Juan Soto Ivars (Àguiles, Múrcia, 1985) acaba de publicar un llibre, titulat Esto no existe, que l'ha posat al punt de mira del pogresisme nacional. Al pobre ja me l'havien ficat a la fachosfera per la seva maleïda mania de pensar pel seu compte, sense aturar-se a debatre amb ell mateix si el que escrivia en articles, assaigs o novel·les era de dretes o d'esquerres, opinant sempre des de la seva particular trinxera. I ara, amb Esto no existe, la comunitat pogresista, que no progressista, ha optat directament pel linxament: Juan Soto Ivars els sembla, directament, un enemic del poble. I, com a tal, cal (intentar) eliminar-lo.
Esto no existe ofereix les conclusions extretes, després de tres anys d'investigació, de l'espinós assumpte de les falses acusacions de violència de dones a homes pels motius més variats (des de quedar-se l'habitacle comú fins a impedir el contacte amb els fills, passant per compensacions econòmiques) que, segons les estadístiques oficials, no existeixen (d'aquí el títol). És com si s'hagués arribat a la conclusió per decret que l'home és sempre culpable i la dona un ésser de llum al qual cal defensar de tot excepte d'ella mateixa. En aquesta direcció han anat les lleis propiciades per Irene Montero, entre les quals cal destacar, per les seves penoses conseqüències, la del solo sí es sí, que ha servit per deixar anar violadors o reduir-ne les sentències, disparant-se així Espanya un tret al peu (per molt que el pogresisme insisteixi que la llei és chachi piruli, però els jutges fatxes l'apliquen malament).
A Soto Ivars li grinyolaven les xifres de delinqüents domèstics i que totes provinguessin d'un sol costat. Es va posar a investigar i va descobrir que la realitat no era exactament així (sense negar la importància de la violència contra les dones, el nostre home no és un energumen d'extrema dreta, malgrat el retrat que s'està intentant pintar d'ell). En quin bon embolic t'has ficat, Juanito!
Si vols dedicar-te al periodisme d'opinió a Espanya, més val que ho facis a l'Equip d'Opinió Sincronitzada que segueix fil per randa les indicacions del govern, que acaba de donar una nova mostra de fidelitat a si mateix amb la reacció a la sentència condemnatòria del fiscal general de l'estat (fiscal bo, jutges dolents, i fatxes, és clar!). En Juan mai s'ha vist en aquest equip i va per lliure, sense aturar-se a pensar si el que diu és progressista o reaccionari.
No n'hi ha gaires com ell. L'opinió periodística a Espanya es divideix en dos grups: els que riuen totes les gràcies al govern i els que el denigren per sistema i pensen seguir així fins que guanyi les eleccions el PP. Fora d'aquí es pot passar molt fred, però a Soto Ivars no li preocupen les temperatures extremes. El vaig conèixer fa anys, quan vivia a Barcelona (ara és a Madrid), i em va semblar, a més d'un tipus simpàtic i amb sentit de l'humor, un home convençut que el periodisme de veritat és el que et posa en problemes. L'últim en què s'ha ficat és gros, però estic convençut que el resoldrà a favor seu.
