La pitjor manera de morir
Trist final el del cineasta Rob Reiner (Nova York, 1947 – Los Angeles, 2025), degollat juntament amb la seva esposa per un dels tres fills de tots dos, en Nick, un individu desastrós i problemàtic enganxat a l'alcohol i les drogues que mai va deixar d'amargar-los la vida als seus pares, fins que va optar per amargar-los també la mort.
És, també, una mort estranya per a algú que es va passar la vida rodant pel·lícules optimistes que no denotaven en absolut el més mínim esperit turmentat. El nostre home es va especialitzar en això que els seus compatriotes defineixen com comèdies feelgood, és a dir, comèdies que et fan sentir bé (encara que a mi, per regla general, em rebentin més que una altra cosa: on hi hagi una comèdia negra, que es tregui tot).
Fill del magnífic còmic Carl Reiner (creador de El show de Dick Van Dyke, on es va reservar el paper del fastigós cap del senyor Van Dyke, el centenari del qual vam celebrar la setmana passada), Rob es va estrenar el 1985 amb una de les seves millors pel·lícules, This is Spinal Tap, fals i hilarant documental sobre una banda fictícia de heavy metal que, en realitat, havia sortit de la ment calenturenta de Christopher Guest, qui després signaria diversos llargmetratges més en la mateixa línia, però centrant-se en altres col·lectius ridículs, com els grups de teatre amateur (Waiting for Guffman), els concursos de gossos (Best in show) o els músics de folk americà (A mighty wind). L'última pel·lícula del senyor Reiner, curiosament, ha estat la seqüela de This is Spinal Tap, titulada Spinal Tap II: The end continues, que a Espanya es pot trobar a Amazon Prime.
Després van venir Conta amb mi (1986), una adaptació de Stephen King; La princesa promesa (1987), amb la cèlebre línia de Mandy Patinkin: “Sóc Íñigo Montoya. Tu vas matar el meu pare. Vas a morir”; Quan en Harry va trobar la Sally (1989) i Misery, retorn a Stephen King amb grans interpretacions de Kathy Bates i James Caan. I a partir d'aquí, em vaig donar de baixa del cinema del senyor Reiner, ja que va enllaçar una sèrie de comèdies feelgood cadascuna més indigestes de les quals us estalviaré fins i tot els títols.
Jo diria que el millor que va fer durant els seus últims anys va ser posar verd a Donald Trump sempre que tenia ocasió. I el Donald se'n va recordar molt, ja que, després de ser assassinat, l'únic que se li va acudir dir d'ell és que era un pertorbat obsessionat amb la seva persona que atreia molt odi amb la seva lamentable manera d'anar per la vida. Senyorial, oi? Et degolla el teu fill el sonat i el president del teu país et fa un vestit de torero i només li falta presentar-se al teu funeral per orinar-se a la teva tomba.
Hollywood ha tingut tot tipus de morts sòrdides, però em temo que la del pobre Rob Reiner -que semblava, bàsicament, un tipus decent- s'emporta la palma.
