Silvia, propietària d'un bar a Barcelona, esclata pels costos laborals: "Un sou de 1.300 em costa 2.000"

L'alba a l'àrea metropolitana de Barcelona té una banda sonora pròpia. És el soroll metàl·lic de les persianes en aixecar-se, molt abans que surti el sol. Darrere d'aquest gest rutinari hi ha una realitat econòmica que sovint s'ignora als grans despatxos. És l'economia real, la que sosté els barris a pols, lluitant contra uns marges que ofeguen.

L'hostaleria catalana viu una paradoxa cruel. Les terrasses estan plenes, els clients entren, però la caixa registradora explica una història de supervivència. Facturar més ja no significa guanyar més. Al contrari: mantenir la persiana aixecada s'ha convertit en una cursa d'obstacles on els costos fixos i laborals devoren qualsevol benefici.

Adéu al sobre amb bitllets: el risc de cobrar l'aguinaldo de Sant Esteve per Bizum

Testimoni viral

Aquesta realitat té nom i cognoms a Molins de Rei. La Silvia, propietària del Bar Esport, ha decidit parlar clar. No ho ha fet en una roda de premsa, sinó a peu de carrer, davant el micròfon del creador de contingut Eric Ponce. Al seu canal de YouTube, l'hostalera ha desmuntat els mites de l'empresari amb una fredor matemàtica.

Porta vinculada al negoci 18 anys. "Jo vaig venir a treballar aquí, era de la meva família i després el vaig agafar jo. Va ser el 2009 i em va costar com 33.000 euros, o una cosa així", recorda. El seu testimoni s'ha fet viral no per la queixa, sinó per la transparència de les seves xifres. La Silvia exposa sense embuts per què, tot i tenir feina de sobres, no pot permetre's créixer. La seva situació és el mirall de milers d'autònoms ofegats per la pressió fiscal.

Plantilla ajustada

L'estructura del Bar Esport és la típica d'un negoci familiar que resisteix. Actualment, l'equip és curt per al volum de feina que exigeix el dia a dia. La propietària ho detalla amb total sinceritat davant la càmera, explicant qui sosté el servei: "Estem el meu marit, una noia i jo".

Tres persones per a tot. La lògica del servei demanaria una quarta mà per alleugerir els torns i atendre millor. La necessitat és real. Tanmateix, quan se li pregunta per què no amplia la plantilla, la resposta de la Silvia és un gerro d'aigua freda sobre la realitat de la contractació a Espanya: "Necessitaríem una altra persona, però és que pagar a un personal és caríssim".

Xifres reals

El problema no és el salari que rep el treballador, sinó el cost total que assumeix l'empresa. La Silvia agafa la calculadora mental i deixa anar la frase que ha indignat les xarxes per la seva cruesa: "Un sou de 1.300 euros a mi em costa 2.000". Aquesta diferència de 700 euros en impostos i assegurances socials és el mur que frena la creació d'ocupació.

L'hostalera fa el càlcul ràpid perquè s'entengui la magnitud de la despesa mensual que suposa tenir empleats en nòmina. "Se te'n va a 4.000 euros amb dos", sentencia. Amb aquests números sobre la taula, la possibilitat de contractar aquesta quarta persona que el bar necessita es converteix en una utopia financera.

Factures disparades

Per si els costos laborals fossin poc, la inflació dels subministraments ha acabat de desquadrar els comptes. Un bar necessita energia constant: neveres, cafeteres, llums. I el preu de mantenir tot això encès s'ha duplicat. La Silvia posa un exemple gràfic amb el seu rebut de l'electricitat: "De pagar 500 de llum a 800, és molt just".

Aquest "és molt just" resumeix l'ofec del sector. 300 euros més de llum impliquen vendre centenars de cafès extra només per quedar igual. El marge de maniobra és inexistent.

Ni Gordo ni Nen: per què l'estadística financera diu que és més fàcil guanyar 'La Grossa' de cap d'any

Jornada maratoniana

Davant la impossibilitat de pagar aquest quart sou, la solució recau sobre l'esquena de la propietària. El que no es pot contractar, es cobreix amb hores pròpies. La Silvia descriu el seu horari amb una naturalitat que espanta: "Vinc aquí a les 5 del matí i són les 5 de la tarda quan marxo i després he d'anar a comprar, i fins les 8 o les 9 estem aquí".

Dotze hores diàries, de dilluns a dissabte. De sol a sol. La Silvia sacrifica la seva vida personal perquè el Bar Esport continuï funcionant, convertint-se en el recurs inesgotable del negoci. Mentre el debat polític segueix als núvols, a Molins de Rei la realitat és aquesta: treballar dotze hores per pagar factures i pregar perquè no pugi la llum.