Mai oblidaré el dia que vaig conèixer (o, millor dit, que vaig veure en acció) Lluís Reverter Gelabert (Barcelona, 1943 – 2025), mà dreta de l’aleshores ministre de Defensa Narcís Serra. Va ser a Sevilla, durant l’Expo de 1992. S’estava muntant una sala que presidirien ben aviat els reis d’Espanya, i s’acabava d’instal·lar una vistosa catifa vermella per on haurien de desfilar les seves majestats. Com que tot havia de quedar impecable, el protocol·lari Reverter es va decidir a provar la catifa en persona. A tal fi, es va treure les sabates, es va estirar les camals dels pantalons, deixant al descobert uns mitjons de categoria, i va recórrer la catifa sobre els seus peus. Conclosa tan necessària cerimònia, es va donar per satisfet i va marxar a la recerca d’un altre petit detall que requerís la seva atenció.
Sempre que em parlen de Reverter, doncs, el recordo en mitjons per l’Expo de Sevilla. I ara que ens ha deixat, el torno a recordar així, alternant les imatges andaluses amb les que em va transmetre el meu difunt amic Agustí Fancelli i que són molt anteriors: les d’un Reverter amb bata blanca, atenent la clientela de la drogueria dels seus pares a Sarrià, amb el mateix cerimonial que quan allò de la catifa reial.
Diria que Lluís Reverter sempre va estar obsessionat pel protocol. Encara que, com a militant del PSC, va passar per l’ajuntament de Barcelona, tots el recordem com el company ideal de Narcís Serra, com l’home que enviava rams de flors a les dones dels generals (que l’estimaven moltíssim), com una mena de supermajordom que posava pomada i un toc de distinció a les relacions entre un ministre socialista i uns militars poc propensos a llegir Marx (o Semprún).
Es comentava a l’època que el ministeri de Defensa el dirigia Serra, però que era Reverter qui aconseguia que les coses anessin, més o menys, com la seda. El meu amic Agustí, que anava a la seva botiga amb la seva mare, encara recordava l’extrema amabilitat del droguer i la fiabilitat de les seves promeses: si deia que tal producte arribava divendres, divendres podies passar a recollir-lo sense por que et diguessin que encara no el tenien.
Lluís Reverter va ser el nostre Protokolen, aquell personatge d’una pel·lícula de Werner Herzog entestat que tot es fes bé, a temps, amb ordre i, com deia Lola Flores, amb mètode. Aquest home va convertir el servei (a qui fos) en un art i un sacerdoci. I ara, quan vivim envoltats de gent grollera i ineficaç, observem que necessitem uns quants Protokolen perquè tot transcorri amb una mica més de suavitat, educació i bones maneres.
