Parlem dels dos pintors espanyols més importants del segle XX, i de dues figures d'extraordinària rellevància mundial. Pablo Ruiz Picasso (1881-1973) i Salvador Dalí (1904-1989).
Les relacions, primer d'amistat, i després de distància insalvable entre tots dos, deguda, sobretot, al compromís de Picasso amb la República espanyola i amb el partit comunista francès i el de Salvador Dalí amb el franquisme, ja han estat assenyalades per nombrosos autors. Però ara Víctor Fernández les ha reunides, establertes i documentades cronològicament amb rigor, i ha disposat tota la informació possible sobre el tema, en un llibre de l'editorial Elba: Picasso i jo. Per Salvador Dalí.
En realitat l'autoria és una mica enganyosa, ja que Dalí mai va escriure un llibre titulat Picasso i jo. Aquest va ser, sí, el títol de la conferència que va pronunciar l'11 de novembre de 1951 al Teatre María Guerrero de Madrid, quan s'havia proposat tornar a casa seva de Port Lligat, encara que fos adherint-se oficialment al règim franquista. Cosa no tan criticable ni tan cínica com sol creure's, si tenim en compte els problemes i perills que va patir la família de Dalí el 1936, que detalla Gibson a la seva biografia.
"Ha fet vostè molt bé"
En aquella conferència és on va dir la cèlebre boutade: “Picasso és espanyol; jo, també. Picasso és un geni; jo, també. Picasso té uns setanta-dos anys; jo, uns quaranta-vuit. Picasso és conegut mundialment; jo, també. Picasso és comunista; jo, tampoc”.
Si aquest llibre que comentem proclama l'autoria de Dalí, segurament és perquè Picasso no va escriure, que se sàpiga, mai a Dalí, mentre que aquest li escrivia cartes i postals i escrivia sobre ell assaigs i celebracions, de manera que gairebé tots els materials reunits al llibre de Fernández procedeixen de Dalí.
Llibre de Víctor Fernández sobre la relació entre Picasso i Dalí
Víctor Fernández (Barcelona, 1975) és el periodista a qui amb més gust llegeixo al diari La Razón, i autor d'estupendes monografies sobre Dalí, García Lorca, Josep Pla i Marilyn Monroe. Amb aquest currículum ja es veu que la seva era la ploma ideal per tractar el tema de les relacions entre els dos extraordinaris pintors.
Aquests els separaven 25 anys, però aquestes relacions van començar molt bé, amb Dalí, acabat d'arribar a París, visitant Picasso al seu estudi, i dient-li, a mode de presentació: “He vingut a veure'l abans d'anar al Louvre”, al que l'altre va respondre: “Ha fet vostè molt bé”.
Per a aquesta visita Dalí portava amb ell una pintura petita per mostrar-la al que ja era famós per la seva invenció del cubisme, i aquest va admirar aquella pintura “durant una hora” (versió de Dalí a La meva vida secreta), per després passar tres hores més contemplant els quadres que tenia allà Picasso i escoltant les seves explicacions. “Al final, al replà de l'escala, disposat jo a marxar, vam intercanviar una mirada que volia dir exactament:
--Veu vostè la idea?
--La veig!”
Picasso el va ajudar en el que va poder, el va presentar a galeristes i col·leccionistes com Gertrude Stein, i durant la segona guerra mundial li va finançar el viatge a Nova York, on Dalí assoliria la màxima celebritat i es convertiria, segons André Breton, en Avida Dolllars.
Durant tota la vida de Picasso, aquest es va interessar per les aventures del seu col·lega i admirador més jove, però es va negar sistemàticament a tornar-lo a veure, per culpa de les esmentades, insalvables diferències polítiques. Intentant en va restablir les seves relacions, Dalí li enviava cada any, pel seu aniversari, una postal; en cada postal repetia la frase “per juliol, ni dona ni cargol” (al mes de juliol, ni dona ni cargol), que Picasso havia sentit a Cadaqués, on de jove va estar allotjat a casa dels Pichot, família unida durant generacions a la de Dalí.
Pablo Picasso i Joan Miró, a Notre-Dame-de-Vie, Mougins, 1967, en una fotografia de Jacqueline Picasso.
A Cadaqués, per cert, el jove Picasso va treballar en un taller dels Pitxot, on, anys més tard, també pintava Dalí. La frase de la postal significa que al juliol, quan fa tanta calor, per evitar sufocacions més val abstenir-se de les relacions sexuals i dels guisats forts o picants, com els cargols. Per cert que Antoni Pitxot seria el millor amic i conseller de Dalí fins al final de la seva vida.
Quan va morir Picasso, Dalí va publicar a Paris-Match un article en què manifestava la seva incessant gratitud cap al que havia estat el seu far i protector: “Picasso va ser l'únic amic que em va deixar diners per anar als Estats Units. Em va donar la suma necessària per viure a Nova York. Totes les portes, sentiu, totes les portes dels que es deien amics meus se m'havien tancat”.
Cinc anys després va continuar manifestant la seva admiració i agraïment. Va publicar a La Vanguardia un text el manuscrit del qual reprodueix el llibre que estem comentant, que acabava dient (corregim aquí la seva delirant i divertida ortografia): “… Jo els diré categòricament que els dos genis espanyols, Velázquez i Picasso, van pintar dos quadres d'Història que són els dos més importants que es coneixen. El primer és el quadre de La rendició de Breda, i el segon, el Guernica de Picasso, que mereix l'excepció que sigui penjat solemnement al mateix museu del Prado, a fi que tots els espanyols, reconciliats, repeteixin en cor, quan se'ls pregunti ‘què hi ha de nou?` ¡Velázquez´. Que vagin tots a veure el museu Picasso a Barcelona si els queda algun dubte".