Clara Pastor celebra Balthus
A Acantilado hi té publicats alguns llibres de relats. La seva editorial, Elba, està especialitzada en temes artístics
Altres informacions: Víctor Fernández tria Les senyoretes d'Avinyó
Fa uns anys vaig traduir per a l'editorial Elba, és a dir, per a Clara Pastor, que n'és l'editora, tres llibres de la dotzena que ha escrit Jean Frémon. Tots són entretinguts i de vegades donen informacions molt interessants i de primera mà sobre la manera d'operar dels grans artistes moderns. Frémon porta la galeria Lelong, una de les més importants de París, amb seu també a Nova York, i sol deixar-se caure per la fira Arco, de Madrid, on crida l'atenció la seva imatge impecable de senyor parisenc, senyor de vestit fosc i cabell platejat ben pentinat, assegut allà, en el gran espai de la seva galeria, conversant amb col·leccionistes i professionals del mercat artístic, mentre pensa en el viatge de demà a Nova York, o a Tòquio…
Frémon té el poc habitual privilegi d'estar a prop, molt a prop dels més grans artistes –David Hockney, Louise Bourgeois, etcètera–, i així assistir des de molt a prop al misteri, la glòria i les misèries de la creativitat, però estalviant-se l'horror i el dubte de crear. I de "ser" pròpiament artista, cosa que és molt feixuga, per més satisfaccions que pugui deparar.
Els seus llibres són entretinguts, anecdòtics, fruit del que els francesos anomenen un violí d'Ingres: és a dir, una passió que es cultiva seriosament, però amagada rere la seva activitat principal. (L'expressió "violon d'Ingres" ve del fet que Ingres, a més de ser un gran pintor, era un apassionat violinista…) Jo m'ho passava bé traduint els seus llibres. I gairebé l'envejava a Frémon, però no del tot, perquè entre els artistes que representa hi figuren Tàpies i Plensa, que la veritat és que no m'agraden gens.
A Clara Pastor (Massachussetts, 1970) la vaig conèixer a l'hotel Mandarín Oriental, on se celebraven les sessions de deliberació del jurat d'un premi literari en què participàvem tots dos. D'aquell jurat ella era la més llesta, la que més sabia d'art i literatura (després de mi, és clar), i la que tenia més sentit de l'humor. A Acantilado hi té publicats alguns llibres de relats. La seva editorial, Elba, està especialitzada en temes artístics.
Després de llegir un dels últims llibres que la Clara ha publicat, Picasso i jo, de Salvador Dalí, del qual vam parlar aquí la setmana passada, se'm va acudir trucar-la i convidar-la a aquest joc dominical: "Clara, si poguessis escollir una obra d'art per tenir-la a casa, quina triaries?" Em va contestar: Noia a la finestra, de Balthus. Un oli de 1957, quan Blathus vivia al destartalat Château de Chassy amb la seva neboda política, menor d'edat, Fréderique Tison. Per cert, que a Elba hi ha un llibre molt interessant sobre Balthus, de James Lord, admiratiu però no complaent, segons recordo.
Sobre Noia a la finestra, obra meravellosament suggerent de Balthus, sobre aquesta noia abocada a la finestra, en l'infinit temps de la infància, aquesta noia d'esquena, de formes tan en la línia de Piero della Francesca, el pintor renaixentista que Balthus preferia, m'explica Clara Pastor:
“Mires per una finestra cap a l'exterior. Veus un edifici que podria ser un convent. Unes branques de mimosa o de pi. Hi ha una brisa de principis d'estiu a l'aire. I hi ha alguna cosa més que nosaltres no veiem però que la nena sí que veu. Recolzada al finestró, s'avorreix una mica. És l'estat perfecte per a la creació”.
Això sens dubte és intel·ligent, ja es veu que la Clara és escriptora. Té raó. És de l'avorriment d'on surt l'impuls creatiu, de la mateixa manera que d'un badall del Caos va néixer l'univers. En aquestes figures retratades d'esquena sempre hi ha una melangia implícita, però potser la melangia sigui de l'espectador, que no sap en què pensa la model, la model que l'ignora.
Temps enrere vaig publicar aquí un article sobre el misteri i la nostàlgia que emana d'aquesta mena de quadres on el model està vist d'esquena, sobre la seva tensió i misteri. Citava Jove a la seva finestra, el retrat de Caillebotte del seu germà, mirant, amb les mans a les butxaques, des del balcó del pis familiar, a una dona amb paraigua en un racó de París. I citava, crec recordar, Noia a la finestra, el retrat de Salvador Dalí de la seva germana Anna Maria, mirant per la finestra la badia de Cadaqués. I, és clar, citava El món de Cristina del nord-americà Andrew Wyeth.
Però em vaig oblidar de citar aquesta commovedora Frédérique, noieta, amant i model de Balthus en una finestra del castell de Chassy…
