A Espanya, l'emprenedoria no és fàcil i no només per les inversions inicials que s'hagin de fer, sinó pels costos, gestions i burocràcia que comporta aquest procés. No obstant això, és una de les vies que dona bons resultats a qui decideix arriscar pel seu futur amb un projecte.
Jordi Navarro ha estat un dels que s'hi va llançar i va muntar la seva pròpia empresa de transport, concretament especialitzada en cisternes alimentàries. Segons relata al pòdcast Rutes d'Èxit, es va embarcar en aquest projecte impulsat per una visió de creixement i la necessitat de protecció per als seus negocis com a transportistes autònoms.
Tanmateix, una de les objeccions sobre les quals fa èmfasi Navarro és el “cost dels assalariats” amb què revela la diferència que hi ha entre el que costa un treballador a la seva empresa i el que percep de sou el professional.
“Un conductor treballa 8 hores al dia de dilluns a divendres, sense dietes ni hores extres, el cost total per a l'empresa ascendeix aproximadament a 3.800 € a Catalunya, cobrint l'IRPF, la Seguretat Social i el sou”, assegura.
En aquest context, Jordi afirma que el conductor percep entre 1.800-2.000 euros, mentre que els 1.800 euros restants se'ls emporten “impostos, IRPF, etc.”. Per això, sentencia que ser autònom implica tenir “un poder adquisitiu més gran que un treballador assalariat, sempre que se sàpiga defensar el preu de la feina”.
Per això, defensa que, sota el seu punt de vista, ser autònom avui en dia té molts avantatges per a la persona que és emprenedora, valenta i té ganes de guanyar diners. Mentre que, el cost per a l'empresa d'un conductor es percep com una quantitat que el sistema no permet que el treballador rebi completament.
"No vaig poder rebutjar"
Tot i això, després d'arriscar i posar el negoci sobre rodes, mai millor dit, Jordi i els seus germans van vendre la seva empresa de transport a un grup italià per motius personals, estratègics i financers.
En aquest context, la raó principal va ser que, tot i que va ser un bon autònom i transportista, va descuidar el futur d'un possible relleu. La situació es va precipitar quan un familiar, el seu germà, va arribar als 65 anys i va expressar el seu desig de jubilar-se.
A més, tot i que va lluitar "infinitament per quedar-se-la", les lleis actuals van complicar la situació. Ell va descobrir que "la llei no permet" refinançar la seva pròpia empresa. Va haver de passar anys intentant fer malabars i buscant alternatives en "fons privats, fons d'inversió, fons tal".
Tanmateix, després d'aquest procés de recerca de refinançament, va conèixer el grup italià que li va fer una oferta "la qual no vaig poder rebutjar". La suma d'aquests factors el va portar a prendre la decisió de vendre per poder "seguir demà passat amb altres projectes".