Els anys passen, els temps canvien, però hi ha coses que romanen inalterables. Una d'elles és la desorientació política que sempre ha caracteritzat Oriol Junqueras. Després d'haver portat Catalunya al desastre com un dels més entusiastes impulsors del procés, les ocurrències del president d'ERC segueixen, una dècada després, a l'ordre del dia -indults i amnistia mitjançant-
L'última d'elles consisteix a relacionar l'auge d'Aliança Catalana amb una hipotètica operació dels "serveis secrets espanyols o de les togues" (sic) per debilitar el moviment independentista. Una idea certament estrambòtica, però que Junqueras ha propagat als quatre vents els darrers dies.
En comptes de fer autocrítica, el líder d'ERC incorre, de nou, en la mateixa fal·làcia i error de sempre: eludir la seva pròpia responsabilitat i culpar Espanya de qualsevol cosa.
Millor farien Junqueras, ERC i la resta de formacions secessionistes en proposar un projecte polític renovat, realista i allunyat del seu essencialisme. I, de passada, en mirar-se al mirall i preguntar-se per què l'auge d'un partit com Aliança Catalana, del qual fa bé de desmarcar-se i criticar-lo. Encara que, al cap i a la fi, Sílvia Orriols i els seus no deixen de ser hereus del nacionalisme identitari i -en major o menor grau- excloent que, des dels temps en què Jordi Pujol presidia la Generalitat, tant predicament ha tingut a Catalunya durant dècades. Un fenomen que Junqueras no ha fet més que alimentar fins que, ara, han aparegut nous espais que van un pas més enllà en la seva radicalitat. Parafrasejant la dita popular, d'aquells "Espanya ens roba", aquests fangs.
