L'hospital modernista català on s'aplicaren teràpies que avui serien impensables: més de 100 anys d'història clínica

La medicina avança a passos de gegant. Els nous mètodes permeten als professionals lluitar contra les malalties i els patiments del cos humà. D'aquesta manera, l'esperança de vida ha augmentat. No obstant això, per arribar a aquest punt, s'han realitzat autèntiques atrocitats a l'hora d'experimentar amb persones.

D'altra banda, també han tingut lloc teràpies que avui serien completament il·legals. No amb l'objectiu de perjudicar o fer mal a ningú, sinó perquè, en aquell moment, es pensava que era el millor per a la salut de l'individu. És el cas d'algunes teràpies de xoc, com la insulinoteràpia i el cardiazol; o l'electroxoc primitiu. Entre d'altres, aquestes es van desenvolupar en un hospital psiquiàtric de Catalunya.

Remedis polèmics

L'Institut Pere Mata, ubicat a Reus, va ser inaugurat l'any 1900. Es tracta d'un centre especialitzat en salut mental. Va sorgir en un context de desesperació a Europa, arran de la incapacitat de guarir problemes relacionats amb la psique. La depressió severa, l'esquizofrènia, la mania o els trastorns psicòtics no tenien cura coneguda. No existien fàrmacs adaptats, de manera que els hospitals es convertien en residències de llarga estada, mentre es buscaven remeis a contrarellotge.

D'aquesta manera, van sorgir les teràpies de xoc. En aquell moment es consideraven avanços científics. La tesi que defensava l'aplicació d'aquests tractaments buscava provocar una reacció extrema al cos per reiniciar la ment. Impensable en el present.

De què tractaven

La insulinoteràpia provocava comes mitjançant altes dosis d'insulina i el cardiazol generava convulsions químiques amb la idea d'alterar els símptomes més resistents. Eren procediments durs, però en aquell moment s'interpretaren com un possible avanç davant l'absència total de fàrmacs eficaços.

L'electroxoc primitiu seguia la mateixa lògica, aplicat sense anestèsia i amb recursos molt limitats. Convivien, a més, amb teràpies ocupacionals que introduïen activitats manuals o creatives per estabilitzar els pacients. Van ser tècniques molt diferents entre si, però totes nascudes d'un període d'intensa experimentació.

La vida dels pacients

El dia a dia en aquests centres estava marcat per una organització rígida. Els pacients es distribuïen en pavellons diferents en funció del seu diagnòstic, el seu comportament o fins i tot la seva edat, creant petits mons separats dins del mateix complex. La rutina era estricta: horaris fixos, normes internes i un nivell de supervisió constant que deixava poc espai per a l'autonomia.

Les estades acostumaven a prolongar-se durant mesos o anys, perquè moltes famílies no tenien recursos ni suport suficient per cuidar la persona a casa. En un temps sense tractaments eficaços ni serveis públics sòlids, l'hospital mental acabava sent, més que un lloc de guarició, un espai on es barrejaven assistència, control i contenció.

Canvi de rumb

A mitjan segle XX, als anys 50 i 60, va tenir lloc la revolució farmacològica. Van sorgir els antibiòtics, que van ajudar a curar moltes malalties com la tuberculosi. D'altra banda, en el terreny de la ment, van arribar medicines com la clorpromazina, el liti, antidepressius tricíclics. Per primera vegada, remeis que controlaven els símptomes. Això va escurçar les estades dels pacients en aquest tipus d'hospitals. A més, van quedar enrere tècniques polèmiques, així com es van tancar pavellons especialitzats.

Si bé l'Institut Pere Mata va dur a terme teràpies molt agressives, no tot va ser negatiu. Els seus especialistes van ser pioners a implantar activitats terapèutiques com horts, tallers i arts plàstiques. Això es va fer en conjunció amb la línia defensada per l'escola europea. Aquesta marcava que el pacient havia de recuperar autonomia i dignitat, no només ser contingut.

Present

L'Institut Pere Mata segueix, en part, en funcionament. El complex continua operatiu com a hospital psiquiàtric públic concertat, integrat a la xarxa sanitària catalana. S'han modernitzat tractaments, instal·lacions i protocols, i els pavellons històrics conviuen amb unitats actuals de psiquiatria clínica, geriatria, rehabilitació i atenció comunitària.

D'altra banda, la seva arquitectura modernista, dissenyada per Lluís Domènech i Montaner, atrau molts visitants cap a les instal·lacions. L'antic pavelló Distingits s'ha restaurat i s'hi fan visites guiades. Es conserven mosaics, vitralls i mobiliari original. És un dels conjunts modernistes més importants d'Europa.

Transició

D'aquesta manera, el pes històric de l'Institut Pere Mata és molt gran i per raons dobles. En l'artístic, la seva arquitectura és una joia digna d'admirar. D'altra banda, en la trajectòria de la medicina ha estat pioner. Tot i que s'hagin desenvolupat mètodes que avui es consideren atroços, en el context de l'època, van ser molt importants. Així doncs, és un edifici icònic.