Encarnita Polo, en una imagen de 2012
Examen als protagonistes

Encarnita Polo

Leer en Castellano
Publicada

Sunset boulevard

Posem que has estat una estrella del pop espanyol dels 60 i que, ja octogenària, afrontes els últims anys de la teva existència en una residència per a la tercera edat a Àvila. Un mal dia, a un company de presidi se li'n va l'olla i decideix que estrangular-te pot ser una bona idea. I així és com el teu comiat (involuntari) del món acaba sortint als diaris a la secció de successos, com si fossis la Marilyn Monroe del flamenc pop.

Això és el que li ha passat a la pobra Encarnita Polo (1939 – 2025), deixant-nos a tots bocabadats i convençuts que el seu final mai no va ser material per a la crònica negra. Ella, que sempre va ser l'alegria de l'hort amb les seves cançons lleugeres, però de gran impacte comercial, com Pepa Bandera o la famosíssima Paco, Paco, Paco, que encara sona arreu en diferents versions.

Nascuda a Sevilla, l'Encarnita es va criar a Barcelona, on s'havia traslladat la seva mare després de la mort del cap de família. Va començar cantant flamenc, que no va trigar gaire a tenyir de tons pop (quan el concepte flamenc pop encara no s'havia manifestat). La vaig descobrir de petit perquè sortia constantment per televisió: l'Encarnita ni era del règim ni deixava de ser-ho. Com deia Héctor Lavoe, el seu era cantar. I encara que un era més propens al rock que a les flamencades, la veritat és que les seves aparicions a la tele en blanc i negre mai em van amargar la vida com les d'altres els noms dels quals us estalviaré.

Encarnita Polo cantava bé, era guapa i es mostrava graciosa i simpàtica. Durant els seus bons vells temps, es va casar amb el compositor argentí Adolfo Waitzman (en la línia de Carmen Sevilla i el català Augusto Algueró), que li va donar un cop de mà amb les seves coples, i va gaudir mentre va poder de la fama, fins a retirar-se de manera discreta i elegant, sense haver dit mai una mala paraula de ningú.

Potser Encarnita Polo no era el meu personatge preferit del pop dels anys 60 i 70, però hi era, formant part del meu paisatge músic-sentimental, al costat de Franz Joham, Joaquín Prat o l'inefable Walter Torrebruno. I, sens dubte, mai no va merèixer un final tan sinistre com a protagonista inesperada d'un succés digne d'El Caso.