí amb algun projecte ambiciós. La coneix al Festival de Deauville, sempre acompanyada i protegida per una guàrdia pretoriana formada per la seva agent i la seva publicista.

El nucli de la trama és la impossible comunicació entre el pare i la filla gran. Ell, ja una mica amansit per l'edat, segueix exercint de provocador iconoclasta. Es diu a si mateix, l'últim mohicà; proclama que no es pot ser un creador acompanyant cada dia els nens a l'escola, i li regala al seu nét per l'aniversari els dvds d'Irreversible i La pianista, assegurant-li que així aprendrà les veritats de la vida. Que els anys no passen en va queda palès en la commovedora escena en què visita un vell actor a qui ha proposat participar en la seva pel·lícula i, en veure'l cara a cara, s'adona que camina amb dificultat i ha de recular en la seva oferta, adduint una excusa patètica.

La Nora, la infeliç filla gran, manté una relació sense futur amb el seu company de repartiment teatral casat (Anders Danielsen Lie, actor habitual de Trier). Mai no ha tingut sort amb els homes; en un moment donat diu: “No puc seguir sola, vull una llar”. Viu en un permanent desassossec i la primera vegada que apareix en pantalla està a punt de sortir a l'escenari i, en una seqüència memorable, pateix un atac de pànic. Sembla estar en guerra contra tot i tothom, i el seu pare li diu que no es pot viure amb tanta ràbia acumulada. Potser el progenitor absent la coneix millor del que ella es pensa. Entre tots dos, la filla petita, que porta una vida més ordenada i acomodada, està feliçment casada i té un fill. A més, és historiadora i esbrinarà algunes coses que li van passar a l'àvia durant la guerra i potser expliquen, en part, el seu suïcidi.

Amb aquests materials, un cineasta maldestre s'enfangaria fàcilment en excessos melodramàtics o, el que és encara pitjor, en una retòrica de clixés. Però el guió de Trier i el seu fidel col·laborador Eskil Vogt entreteixeix una ben filada teranyina d'emocions entre aquests tres personatges complexos i víctimes de les seves febleses. El resultat està a l'alçada de Txékhov, potser del dramaturg modern que millor va entendre l'ànima humana. I no m'estic posant campanudet ni hiperbòlic, mai gosaria utilitzar el nom de Txékhov en va.

Més enllà de les tortuoses dinàmiques familiars, amb els seus silencis i secrets, Valor sentimental explora també el poder guaridor de la creació artística, o si més no la seva capacitat per explicar el dolor. I aquí té un paper crucial la pel·lícula testamentària que està a punt de rodar en Gustav i que es convertirà en el punt de trobada entre ell i les seves filles. El que no és capaç de verbalitzar davant d'elles, els ho diu a través de la seva obra.

Trier maneja molt bé aquest joc metacinematogràfic (de la mateixa manera que a La gavina de Txékhov n'hi ha un de metateatral), sense arribar mai al distanciament brechtià, però mostrant els vincles especulars entre la realitat i la ficció. Un exemple: després d'una escena tensa, veiem la Nora desfeta, plorant en primer pla; però en passar a pla general descobrim que està actuant en un assaig. Hi ha un altre moment molt enginyós, quan en Gustav està explicant a l'actriu americana l'escena del suïcidi de la seva mare a la casa de fusta vermella, on va succeir i on vol rodar. Per motivar-la, li diu que el tamboret que té davant és al qual es va pujar per suïcidar-se. L'actriu s'aparta horroritzada. Després en Gustav ho comenta amb les seves filles i elles riuen: en realitat és un anodí tamboret comprat a Ikea, sense cap valor emocional. Més endavant, a l'escena final, la pròpia casa -que ja han venut i els nous propietaris han reformat- serà recreada com a decorat en un plató.

Amb només sis llargmetratges a l'esquena, el cineasta noruec ha assolit un nivell de maduresa inaudit. Les seves primeres pel·lícules eren interessants, però no enlluernadores: Reprise, amb la qual va debutar el 2006, estava protagonitzada per dos joves aspirants a escriptors; Oslo, 31 d'agost era una adaptació lliure i actualitzada d'El foc follet de Pierre Drieu La Rochelle; El amor es más fuerte que las bombas, amb un repartiment internacional, explicava la història del vidu d'una reportera de guerra i els seus dos fills, i Thelma, explorava la turmentada repressió sexual d'una jove a través d'un relat d'horror amb ecos de Carrie.

Tanmateix, el 2021 va fer un salt gegantí amb La pitjor persona del món, una tragicomèdia sobre la dificultat de madurar i l'acceptació que sovint ens equivoquem i fins i tot actuem com autèntics idiotes. A estones lluminosa, a estones àcida, a estones desoladora i a estones incòmoda, està protagonitzada per una trentena entestada a comportar-se com una mala persona amb qui l'estima. O simplement com una persona lliure i força inconscient (aquella meravellosa escena de la pseudoseducció en una festa on s'hi cola!). El resultat és un dels personatges femenins més enlluernadors i verídics que ha donat el cinema contemporani. La interpretava Renate Reinsve, que a Valor sentimental és la Nora, una altra dona complicada de carn i ossos. Amb aquesta nova cinta Trier puja un esglaó més en el seu esbalaïdor creixement creatiu, recolzant-se en un equip actoral -Reinsve, Skarsgård, Inga Ibsdotter Lileaas i Elle Fanning- en estat de gràcia.

I com a cirereta, ens regala una banda sonora meravellosa, que inclou Dancing Girl de Terry Callier, The Same Old Scene de Roxy Music, Cannock Chase de Labi Siffre i el gospel Nobody Knows the Trouble I’ve Seen. Què més es pot demanar? A falta d'un mes per tancar l'any, jo ho tinc clar: Valor sentimental és la millor pel·lícula de 2025.